La Unió Europea impulsa mesures perquè els electrodomèstics durin més

Són iniciatives encara tímides contra l'obsolescència programada, una pràctica generalitzada entre els fabricants que la informatització ha estès encara més i que suposa un cost d'uns 50.000 euros per llar
La Unió Europea impulsa mesures perquè els electrodomèstics durin més

La Unió Europea impulsa mesures perquè els electrodomèstics durin més

Són iniciatives encara tímides contra l'obsolescència programada, una pràctica generalitzada entre els fabricants que la informatització ha estès encara més i que suposa un cost d'uns 50.000 euros per llar
Josep Maria Camps Actualitzat
Imatge d'una botiga d'electrodomèstics (Reuters)

Imatge d'una botiga d'electrodomèstics (Reuters)

La vida quotidiana de les llars ha millorat molt les últimes dècades gràcies als aparells i electrodomèstics que la faciliten. Aquests aparells cada vegada són més eficients i cobreixen més necessitats, però tenen un taló d'Aquil·les: duren cada vegada menys temps.

Això en part és degut al fet que les millores dels aparells nous converteixen en poc eficients i obsolets els antics, però també a un motiu menys positiu: l'obsolescència programada.

 

Aquesta obsolescència la busquen els fabricants a propòsit perquè els aparells durin poc temps, s'espatllin o deixin de funcionar i els usuaris hagin de comprar-ne de nous. Segons Enric Serradell, de la UOC, és "una pràctica fraudulenta i poc ètica", perquè no se n'informa als usuaris.

Conscient, massiva i planificada

La indústria practica aquesta obsolescència de manera conscient, massiva i planificada com a mínim des de la dècada del 1920. Hi ha casos famosos, com les bombetes d'incandescència, que al principi duraven molt més i els fabricants es van posar d'acord perquè duressin un màxim de 1.000 hores.

 

O les mitges de fabricació industrial amb fibres sintètiques aparegudes a la dècada del 1940 i que eren molt resistents, però que molt aviat es van substituir per unes altres a les quals es feien carreres de seguida.

Com ho fan?

Les estratègies dels fabricants són múltiples: dissenyar aparells molt difícils de reparar o amb peces bàsiques que es trenquen amb facilitat, canviar de models molt de pressa i no oferir recanvis dels models que ja tenen uns quants anys, etc.

Segons Carles Garrigues, professor d'informàtica de la UOC, la informatització generalitzada dels electrodomèstics ha facilitat aquesta pràctica encara més:

"Hi ha moltes maneres de fer-ho, tant pel que fa al maquinari com al programari."

 

Un exemple conegut d'això és el cas de les impressores domèstiques que deixen de funcionar quan ja han imprès un número concret de pàgines, i s'han de substituir.

Els efectes acumulats d'aquestes estratègies són ambientals i econòmics: d'una banda, generen un volum de residus enorme, la majoria són molt difícils de reutilitzar i reciclar i, d'altra banda, representen una gran despesa econòmica als consumidors.

Segons càlculs de la Fundació Feniss, una família s'estalviaria uns 50.000 euros al llarg de la vida si les empreses no ho fessin.

Primeres iniciatives de la UE contra l'obsolescència

Les queixes d'usuaris, activistes ambientals i associacions de consumidors han fet que la Unió Europea posi en marxa algunes iniciatives per combatre aquesta pràctica dels fabricants. El 2013 el Comitè Econòmic Social Europeu va encarregar un informe per estudiar la possible implantació d'una etiqueta de vida útil als aparells i electrodomèstics.

Els resultats de l'informe, fets públics el març del 2016, van mostrar que els ciutadans europeus estan disposats a pagar més si tenen la garantia que els aparells duraran més i que la immensa majoria, un 90%, creuen necessària una etiqueta d'aquest tipus.

Fa pocs mesos el Parlament Europeu va fer un pas més, amb la creació d'una comissió per impulsar mesures contra l'obsolescència. A més de la petició a la Comissió Europea perquè estudiï implantar l'etiqueta de vida útil i també de disseny sostenible per als aparells, també vol que hi hagi incentius fiscals per als productes que siguin més fàcils d'arreglar i que durin més.

Entrevista amb la directora del documental "Comprar, llençar, comprar"