La sexualitat de les persones discapacitades i com les ajuda l'assistent sexual

El "Sense ficció" de TV3 ha abordat aquest dimarts un tema tabú a la nostra societat: com viuen el sexe les persones discapacitades. Els periodistes Montse Armengou i Ricard Belis ho expliquen en un documental delicat i impactant a parts iguals que no deixa indiferent. Perquè els cossos diferents també necessiten i volen sexe i amor, i no sempre el troben.

Un dels casos que s'expliquen al "Jo també vull sexe!" és el del Jesús Muñoz, que ha descobert el sexe gràcies a l'assistència sexual. Afectat per una malformació congènita i per les seqüeles de la poliomielitis, el seu cos ha quedat al marge del que es considera un "cos desitjable".

"No compro sexe, compro companyia, compro amistat, compro carinyo. Més ben dit, comprar no, compartir".

En altres casos, com el del Xavi, un accident l'ha deixat en una situació en què no pot ni accedir al seu propi cos. Algunes famílies es veuen amb el dilema d'haver de masturbar els seus fills. Així ho explica la seva mare, Montse Salat:

"Hi ha hagut mares que han masturbat els fills abans de buscar-los una persona. Jo ho respecto si ho fan, però jo no ho faria perquè trobo que és il·lògic. És anormal, per mi no és normal."

L'assistent sexual és una persona que facilita l'accés al sexe a les persones amb discapacitats físiques o intel·lectuals. És un servei professional i de pagament. Aquesta figura, que ara arriba amb força a l'estat espanyol, ja existeix en altres països, i en alguns, com Dinamarca, fins i tot està subvencionada per l'Estat. 

Ruth Raventós, assistenta sexual, explica quines són les necessitats de les persones amb discapacitat i com ho viu ella en primera persona:

"Són gent que té una necessitat de ser tocat, de ser acariciat, de tocar, de descobrir. No han tocat mai una noia. I poder acariciar, què senten, acariciar un altre cos... Per a ells és molt important. A mi m'omple en tots els sentits. M'inspiren tendresa, amor, em donen una lliçó de vida constant."