La recuperació de la memòria

Els últims grans nuclis de barraques de Barcelona es van enderrocar fa uns 20 anys, poc abans dels Jocs Olímpics. La ciutat girava full a un llarg episodi de la seva història, un episodi que havia durat un segle.
La recuperació de la memòria
"Barraques. La ciutat oblidada"

La recuperació de la memòria

Els últims grans nuclis de barraques de Barcelona es van enderrocar fa uns 20 anys, poc abans dels Jocs Olímpics. La ciutat girava full a un llarg episodi de la seva història, un episodi que havia durat un segle.
Alonso Carnicer i Sara Grimal Actualitzat
El rastre dels llocs on hi havia les barraques s'ha esborrat. On hi havia Can Valero i altres nuclis de barraques de Montjuïc, hi ha el Palau Sant Jordi i el Jardí Botànic. On hi havia el Camp de la Bota hi ha el Fòrum. A la zona que ocupava el barri del Somorrostro hi ha el Port Olímpic i les platges de la Barceloneta i de la Nova Icària. Només en alguns indrets del Carmel i el Turó de la Rovira queden vestigis de les barraques.

Però el record d'aquella època no ha desaparegut en els milers de persones que la van viure, en alguns casos durant molts anys. Ells i els seus familiars, habitants dels nous barris de la ciutat, són una part important de la ciutadania de Barcelona. Alguns han preferit oblidar uns anys difícils, però per a molts aquella experiència forma part de la seva vida i també de la vida de la ciutat. Creuen que no s'ha d'oblidar el passat.

Alguns dels protagonistes del documental diuen que s'ha volgut oblidar massa el passat, i que caldria fer un reconeixement públic del que van ser aquells anys en què milers de persones vivien en barris de barraques. En concret expressen aquesta idea Rafael Usero, referent a les barraques de Montjuïc, i Julia Aceituno i el seu germà José en relació amb el desaparegut barri del Somorrostro. Julia Aceituno diu al final del documental que "no volen recordar" i que no hi ha ni una sola placa que recordi que allà hi va haver un enorme barri de barraques on van viure molts milers de persones en molt males condicions. Diu que vol escriure a l'alcalde de Barcelona per demanar que es posi el nom de Somorrostro a una de les platges on hi havia el barri. Aquesta petició de la Julia ha tingut un gran ressò. Una gran quantitat d'articles de diari, textos en blogs, cartes i correus electrònics publicats al web del "Sense ficció" són la prova que moltes persones creuen que la demanda és justa i que la ciutat té un deute per saldar amb els que hi van viure. Els autors del documental també ho creiem i volem contribuir a fer-ho realitat.

Al Fòrum hi ha una plaça que recorda el Camp de la Bota i un monument dedicat als que van ser afusellats en aquell indret en la guerra i la postguerra. Des del Museu d'Història de Barcelona es treballa en un projecte per recuperar i musealitzar les restes de les bateries antiaèries del Turó de la Rovira i també les restes de les barraques que han quedat en aquell mateix indret, pel seu gran valor històric. Creiem que el mateix hauria de passar amb el nom del Somorrostro i el d'alguns dels nuclis que hi havia a la muntanya de Montjuïc, com Can Valero.


Alguns dels comentaris publicats als diaris que fan referència a la petició de Julia Aceituno de posar el nom de Somorrostro a una de les platges de Barcelona:

Ferran Monegal: "Els supervivents del Somorrostro" ("El Periódico", 7 abril del 2009):  El treball del "30 minuts" ha retratat molt bé el que era aquella Barcelona del barraquisme. I sobretot ha tingut la virtut d'aproximar-nos a dos supervivents d'aquella vida de barraca i panets: els germans Aceituno (Julia i José). Passejaven per la que abans era sorra bruta, avui magnífica i daurada alfombra per a banyistes. Julia deia, recordant la barraca de tres metres quadrats on vivien: "L'únic que trobo a faltar és que han posat els noms d'avinguda d'Icària, de Bogatell... ¿I el Somorrostro? ¿On l'han deixat? Vulguin o no, el Somorrostro va ser aquí. L'Ajuntament també hauria de posar una plaqueta. So-mor-ros-tro. Un homenatge a tots els que vam viure aquí". Ho deia sense ira. Suaument. Però ferma. A casa estem amb Julia Aceituno.

Ramon Solsona
: "El Somorrostro no va existir" ("Avui", 18 abril del 2009):  A la Barcelona que s'autoproclama guapa se li fa incòmode recordar on i com s'amuntegava la mà d'obra barata ahir per no haver de fixar-se en la d'avui. Però la gent viu, recorda i explica. Una dona gran es queixava a TV3: per què la llampant Barcelona Olímpica que es va alçar on hi havia hagut el Somorrostro va ignorar olímpicament aquest nom? El Somorrostro va desaparèixer en un sol dia, el 25 de juny de 1966. Franco era de visita a Barcelona i va presidir unes maniobres navals a la platja. Els habitants del barri van ser traslladats a corre-cuita, dispersats i encabits de mala manera. Però la Barcelona democràtica sembla continuar l'emmascarament d'aquella mala vida. És un lífting molt senzill: esborres la paraula Somorrostro del nomenclàtor i, alehop! la platja superpoblada i misèrrima no ha existit mai.

Jordi Puntí
: "Dies del Somorrostro" ("El Periódico", 7 novembre del 2009):  Vaig anar a veure la pel·lícula "Barraques. La ciutat oblidada", dirigida per Alonso Carnicer i Sara Grimal. Nascut com a reportatge per al programa "30 minuts" de TV3, aquest documental s'ha ampliat per resseguir a fons un dels fenòmens més silenciats de l'urbanisme a Barcelona: els barris de barraques que durant dècades van poblar els afores de la ciutat. El Carmel, Santa Gemma, Montjuïc, el Camp de la Bóta, el Somorrostro... Les imatges rescatades tenen el mateix impacte que les fotos de Torras, però estan fins i tot més vives perquè a més compten amb el testimoni dels seus habitants. Són persones que van créixer en una barraca, i que parlen amb una dignitat i un orgull que et fan posar la pell de gallina. Veiem una senyora que va créixer al Somorrostro –en una barraca de tres metres quadrats–, passejant avui per la platja. Reconeix aquells paratges, el lloc exacte on va viure, però la seva memòria és gairebé virtual perquè no queda cap senyal que recordi tot allò.

Víctor-M. Amela: "Barracas" ("La Vanguardia", 15 gener del 2009):  El reportatge va incloure valuoses filmacions de les barraques, i fotografies conservades pels entrevistats com a records d'infantesa... Així vaig saber que on avui s'alça l'edifici de l'editorial Planeta (ex-Banca Catalana) hi va haver coves en què van viure, acabats d'arribar als anys 40, pobres i perdedors. I que al Bogatell, a la platja olímpica on s'esbargeixen turistes de mig món -i jo, que hi visc a prop-, hi va haver molta misèria desesperada, amuntegada, entre rierols fumejants de sulfur i merda, fustigats pel vent, la sorra i els embats del mar. "Si deies que vivies aquí, ningú et donava feina. Eres com un il·legal. Per què aquí no hi ha una placa per recordar-nos? No ens ho mereixem?", es lamentava una de les barcelonines que van créixer en aquelles barraques de la platja. Sí, però som nous rics que encara ens avergonyim de les suors i les penúries de la nostra gent gran.

Joan Carles Peris (carta al "Diari de Terrassa", 9 de novembre del 2009):  Julia Aceituno, que va viure molts anys a la platja del Somorrostro –ara platja cool de la façana olímpica de Barcelona- es lamenta que ni una placa, ni un rètol, recordi avui el lloc on es van veure obligats a malviure, al costat del mar que una nit de 1958 es va emportar mig barri.

Lluís Permanyer: "Somorrostro" ("La Vanguardia", 21 octubre del 2010): Sé d'una iniciativa ciutadana qualificada que ha sol·licitat oficialment a la ponència del nomenclàtor la següent petició: que la porció de platja que hi ha entre l'Hospital del Mar i el carrer Marina s'anomeni platja del Somorrostro. Em sembla raonable i, sobretot, em sembla just. Es tracta d'un nom innocu i neutre, sense la mínima connotació. Aquest topònim és el que de manera anònima va acabar per imposar-se d'una manera neutral a partir d'un determinat moment del segle XIX i que va estar vigent des de fa pocs anys. La transformació urbanística el va esborrar del mapa. Va ser un error, que ara pot i ha de ser solucionat. Però encara més: és just que sigui així. Es tracta de restituir la memòria històrica del lloc, d'aquell poblat de barraques, on innombrables barcelonins, també ciutadans, van evidenciar que desitjaven integrar-se, però que una intolerable realitat social li impedia. A tots ells, es diguessin Carmen Amaya o no, importa ara recordar-los.