La realitat supera el somni

La realitat supera el somni

La realitat supera el somni

Actualitzat
Ricard Torquemada

Ricard Torquemada

El futbol va tenir un regal ahir a San Siro en forma d'un partit extraordinari. La firma del Barça va tornar a traspassar els vincles afectius per un club i va admetre el Milan com a soci de l'espectacle. Els noranta minuts del duel van estar plens de matisos que omplen la mirada d'un observador.

Des d'actuacions individuals submergides en talent pur com el gol de Kevin Prince Boateng, que va suposar l'empat a dos, amb un control alt, un canvi de ritme amb driblatge amb l'esperó i un xut amb l'exterior al primer pal, al doctorat d'un jugador amb un present radiant i un futur imponent com Thiago, que va jugar com a extrem dret, va ser respectuós amb les obligacions tàctiques, va desequilibrar a l'un contra un, va guanyar duels físics, va executar faltes verinoses i va filtrar passades interiors per alimentar d'opcions de gol els receptors, cosa que el va consagrar en un gran escenari d'una gran competició.

La declaració d'intencions inicial dels dos entrenadors va ser atrevida; el Barça, amb tres defenses, i el Milan, amb dos interiors creatius. Aquest guió va condicionar una primera part que va anar i va tornar, massa per a la necessitat de control del Barça per reconèixer la seva personalitat.

Guardiola va començar amb Messi a la dreta i Cesc com a fals nou, però als deu minuts va corregir-ho per retornar l'argentí al centre perquè fos transcendent i obrint Thiago per fora. Per la seva banda, Allegri també va demostrar intel·ligència, desplaçant Boateng del vèrtex del rombe a una banda i obrint Robinho a l'altra, pessigant la defensa de tres blaugranes que pateix quan ha de defensar rivals oberts.

Guardiola no es va quedar immòbil i el seu pròxim moviment en el tauler va ser reclamar a Busquets saviesa tàtica per infiltrar-se com a quarta peça defensiva quan Boateng s'obria i mantenint-lo com a mig centre quan el ghanès jugava per dintre. El mig centre va respondre a l'exigència amb una privilegiada lectura tàctica. I mentrestant, Messi va intercanviar els papers amb Xavi.

L'argentí va fer de passador i el català, d'invasor de l'àrea. En el primer gol, va convidar Keita a l'arribada i Xavi va aparèixer al segon pal, tot i que Van Bommel va avançar-se de manera desesperada per marcar en pròpia porteria; en el segon, va connectar amb la desmarcada vertical de Xavi, que va ser objecte de penal; i en el tercer van repetir la seqüència amb control i rematada del català després d'una passada tan natural com deliciosa.

Villa va topar amb la frustració amb la rematada, Cesc va ser tan profund com sempre, Puyol va recuperar la seva millor versió, Messi va demostrar que té pla B per als penals, Ibrahimovic va fer un gol tastant la improductivitat de tenir èxit individual i fracàs col·lectiu i Alexis va firmar uns últims minuts que van significar oxigen per a l'equip.

Tot plegat, per a una victòria de prestigi en una catedral com San Siro mentre defensa la corona de campió de la Champions, que assegura la primera plaça del grup.

El Barça continua presentant al món grans obres, encara que tingui baixes com les d'Iniesta i Alves, sense renunciar ni un gram a la seva personalitat seductora. La realitat comença a superar el somni.