La portada d'"El matí de Catalunya Ràdio"
Bon dia, són les vuit i aquest és "El matí de Catalunya Ràdio".
Estat d'alarma, estat d'excepció i estat de setge.
Així és com cal anomenar les tonalitats de vermell del semàfor social que controla el govern espanyol i trasllada responsabilitats a l'exèrcit.
Ahir, un consell de ministres extraordinari va decidir traslladar al Congrés, demà, la petició d'allargar l'estat d'alarma fins al 15 de gener, per la falta de control que encara tenen sobre els controladors. Això és el que ens deia Rubalcaba, mentre Zapatero ja era fora de l'hemicicle, preparant la maleta per anar a Brussel·les a rebre ordres.
Ja res serà com abans del dia 3, senyor Rubalcaba.
Lluny de baixar al groc, que és on som habitualment, i quan anem a l'aeroport mai tens la certesa absoluta que el teu vol sortirà, o que les maletes arribaran, o que hi haurà puntualitat, el govern se sent més còmode amb el llum vermell encès, però vivint-ho amb normalitat aparent.
Aquest és el risc, que igual que ens passa amb el vermell que ens arriba dels mercats financers, lluny d'estar preocupats públicament, el que fem és somriure. Vivim amb normalitat l'estat d'alerta, cosa que no sembla gaire assenyada ni responsable.
Quin és el final d'aquesta història? Tindrem nous controladors d'aquí a quinze dies? Tindrem torres de control sota control? Sota control, segur, però ja no seran nostres. El govern, pel camí, està llançant l'anunci que també les privatitzarà. I així, amb menys estat, ja no ens podrem queixar amb el vot. I tot i que l'estructura continuarà sent centralitzada, la culpa dels nostres mals ja no serà imputable només a Madrid, sinó a una companyia privada.
Cada cop ens podrem queixar menys com a ciutadans, i com a clients ja saben que ens rendim abans.
Queixem-nos, doncs, del que encara depèn de nosaltres com a ciutadans, com la justícia, i mirem un cop més cap a Millet i Montull.
Ahir, amb mitja hora davant Solaz, en van tenir prou per marxar a dinar a casa o a fer les compres de Nadal. No van voler contestar sobre el possible finançament de Convergència Democràtica i, a diferència del que argumenta la fiscalia, Jordi Montull es va prendre la molèstia de dir que el Daniel que surt als escrits intervinguts no és Daniel Osàcar, el fins ahir tresorer de Convergència. Ara bé, Montull es va negar a dir qui era, doncs, el tal Daniel.
I l'únic que va dir Fèlix Millet, francament, s'ho podria haver estalviat: Millet va justificar el pagament de les bodes de les seves dues filles a compte del Palau com a "promoció" de l'edifici. 200.000 euros en bodes publicitàries.
Això és col·laboració amb la justícia? Esperem que Solaz faci la feina i que no li passin per alt aquests detalls. Enviar una carta i dir que t'has equivocat amb 3,2 milions d'euros quan l'espoli podria ser de més de 20 no és col·laborar amb la justícia. Haver sostret documents del Palau després de la intervenció dels Mossos no és col·laborar amb la justícia. Sembla que els agradi més col·laborar amb la política que amb la justícia, a aquest parell, de manera que, Solaz, avui que encara podem, mirem cap a vostè. No hi ha atenuants.
Allargar el procés i, per tant, la condemna d'aquests dos impresentables tampoc col·labora amb el fet que els ciutadans tinguem una imatge de la justícia millor.
Benvinguts a casa vostra.
Estat d'alarma, estat d'excepció i estat de setge.
Així és com cal anomenar les tonalitats de vermell del semàfor social que controla el govern espanyol i trasllada responsabilitats a l'exèrcit.
Ahir, un consell de ministres extraordinari va decidir traslladar al Congrés, demà, la petició d'allargar l'estat d'alarma fins al 15 de gener, per la falta de control que encara tenen sobre els controladors. Això és el que ens deia Rubalcaba, mentre Zapatero ja era fora de l'hemicicle, preparant la maleta per anar a Brussel·les a rebre ordres.
Ja res serà com abans del dia 3, senyor Rubalcaba.
Lluny de baixar al groc, que és on som habitualment, i quan anem a l'aeroport mai tens la certesa absoluta que el teu vol sortirà, o que les maletes arribaran, o que hi haurà puntualitat, el govern se sent més còmode amb el llum vermell encès, però vivint-ho amb normalitat aparent.
Aquest és el risc, que igual que ens passa amb el vermell que ens arriba dels mercats financers, lluny d'estar preocupats públicament, el que fem és somriure. Vivim amb normalitat l'estat d'alerta, cosa que no sembla gaire assenyada ni responsable.
Quin és el final d'aquesta història? Tindrem nous controladors d'aquí a quinze dies? Tindrem torres de control sota control? Sota control, segur, però ja no seran nostres. El govern, pel camí, està llançant l'anunci que també les privatitzarà. I així, amb menys estat, ja no ens podrem queixar amb el vot. I tot i que l'estructura continuarà sent centralitzada, la culpa dels nostres mals ja no serà imputable només a Madrid, sinó a una companyia privada.
Cada cop ens podrem queixar menys com a ciutadans, i com a clients ja saben que ens rendim abans.
Queixem-nos, doncs, del que encara depèn de nosaltres com a ciutadans, com la justícia, i mirem un cop més cap a Millet i Montull.
Ahir, amb mitja hora davant Solaz, en van tenir prou per marxar a dinar a casa o a fer les compres de Nadal. No van voler contestar sobre el possible finançament de Convergència Democràtica i, a diferència del que argumenta la fiscalia, Jordi Montull es va prendre la molèstia de dir que el Daniel que surt als escrits intervinguts no és Daniel Osàcar, el fins ahir tresorer de Convergència. Ara bé, Montull es va negar a dir qui era, doncs, el tal Daniel.
I l'únic que va dir Fèlix Millet, francament, s'ho podria haver estalviat: Millet va justificar el pagament de les bodes de les seves dues filles a compte del Palau com a "promoció" de l'edifici. 200.000 euros en bodes publicitàries.
Això és col·laboració amb la justícia? Esperem que Solaz faci la feina i que no li passin per alt aquests detalls. Enviar una carta i dir que t'has equivocat amb 3,2 milions d'euros quan l'espoli podria ser de més de 20 no és col·laborar amb la justícia. Haver sostret documents del Palau després de la intervenció dels Mossos no és col·laborar amb la justícia. Sembla que els agradi més col·laborar amb la política que amb la justícia, a aquest parell, de manera que, Solaz, avui que encara podem, mirem cap a vostè. No hi ha atenuants.
Allargar el procés i, per tant, la condemna d'aquests dos impresentables tampoc col·labora amb el fet que els ciutadans tinguem una imatge de la justícia millor.
Benvinguts a casa vostra.
