La portada d'"El matí de Catalunya Ràdio"
Tres maneres diferents de dir adéu.
L'actualitat avui ens les brinda. Segurament la més autèntica és la d'Enrique Morente. És tan autèntica que ni tan sols ell sabia que quan va entrar al quiròfan el dia 6 ja no en sortiria. Vivències intenses, risc flamenc i vital i frases tan il·lustratives com "prefereixo el caos i l'hecatombe que la mediocritat". Així va viure Morente i així ens va dir adéu ahir, un adéu a la vida sense avisar, sense preveure-ho, sense possibilitat de retorn.
La política és una altra cosa, i ahir David Madí es va acomiadar d'aquest noble art.
Com a bon estrateg, ell ho té tot calculat. Ja abans de la campanya sabia que amb el triomf de Mas ell marxaria. No hi ha un punt de sortida millor que el triomf, no hi ha un moment millor que el que un tria. Sap on anirà, però encara no ho explica. Sap que mirarem els àmbits professionals per on es bellugui per saber com es belluguen els fils, però ho ha sabut fer.
L'inventor del DVD polític a Catalunya, aquell Confidencial.cat sense complexos, li va valer més garrotades que elogis. Enemics fora i dins del seu partit, i una fama de perfil inflexible.
Madí és valent, té conviccions fermes, i si bé no arriba a allò que el fi justifica els mitjans, no vol que ningú posi fi al seu repte si té mitjans per impedir-ho.
S'ha hagut d'empassar més d'un gripau, i a la vegada també n'ha fet empassar algun a algú altre, però no ha defallit, i quan més d'una vegada el donaven per mort, ell sabia que en el triomf hi havia la sortida.
La campanya de CiU ha estat excel·lent, i ell ha contribuït de manera decisiva en la victòria de Mas. Ahir els dos s'abraçaven. El futur president acomiadava el seu col·laborador més valuós i estimat.
Madí, que se les ha sentit a dir de tots colors, potser això d'estimat no ho havia escoltat encara en política. Ahir, però, la seva fortalesa no li va permetre emocionar-se. Diu adéu a la política, quan i com ell vol, i això no tothom ho pot dir.
Però ahir n'hi va haver un altre, d'adéu. El de Daniel Osàcar com a responsable de finances de Convergència Democràtica. No va donar la cara, no dóna entrevistes i diu Artur Mas que se'n va estrictament per raons personals.
Qui ho sap, potser no és un adéu per sempre i el tornem a veure aviat. També havíem perdut la pista a Millet i a Montull i aquest matí tornen a declarar davant del jutge.
No hi ha dubte que de les tres maneres de dir adéu, la més elegant a l'hora de marxar és la de David Madí.
Benvinguts a casa vostra.
L'actualitat avui ens les brinda. Segurament la més autèntica és la d'Enrique Morente. És tan autèntica que ni tan sols ell sabia que quan va entrar al quiròfan el dia 6 ja no en sortiria. Vivències intenses, risc flamenc i vital i frases tan il·lustratives com "prefereixo el caos i l'hecatombe que la mediocritat". Així va viure Morente i així ens va dir adéu ahir, un adéu a la vida sense avisar, sense preveure-ho, sense possibilitat de retorn.
La política és una altra cosa, i ahir David Madí es va acomiadar d'aquest noble art.
Com a bon estrateg, ell ho té tot calculat. Ja abans de la campanya sabia que amb el triomf de Mas ell marxaria. No hi ha un punt de sortida millor que el triomf, no hi ha un moment millor que el que un tria. Sap on anirà, però encara no ho explica. Sap que mirarem els àmbits professionals per on es bellugui per saber com es belluguen els fils, però ho ha sabut fer.
L'inventor del DVD polític a Catalunya, aquell Confidencial.cat sense complexos, li va valer més garrotades que elogis. Enemics fora i dins del seu partit, i una fama de perfil inflexible.
Madí és valent, té conviccions fermes, i si bé no arriba a allò que el fi justifica els mitjans, no vol que ningú posi fi al seu repte si té mitjans per impedir-ho.
S'ha hagut d'empassar més d'un gripau, i a la vegada també n'ha fet empassar algun a algú altre, però no ha defallit, i quan més d'una vegada el donaven per mort, ell sabia que en el triomf hi havia la sortida.
La campanya de CiU ha estat excel·lent, i ell ha contribuït de manera decisiva en la victòria de Mas. Ahir els dos s'abraçaven. El futur president acomiadava el seu col·laborador més valuós i estimat.
Madí, que se les ha sentit a dir de tots colors, potser això d'estimat no ho havia escoltat encara en política. Ahir, però, la seva fortalesa no li va permetre emocionar-se. Diu adéu a la política, quan i com ell vol, i això no tothom ho pot dir.
Però ahir n'hi va haver un altre, d'adéu. El de Daniel Osàcar com a responsable de finances de Convergència Democràtica. No va donar la cara, no dóna entrevistes i diu Artur Mas que se'n va estrictament per raons personals.
Qui ho sap, potser no és un adéu per sempre i el tornem a veure aviat. També havíem perdut la pista a Millet i a Montull i aquest matí tornen a declarar davant del jutge.
No hi ha dubte que de les tres maneres de dir adéu, la més elegant a l'hora de marxar és la de David Madí.
Benvinguts a casa vostra.
