La portada d'"El matí de Catalunya Ràdio"
El fins ara president del Parlament és la segona víctima política de la desfeta electoral del tripartit. Ernest Benach ha anunciat que no recollirà l'acta de diputat, com José Montilla. D'aquesta manera, les dues màximes autoritats catalanes de l'última legislatura fan un pas enrere i es queden en un segon pla per deixar pas a altres membres dels seus partits de cara al futur.
La política catalana té aquestes coses. Durant anys, qui guanya les eleccions no pot governar, i ara qui surt escollit pels ciutadans no recull l'acta de diputat quan els resultats són adversos.
Estem davant d'un acte de responsabilitat o és justament tot el contrari?
És evident que des de la nit de diumenge el PSC i Esquerra Republicana han quedat en una situació d'impàs que mereix assumpció de culpes, reflexió interna i en alguns casos gairebé refundació.
El PSC que en els últims anys, especialment amb Maragall al capdavant, havia aconseguit que l'ànima més espanyola convisqués bé amb el catalanisme, amb un somni comú per explorar, l'anomenat federalisme, ara sembla que està completament desorientat. Li marxen votants per la dreta, per l'esquerra, pel sobiranisme i per l'espanyolisme. Cal fer-hi alguna cosa. I Montilla la va fer bé, i quan tocava. Va anunciar que plegava la mateixa nit electoral.
I l'endemà va anunciar que no recolliria l'acta de diputat per no fer ombra a qui vingui després d'ell, després del congrés de la pròxima tardor. L'argument sembla vàlid.
A Esquerra, en canvi, tot passa d'una altra manera. La nit electoral no va servir per assumir responsabilitats. Puigcercós no es plantejava plegar, però ahir, 48 hores més tard, va rectificar i l'aplaudim, tot i que pot rebre una rebolcada del seu partit d'aquí a 18 dies.
Joan Puigcercós ha posat el càrrec de president del partit a disposició del Consell Nacional que se celebrarà aleshores i, tot i que això es podria interpretar com un moviment estratègic per sortir-ne més reforçat, ja se sap que a les assemblees d'Esquerra pot passar qualsevol cosa. I si no, que els ho preguntin a Joan Hortalà o a Àngel Colom.
De fet, els afins a Carod Rovira, que no obliden com s'ha arraconat últimament l'actual vicepresident del govern, ja demanen el cap de Puigcercós. Què faran els carodistes fins aleshores? Buscaran una aventura fora del partit o tornaran a activar el cavall de Troia?
El que sembla més estrany és el que ha fet Ernest Benach. Moltes vegades l'hem lloat quan ha sentit la necessitat de sortir del guió sent president del Parlament i fer arengues públiques cap als partits polítics perquè prenguessin mesures concretes contra la corrupció o quan reclamava que s'aprovés la llei electoral catalana la legislatura anterior per acabar amb el descrèdit polític, però això d'avui costa d'entendre.
Diu que no recollirà l'acta de diputat i que marxa després dels resultats electorals. Que vol una renovació tranquil·la, sense estridències ni crisis internes. Senyor Benach, segur que tindrem temps de parlar-ne, però això ho fa el líder d'un partit, no el número 2. Si no, pot donar a entendre dues coses: que no està d'acord amb la cúpula, i en aquest cas no entendríem per què va acceptar anar a les eleccions, o que ara està actuant irresponsablement.
Al seu blog, la renúncia va encapçalada per aquesta frase: "La decisió més difícil." Senyor Benach, per respecte als que l'han votat, creu que l'ha presa bé?
La política catalana té aquestes coses. Durant anys, qui guanya les eleccions no pot governar, i ara qui surt escollit pels ciutadans no recull l'acta de diputat quan els resultats són adversos.
Estem davant d'un acte de responsabilitat o és justament tot el contrari?
És evident que des de la nit de diumenge el PSC i Esquerra Republicana han quedat en una situació d'impàs que mereix assumpció de culpes, reflexió interna i en alguns casos gairebé refundació.
El PSC que en els últims anys, especialment amb Maragall al capdavant, havia aconseguit que l'ànima més espanyola convisqués bé amb el catalanisme, amb un somni comú per explorar, l'anomenat federalisme, ara sembla que està completament desorientat. Li marxen votants per la dreta, per l'esquerra, pel sobiranisme i per l'espanyolisme. Cal fer-hi alguna cosa. I Montilla la va fer bé, i quan tocava. Va anunciar que plegava la mateixa nit electoral.
I l'endemà va anunciar que no recolliria l'acta de diputat per no fer ombra a qui vingui després d'ell, després del congrés de la pròxima tardor. L'argument sembla vàlid.
A Esquerra, en canvi, tot passa d'una altra manera. La nit electoral no va servir per assumir responsabilitats. Puigcercós no es plantejava plegar, però ahir, 48 hores més tard, va rectificar i l'aplaudim, tot i que pot rebre una rebolcada del seu partit d'aquí a 18 dies.
Joan Puigcercós ha posat el càrrec de president del partit a disposició del Consell Nacional que se celebrarà aleshores i, tot i que això es podria interpretar com un moviment estratègic per sortir-ne més reforçat, ja se sap que a les assemblees d'Esquerra pot passar qualsevol cosa. I si no, que els ho preguntin a Joan Hortalà o a Àngel Colom.
De fet, els afins a Carod Rovira, que no obliden com s'ha arraconat últimament l'actual vicepresident del govern, ja demanen el cap de Puigcercós. Què faran els carodistes fins aleshores? Buscaran una aventura fora del partit o tornaran a activar el cavall de Troia?
El que sembla més estrany és el que ha fet Ernest Benach. Moltes vegades l'hem lloat quan ha sentit la necessitat de sortir del guió sent president del Parlament i fer arengues públiques cap als partits polítics perquè prenguessin mesures concretes contra la corrupció o quan reclamava que s'aprovés la llei electoral catalana la legislatura anterior per acabar amb el descrèdit polític, però això d'avui costa d'entendre.
Diu que no recollirà l'acta de diputat i que marxa després dels resultats electorals. Que vol una renovació tranquil·la, sense estridències ni crisis internes. Senyor Benach, segur que tindrem temps de parlar-ne, però això ho fa el líder d'un partit, no el número 2. Si no, pot donar a entendre dues coses: que no està d'acord amb la cúpula, i en aquest cas no entendríem per què va acceptar anar a les eleccions, o que ara està actuant irresponsablement.
Al seu blog, la renúncia va encapçalada per aquesta frase: "La decisió més difícil." Senyor Benach, per respecte als que l'han votat, creu que l'ha presa bé?
