La portada d'"El matí de Catalunya Ràdio"
Hi ha un país on les petites empreses s'ofeguen i les famílies no saben com afrontar despeses i deute.
Hi ha un país on ha explotat la bombolla immobiliària, que de retruc i en part ha agreujat la bombolla financera. Diuen que els bancs d'aquest país estan en una situació d'alt risc de fallida, però el seu ministre de Finances diu que el sistema bancari no passa dificultats greus i dóna la culpa a la falta de normalització dels mercats.
En aquest país hi ha eleccions d'aquí a un any i mig, i tots els analistes asseguren que mentre diuen públicament que no volen ajudes, en veu baixa supliquen que no els deixin caure, perquè sols no se'n surten.
Com tothom deu haver deduït, aquest país no té res a veure amb nosaltres: és Irlanda.
Brussel·les, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional arriben avui a Dublín per preparar el pla de rescat. Ara bé, què és el que es recatarà? Els irlandesos o l'euro?
El pla de rescat suposa una injecció de diners descomunal. És com demanar un crèdit gegantí quan es té l'economia tocada, potser estructuralment i tot.
Si no en tens, difícilment en tindràs, i ara, a banda d'intentar rescabalar-te, hauràs de tornar els calers i una muntanya d'interessos. És tant com dir que les futures generacions d'irlandesos no treballaran per a ells. Els seus impostos futurs no podran repercutir en el seu estat del benestar.
Irlanda, com Grècia, que ve d'un sofà prou còmode, passa a ser estat del malestar.
I ho donem per fet, quan el comissari d'Afers Econòmics de la Unió parlava en aquests termes del tigre celta, avui més gatet que mai.
I quan passen coses d'aquestes, Europa es tomba i mira cap a Madrid. I es troba Elena Salgado somrient nerviosa. I quan li pregunten on són les reformes que li havien demanat, encara somriu més i diu que sí, que potser sí que han de revisar les pensions, però que ara mateix no troba els deures a la carpeta, que potser se'ls ha deixat a casa, però que els ha fet i que segur que els troba i els aplica.
A Espanya hi ha eleccions d'aquí a un any, i com que Catalunya encara forma part del mateix estat, potser que algú s'ho prengui seriosament i faci els deures que toquen, no fos cas que ara que ens han fet comprar bons de la Generalitat a un any, els catalans tornessin a perdre algun altre llençol en pròximes bugades.
De moment calma. Ahir vam tenir la sort de parlar amb un àngel que tenim de portaveu d'Afers Econòmics de la Comissió Europea, Amadeu Altafaj.
És el pilot que tothom vol tenir a l'avió quan hi ha turbulències. Calma i control, la nostra situació no és fàcil, però Altafaj ens calmava ahir d'aquesta manera.
Benvinguts a casa vostra.
Hi ha un país on ha explotat la bombolla immobiliària, que de retruc i en part ha agreujat la bombolla financera. Diuen que els bancs d'aquest país estan en una situació d'alt risc de fallida, però el seu ministre de Finances diu que el sistema bancari no passa dificultats greus i dóna la culpa a la falta de normalització dels mercats.
En aquest país hi ha eleccions d'aquí a un any i mig, i tots els analistes asseguren que mentre diuen públicament que no volen ajudes, en veu baixa supliquen que no els deixin caure, perquè sols no se'n surten.
Com tothom deu haver deduït, aquest país no té res a veure amb nosaltres: és Irlanda.
Brussel·les, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional arriben avui a Dublín per preparar el pla de rescat. Ara bé, què és el que es recatarà? Els irlandesos o l'euro?
El pla de rescat suposa una injecció de diners descomunal. És com demanar un crèdit gegantí quan es té l'economia tocada, potser estructuralment i tot.
Si no en tens, difícilment en tindràs, i ara, a banda d'intentar rescabalar-te, hauràs de tornar els calers i una muntanya d'interessos. És tant com dir que les futures generacions d'irlandesos no treballaran per a ells. Els seus impostos futurs no podran repercutir en el seu estat del benestar.
Irlanda, com Grècia, que ve d'un sofà prou còmode, passa a ser estat del malestar.
I ho donem per fet, quan el comissari d'Afers Econòmics de la Unió parlava en aquests termes del tigre celta, avui més gatet que mai.
I quan passen coses d'aquestes, Europa es tomba i mira cap a Madrid. I es troba Elena Salgado somrient nerviosa. I quan li pregunten on són les reformes que li havien demanat, encara somriu més i diu que sí, que potser sí que han de revisar les pensions, però que ara mateix no troba els deures a la carpeta, que potser se'ls ha deixat a casa, però que els ha fet i que segur que els troba i els aplica.
A Espanya hi ha eleccions d'aquí a un any, i com que Catalunya encara forma part del mateix estat, potser que algú s'ho prengui seriosament i faci els deures que toquen, no fos cas que ara que ens han fet comprar bons de la Generalitat a un any, els catalans tornessin a perdre algun altre llençol en pròximes bugades.
De moment calma. Ahir vam tenir la sort de parlar amb un àngel que tenim de portaveu d'Afers Econòmics de la Comissió Europea, Amadeu Altafaj.
És el pilot que tothom vol tenir a l'avió quan hi ha turbulències. Calma i control, la nostra situació no és fàcil, però Altafaj ens calmava ahir d'aquesta manera.
Benvinguts a casa vostra.
