La portada d'"El matí de Catalunya Ràdio"
Aquest era el moment en què el miner Florencio Ávalos recuperava la seva llibertat. Eren les cinc i deu minuts de la matinada, quan l'actualitat ens regalava per fi una bona notícia de portada.
Ja tocava. Si ens hem entregat a una religió plena de trampes i promeses incomplertes que es diu capitalisme i aquesta es regula per l'oferta i la demanda, ja feia temps que li demanàvem a la humanitat una d'aquestes.
La de Copiapó, és una història de resistència, d'autocontrol, de solidaritat útil, de fe i d'esperança.
Els personatges principals són els 33 miners atrapats que, lluitant contra l'adversitat, després d'estar 17 dies sepultats a 700 metres i quan tothom els donava per morts, van arribar al refugi per poder enviar un paperet a l'exterior i dir "som aquí. Som 33".
69 dies després, i després d'aguantar una temperatura mitjana de 30 graus, molta humitat, i poca llum sempre artificial, avui comencen a sortir i a abraçar-se amb als seus.
Els 33 són els que han resistit per fer bona una història que té molts altres protagonistes. El govern de Xile i la seva gent per exemple. No han escatimat esforços, han anat a buscar fins i tot la NASA per construir el túnel en un temps rècord.
La tècnica ha estat important, però el paràmetre d'actuacions sempre s'ha basat en l'ésser humà. Ajuda psicològica als miners, però també per als familiars, i consells per al dia després.
No és només treure'ls, és que puguin tenir una vida domèstica al més semblant possible a la que tenien abans de l'accident. Miners i familiars han patit de manera diferent aquests dos mesos i mig, però la situació ha estat traumàtica per a tots.
Ara d'un en un van pujant amb la càpsula "Fènix", vestits amb granota de miner, casc i ulleres fumades perquè la llum no impacti negativament en les seves retines.
I a més de la del cel, s'adonaran que també hi ha la llum dels focus dels mitjans de comunicació. La història és tan potent que ningú se'n pot estar. Ja hi ha ofertes per fer-ne una pel·lícula, que a més d'una història de supervivència viurà del safareig.
Hi ha un miner que té dues dones, un altre que està a punt de tenir un fill i no ho sabia, qui serà l'últim a sortir? S'aturarà la càpsula "Fènix" en algun moment i es viurà de nou la tensió?
Tot això ho deixem per al circ mediàtic que, tal com ens ho ensenyen per televisió, ens fa pensar en "Gran Hermano" quan els concursants surten de la casa. Emoció de la dona que espera, la càpsula que surt i el miner que, entre aplaudiments, l'abraça. També és veritat que podien haver intentat preservar més la seva intimitat.
Sigui com sigui, el més important és que ja surten. I Xile ha donat una lliçó de com cuida la seva gent. Ningú guanya si no guanyem tots. Una màxima que no només ha de servir per als miners xilens, sinó per a tots els ciutadans que avui els toca passar pel tub.
Benvinguts a casa vostra. Avui us preguntem:
Montilla havia d'anar a la desfilada militar del 12 d'octubre?
Ja tocava. Si ens hem entregat a una religió plena de trampes i promeses incomplertes que es diu capitalisme i aquesta es regula per l'oferta i la demanda, ja feia temps que li demanàvem a la humanitat una d'aquestes.
La de Copiapó, és una història de resistència, d'autocontrol, de solidaritat útil, de fe i d'esperança.
Els personatges principals són els 33 miners atrapats que, lluitant contra l'adversitat, després d'estar 17 dies sepultats a 700 metres i quan tothom els donava per morts, van arribar al refugi per poder enviar un paperet a l'exterior i dir "som aquí. Som 33".
69 dies després, i després d'aguantar una temperatura mitjana de 30 graus, molta humitat, i poca llum sempre artificial, avui comencen a sortir i a abraçar-se amb als seus.
Els 33 són els que han resistit per fer bona una història que té molts altres protagonistes. El govern de Xile i la seva gent per exemple. No han escatimat esforços, han anat a buscar fins i tot la NASA per construir el túnel en un temps rècord.
La tècnica ha estat important, però el paràmetre d'actuacions sempre s'ha basat en l'ésser humà. Ajuda psicològica als miners, però també per als familiars, i consells per al dia després.
No és només treure'ls, és que puguin tenir una vida domèstica al més semblant possible a la que tenien abans de l'accident. Miners i familiars han patit de manera diferent aquests dos mesos i mig, però la situació ha estat traumàtica per a tots.
Ara d'un en un van pujant amb la càpsula "Fènix", vestits amb granota de miner, casc i ulleres fumades perquè la llum no impacti negativament en les seves retines.
I a més de la del cel, s'adonaran que també hi ha la llum dels focus dels mitjans de comunicació. La història és tan potent que ningú se'n pot estar. Ja hi ha ofertes per fer-ne una pel·lícula, que a més d'una història de supervivència viurà del safareig.
Hi ha un miner que té dues dones, un altre que està a punt de tenir un fill i no ho sabia, qui serà l'últim a sortir? S'aturarà la càpsula "Fènix" en algun moment i es viurà de nou la tensió?
Tot això ho deixem per al circ mediàtic que, tal com ens ho ensenyen per televisió, ens fa pensar en "Gran Hermano" quan els concursants surten de la casa. Emoció de la dona que espera, la càpsula que surt i el miner que, entre aplaudiments, l'abraça. També és veritat que podien haver intentat preservar més la seva intimitat.
Sigui com sigui, el més important és que ja surten. I Xile ha donat una lliçó de com cuida la seva gent. Ningú guanya si no guanyem tots. Una màxima que no només ha de servir per als miners xilens, sinó per a tots els ciutadans que avui els toca passar pel tub.
Benvinguts a casa vostra. Avui us preguntem:
Montilla havia d'anar a la desfilada militar del 12 d'octubre?
