La portada d'"El matí de Catalunya Ràdio"
Dos dies abans de la vaga general, aquells que s'anomenen a ells mateixos "els agents socials" miren de marcar perfil, però sense fer-se mal entre ells.
Els sindicats van trobar dissabte al Círculo de Bellas Artes de Madrid el suport d'alguns dels artistes i intel·lectuals que en el seu dia van donar suport a Zapatero. Fernández Toxo els va presentar als sindicalistes presents a la sala amb un: "Us en recordeu del crit de "no ens fallis"? Doncs aquests sí que no fallen".
Els Millàs, Bardem, Ríos, Canut, Ozores no van voler personalitzar en cap moment les seves queixes en Zapatero dient que "aquesta no és una vaga contra un partit concret."
D'aquesta manera, si fem una vaga general i no és contra el partit que governa i que ha aprovat la reforma laboral, contra qui la fem?
De motius no en falten: l'atur està disparat, la precarietat de les feines i els sous dels que s'incorporen al mercat són indignes, les pensions són en el punt de mira, els subsidis no es podran donar indefinidament, els bancs no són tan generosos amb el crèdit...
De motius no en falten, però si arribem a la conclusió que no la fem contra un partit concret, com deia Jorge Bosso, de la Unió d'Actors, perquè no hi ha cap partit que pugui fer les coses d'una manera diferent, perquè ens ho ordenen des de fora, i per tant perquè Espanya no és sobirana, la pregunta és clara: contra qui la fem? I què aconseguirem fent-la només a l'estat espanyol?
Molts analistes i alguns polítics ho tenen clar: no aconseguirem res. Però des de la UGT, Cándido Méndez creu que encara es pot canviar la reforma laboral. Per què? Doncs per un argument que fa que els ciutadans encara ens hàgim de posar a tremolar.
O sigui que, més que en els mercats o en la capacitat de maniobra dels nostres polítics, en el que hem de confiar és en la incoherència de Zapatero.
Precisament el president del govern central va parlar ahir. Ha tingut un cap de setmana plàcid. L'economia va malament. Wall Street diu que no se'l creu i que li calen moltes més reformes, però ell està content perquè ja és al G-20 i així se'n vanagloriava mentre feia fúting per La Moncloa.
Ahir, com dèiem, va sortir a dir la seva sobre la vaga, a no fer enfadar els sindicats i de passada fer-nos veure quin serà el pròxim esglaó de l'escala de penitència de Jacob.
Tothom tranquil: ZP parlarà amb els sindicats per reformar les pensions.
Suposo que no cal l'aclariment, però sentint el to i les explicacions de Zapatero, potser algú es pensa que parlarà amb ells per millorar-les i fer-les més elevades... I molt em sembla que la cosa anirà diferent.
És una pena que als ciutadans sense galons ni afiliacions no se'ns consideri agents socials. Nosaltres només som agents votants, però si Zapatero o els sindicats es miren una mica les enquestes d'intenció de vot que publicava "El País" aquest cap de setmana, s'adonaran que a Catalunya, CiU gairebé arriba a la majoria absoluta i que a l'Estat, el PP aconseguiria una més que còmoda victòria.
Al capitalisme se'l combat des del capitalisme. Amb realisme, fermesa i resultats. I tot el que queda fora d'això és la independència dels mercats (tant de bo fóssim autosuficients) o la revolució. La resta és fer volar coloms i no apuntar l'àguila que ens té posada una grapa al damunt.
Benvinguts a casa vostra.
Els sindicats van trobar dissabte al Círculo de Bellas Artes de Madrid el suport d'alguns dels artistes i intel·lectuals que en el seu dia van donar suport a Zapatero. Fernández Toxo els va presentar als sindicalistes presents a la sala amb un: "Us en recordeu del crit de "no ens fallis"? Doncs aquests sí que no fallen".
Els Millàs, Bardem, Ríos, Canut, Ozores no van voler personalitzar en cap moment les seves queixes en Zapatero dient que "aquesta no és una vaga contra un partit concret."
D'aquesta manera, si fem una vaga general i no és contra el partit que governa i que ha aprovat la reforma laboral, contra qui la fem?
De motius no en falten: l'atur està disparat, la precarietat de les feines i els sous dels que s'incorporen al mercat són indignes, les pensions són en el punt de mira, els subsidis no es podran donar indefinidament, els bancs no són tan generosos amb el crèdit...
De motius no en falten, però si arribem a la conclusió que no la fem contra un partit concret, com deia Jorge Bosso, de la Unió d'Actors, perquè no hi ha cap partit que pugui fer les coses d'una manera diferent, perquè ens ho ordenen des de fora, i per tant perquè Espanya no és sobirana, la pregunta és clara: contra qui la fem? I què aconseguirem fent-la només a l'estat espanyol?
Molts analistes i alguns polítics ho tenen clar: no aconseguirem res. Però des de la UGT, Cándido Méndez creu que encara es pot canviar la reforma laboral. Per què? Doncs per un argument que fa que els ciutadans encara ens hàgim de posar a tremolar.
O sigui que, més que en els mercats o en la capacitat de maniobra dels nostres polítics, en el que hem de confiar és en la incoherència de Zapatero.
Precisament el president del govern central va parlar ahir. Ha tingut un cap de setmana plàcid. L'economia va malament. Wall Street diu que no se'l creu i que li calen moltes més reformes, però ell està content perquè ja és al G-20 i així se'n vanagloriava mentre feia fúting per La Moncloa.
Ahir, com dèiem, va sortir a dir la seva sobre la vaga, a no fer enfadar els sindicats i de passada fer-nos veure quin serà el pròxim esglaó de l'escala de penitència de Jacob.
Tothom tranquil: ZP parlarà amb els sindicats per reformar les pensions.
Suposo que no cal l'aclariment, però sentint el to i les explicacions de Zapatero, potser algú es pensa que parlarà amb ells per millorar-les i fer-les més elevades... I molt em sembla que la cosa anirà diferent.
És una pena que als ciutadans sense galons ni afiliacions no se'ns consideri agents socials. Nosaltres només som agents votants, però si Zapatero o els sindicats es miren una mica les enquestes d'intenció de vot que publicava "El País" aquest cap de setmana, s'adonaran que a Catalunya, CiU gairebé arriba a la majoria absoluta i que a l'Estat, el PP aconseguiria una més que còmoda victòria.
Al capitalisme se'l combat des del capitalisme. Amb realisme, fermesa i resultats. I tot el que queda fora d'això és la independència dels mercats (tant de bo fóssim autosuficients) o la revolució. La resta és fer volar coloms i no apuntar l'àguila que ens té posada una grapa al damunt.
Benvinguts a casa vostra.
