La por per les pensions

La por per les pensions

La por per les pensions

Xavier Bosch, presentador i director del programa "Àgora"

Xavier Bosch, presentador i director del programa "Àgora"

De cop i volta, el programa d'ahir, centrat gairebé en exclusiva en la reforma de les pensions i el fet de jubilar-se als 67, va fer un tomb. El diari "Público" havia publicat a portada que "L'alarma per la fallida de les pensions era falsa". Argumentava que, tal com va passar als anys 90, bancs, caixes i entitats asseguradores pretenien fer-se la barba d'or gràcies a l'allau de fons privats de pensions que rebrien gràcies a la por que s'estén entre la ciutadania. Una por, ampliada inconscientment pels mitjans, i que envaeix totes les capes socials. El negoci és molt fàcil: es presenten estadístiques apocalíptiques sobre el fet que la Seguretat Social no arribarà a tothom, que la caixa comuna no podrà pagar la pensió de jubilació a partir de 2030 i, a partir d'aquí, a parar la mà i a tornar a captar clients que correrien, a mans plenes, a signar plans de pensions privats. El ministre de Treball, Celestino Corbacho, en directe des de Madrid, ho va negar de patac. Després, però, Lluís Recuenco, professor de Ciències Polítiques i Socials de la Pompeu Fabra, va tornar a alertar-nos que el càlcul podria estar mal fet, interessadament.

De més verdes en maduren, esclar que sí, però dubto molt que l'Estat es converteixi en còmplice d'una martingala d'aquesta mena. Dubto molt que el govern de Zapatero, que s'aguanta en pinces, vulgui ara fer enrabiar el seu gran col·lectiu de votants dient que els obligarà a treballar dos anys més, que es restringiran dràsticament les prejubilacions i que hi pot haver una edat mínima legal de jubilació als 58 anys.

Avui mateix, les manifestacions sindicals a Barcelona, Madrid o València, que a hores d'ara es preveuen massives, no faran cap favor a un govern que no troba la fórmula de redreçar una economia malmesa. Entenent que l'Estat pretén canviar-nos les regles del joc a mitja partida i que a gairebé a ningú no li fa gràcia que li allarguin la vida laboral, em crec les xifres del catedràtic Robert Tornabell, exdegà d'ESADE, i començo a creure que la solució, per continuar garantint la solidaritat intergeneracional, passa per fer aquest sacrifici. Un altre, sí.

De l'"Àgora" d'ahir, al capdavall, em quedo amb una xifra. Ara mateix, per cada deu persones que treballem n'hi ha cinc d'inactives. Al 2049, per cada deu que treballaran es calcula que ja n'hi haurà nou d'inactives.

Per cert, acabo amb l'anècdota del programa d'ahir. Tot just abans d'engegar, la darrera cosa que li vaig haver de dir a un convidat va ser "compte, la bragueta". La va tirar amunt ràpidament mentre, amb la mirada, m'agraïa l'avís. Aquesta és una altra mena de por, la de fer el ridícul per televisió. Al cap de cinc segons, cordats i pentinats, ja estàvem en antena.