La nova cultura de pactes (o la memòria de l'ADN)
Des d'un punt de vista de lògica estricta, sembla rebutjable l'afirmació que assegura que certes comunitats tenen tal característica intrínseca o tal altra que els fa ser especialment tendents a actuar o fer, o deixar fer, una cosa determinada. Conec companys i amics que es rebel·len contra aquesta mena d'afirmacions perquè condicionen l'anàlisi de tot allò relacionat amb aquestes comunitats, la seva societat, la política o la cultura. Sembla molt simple dir -per exemple- que els andalusos no se n'acaben de sortir del tot amb els seus problemes endèmics perquè les seves unitats cel·lulars porten tal cromosoma o tal altre que els marca irremeiablement cap a una actitud determinada. O que els francesos són xovinistes de mena per una mutació genètica, o que els ianquis són uns prepotents i imperialistes contumaços perquè algun dels seus nucleòtids es va avariar amb la revolució industrial...
Però què hi ha de cert en els arquetips, que tendeixen a la simplificació, quan no al simplisme? Estem d'acord que en l'ADN dels ianquis o dels catalans hi ha les mateixes característiques que en el dels asturians o dels macedonis o no?
La simplificació dels arquetips pot ser de dubtosa qualitat analítica (tot i que hi ha tesis doctorals senceres que ho estudien), però, si ens cenyim a la història, és fàcilment comprovable que hi ha característiques comunitàries que es repeteixen a llarg dels últims mil anys, maneres de fer que transcendeixen la col·lectivitat i que les fa actuar -dirigidament o no- d'una manera aparentment lògica amb la seva tradició, amb la seva manera de fer. Així, doncs, ¿pot ser que l'ADN d'una comunitat, transmès pels individus i famílies generació rere generació, arreli en les persones i en la manera determinada d'actuar de la comuna? I que això faci que la manera d'actuar sigui la previsible? ¿Pot ser que en la manera de fer dels -per exemple- catalans no hi hagi un component memoritzat per l'ADN que els faci tendents a actuar d'una manera determinada, diguem-ne, tradicional? Òbviament, per molt que el determinisme existís, sempre quedaria la llibertat d'actuació i de trencar aquest condicionant. Com hem vist en tantes pel·lícules...
Aleshores, ¿què ho fa que els catalans hagin hagut d'estar pactant des de la seva creació com a comunitat amb llengua i cultura pròpies des del segle X fins ara? Si diem que forma part de l'ADN dels catalans, d'una adenina o una citosina mandrosa que ha mutat... Pactes i més pactes fins a fer-se persistent en els enganxifosos filaments de l'ADN. Amb els comtes, amb els reis, amb els virreis, amb els governadors... històricament les classes dirigents han hagut d'estar negociant constantment per arrencar privilegis o drets... des del Tractat de Pau i Treva de l'any mil, passant per totes i cadascuna de les corts medievals a les quals Consell de Cent i Generalitat sotmetien els reis, fins als ajuntaments o al Parlament actual.
En qualsevol cas, a Catalunya estem avesats al pacte. No és gens estrany. Forma part de la tradició, potser no de l'ADN, però sí del costum. Pot ser que, pel contrast amb altes contrades, sigui més evident allò del seny. I en els últims decennis, amb la democràcia, hem vist centenars d'ajuntaments governats per coalicions de partits i candidatures que han hagut de fer un procés de diàleg, negociació i pacte. A la Generalitat moderna s'han succeït els governs de coalició, ja siguin bipartits, com els de CiU, o tripartits. Res fa semblar que no hi hagi d'haver-ne més en el futur. I fa entendrir la política de la por, elevada a categoria, exercida per algun partit que vol fer veure que la negociació i el diàleg entre formacions per dotar de majories consistoris i comunitats autònomes és antidemocràtica. Fins i tot alguns voldrien que la llista minoritària més votada fos la que formés govern per decret llei. Quin sentit tindria, aleshores, que es votés llistes diferents, que poguessin formar majories alternatives. La incapacitat per negociar amb d'altres sí que és un problema que ens hauríem de fer mirar. I la cultura del pacte que, en un moment sense majories absolutes, va existir en l'àmbit estatal, liquidat el bipartidisme per una temporada, ara retorna. Com si l'ADN de tots plegats ens recordés que la democràcia és diàleg i pacte. O és que l'ADN no en té, de memòria?
