La nit que va morir Liu Xiaobo

Liu Xiaobo

Liu Xiaobo

Treballar com a corresponsal a Pequín per a un mitjà com TV3 i Catalunya Ràdio et fa anar a dormir tard, perquè manen les sis hores que Europa viu per darrere de la Xina.

I això fa que descobreixis la capital xinesa durant una breu pausa de la seva activitat frenètica.

La nit que va morir Liu Xiaobo, a les tres de la matinada, la ciutat havia quedat buida.  És una hora que als vells carrers arbrats de Pequín l'atmosfera és fantasmal, perquè els fanals queden per damunt del fullatge i la llum no arriba a la calçada.

La ciutat no estava buida per Liu Xiaobo, ho estava perquè sempre és així a aquella hora, una estona en què només corre pel carrer algun kuaidi, els repartidors, que no pleguen mai, amb les seves motos elèctriques, mirant d'arribar com més ràpid possible a lliurar una safata de jiaozi o de sushi a algú que li ha agafat gana a la planta número 20 d'un gratacel.

Era una nit més... Només els iniciats, els que estan informats i volen saber què passa realment a la Xina, van conèixer la mort de Liu. Traspassen la Gran cibermuralla –la censura a la xarxa— gràcies a programes informàtics específics, anomenats VPN.

No han sabut de la mort de Liu Xiaobo la majoria dels 1.400 milions de xinesos i xineses que viuen aliens una part de la seva mateixa realitat.

Es mouen en el miratge que fabrica el règim gràcies al ràpid desenvolupament material i tecnològic, a la censura total de la xarxa i a un control policial i administratiu omnipresent que marca els límits, les línies vermelles, que el poble no pot traspassar, des d'on vius fins a quants fills pots tenir.

Un èxit econòmic indiscutible i no discutit que ha creat un món feliç sota les regnes d'un gran germà. Huxley i Orwell. És un món dur, d'esforç, sense drets efectius si no tens diners o una bona guanxi –relacions—amb els que manen. Relacions i cartera plena es realimenten l'una amb l'altra i adormen tota vel·leïtat de reforma política.

La mort es va conèixer poc després de les 9 del vespre, hora xinesa, després d'un dia llarg i angoixant, orfe dels habituals comunicats mèdics de l'hospital de Shenyang sobre els que el món especulava si eren més o menys acurats, si volien convèncer el món que no estava en condicions de viatjar a l'estranger per prolongar el tractament, tal com havia demanat.

Una nota freda a la pàgina web del departament de justícia de la ciutat recollia el delicte pel qual havia estat condemnat, incitació a la subversió contra l'estat, que se li havia detectat un càncer mentre complia 11 anys de presó, que se l'havia hospitalitzat, que l'havien vist metges estrangers i que finalment havia mort d'una fallada multiorgànica.

Els missatges d'homenatge i de condol van anar apareixent burlant la censura, sense dir el nom, buscant associacions d'idees que el recordessin. Els RIPs eren bloquejats. Algú a les xarxes socials xineses va voler veure una relació entre la mort de Liu Xiaobo i la tempesta de llamps i trons que va passar aquell vespre per Pequín.  

Era realment una tempesta seca, ni una gota, només llamps que creuaven el cel de banda a banda, que fins i tot per als que no creiem en l'existència de la ira del cel, era reconfortant veure com la natura mostrava tota la seva força en una nit que el gènere humà queia en la seva màxima feblesa.

És a dir, en aquesta dinàmica de considerar l'altre com el teu enemic. Precisament el que Liu Xiaobo denunciava en l'autoritarisme xinès, des de la superioritat moral que, ara que la cadira del Nobel és buida per sempre, va creixent al mateix ritme que la por del règim davant d'un home sol, un intel·lectual que el crim que havia comès, segons la llei xinesa, era escriure una declaració en favor de la democràcia, de sis folis, Carta 08.

L'agonia de Liu Xiaobo va coincidir amb el segon aniversari de la gran operació policial contra centenars d'advocats pro drets humans el juliol de 2015.

Molts han anat recuperant la llibertat des d'aleshores, una llibertat fictícia, perquè sempre estan sota seguiment policial. Però encara en queden a la presó i n'hi ha un de qui no se n'ha sabut res en dos anys.

A les tres de la matinada, la tempesta s'havia allunyat. Els llamps de traç elèctric havien perdut força i eren una resplendor esporàdica.

La nit que va morir Liu Xiaobo... és una nit metafòrica. Hora de la mort, 5:35 de la tarda, llum plúmbia d'estiu, calor enganxosa i aire corromput.

Quan va morir el Premi Nobel de la Pau del 2010, la Xina ja feia molt temps que s'havia endinsat en una nit ideològica sufocant, precisament d'on les idees de Liu Xiaobo només la volien fer sortir. Sense enemics ni odi.