La mort del "vell periodisme"
El vaig conèixer aquesta tardor a la seva casa de Milà. Tenia 91 anys però la seva lucidesa, tot i tenir un estat de salut molt precari, no deixava marge per a cap dubte. Seguia sent el Giorgio Bocca de sempre. Un home pessimista davant del futur i amb una ironia àcida que responia a totes les preguntes que un es pugui fer per intentar esbrinar almenys una espurna d'optimisme.
El dia de Nadal va morir i em vaig quedar orfe d'un referent, recordant les seves paraules mentre llegia a totes les portades dels diaris italians els panegírics tradicionals que es dediquen a tots els morts. Fins i tot, com sol passar, les lloances arribaven des dels mitjans considerats "enemics", els que volien desacreditar-lo per ser crític amb el règim que Berlusconi havia instaurat.
L'equip de TV3 que el volíem entrevistar vam arribar a l'hora acordada a casa seva, en un passatge tranquil al cor de Milà. La infermera que el cuidava ens va advertir que Bocca estava cansat i que la cadena de televisió Al Jazeera l'estava entrevistant en aquells moments. Teníem només deu minuts. Vam esperar el nostre torn i quan vaig començar a parlar i entrevistar-lo, com per art de màgia, es va oblidar del cansament i la conversa va transcòrrer per camins prou diversos, tots amb una conclusió: poca cosa es pot fer si no hi ha un periodisme compromès que denunciï. El periodisme avui s'acomoda al poder, viu dels comunicats que emet i no es planteja cap crítica ni molt menys una investigació. Sense aquesta labor, la democràcia perd un dels seus pilars fonamentals .
Al cap d'una hora, ara ja amb senyals clars de cansament, ens acomiadàvem amb unes paraules senzilles i emotives. Tots dos haviem gaudit de la conversa i jo em sentia honrat i agraït per aquella oportunitat. Alguna cosa em va dir que potser no el tornaria a veure. Era gran i estava malalt.
Bocca era potser l'últim exponent d'una època del periodisme, com ho va ser Indro Montanelli des de posicions molt més conservadores, un Montanelli que també vaig conèixer a Milà fa molts anys i que desprès de tres hores de conversa, convertides en una classe magistral, em va fer obrir els ulls sobre els cinc anys perduts estudiant en una facultat amb molta teoria, poca pràctica i gairebé cap mestratge.
Amb Bocca mor, doncs, un vell periodisme amb valors i compromisos. Una ploma admirable tot i alguns episodis homòfobs i fins i tot racistes fruit de l'època que li va tocar viure i l'entorn milanès, marcat per un cert odi xenòfob cap a la gent del sud. Al marge d'això, al diari "Reppublica", que ell va fundar al costat d'Eugenio Scalfari, i sobretot al setmanari "L'Espresso" (on fins un mes abans de morir publicava el seu article sota el títol de "L'antiitaliano"), Bocca repassava l'actualitat amb paraules i expressions fortes, arguments contundents contra el berlusconisme, el centre-esquerra i l'empresariat que ell veia sempre sotmès al poder de la Màfia.
Conèixer Montanelli i Bocca, els dos grans del periodisme italià dels últims temps, conèixer a França Hubert Beuve-Méry o el filòsof Edgar Morin (els artífexs de l'època daurada de "Le Monde"), ajuden a entendre aquest ofici de periodista amb una clau plena de compromisos per la independència i la llibertat d'expressió. Ha estat per a mi un plaer poder parlar, discutir, polemitzar fins i tot amb alguns d'ells. Eren periodistes gens dócils amb el poder, grans plomes que amb lucidesa van analitzar els difícils temps que els va tocar viure.
Per a tots ells els meu agraïment. Sense ells l'escala de valors del vell periodisme (el nou gairebé no en té) hauria estat molt diferent. Però a diferència de Bocca encara vull creure que hi ha futur. Vull creure que emmig de la buidor, de la falta de referents i la incultura del periodisme actual encara hi ha algunes persones (molts joves) que, si bé desconeixen en molts casos els antics mestres, són capaços d'anar més enllà d'un fax oficial o un despatx d'agència.
El dia de Nadal va morir i em vaig quedar orfe d'un referent, recordant les seves paraules mentre llegia a totes les portades dels diaris italians els panegírics tradicionals que es dediquen a tots els morts. Fins i tot, com sol passar, les lloances arribaven des dels mitjans considerats "enemics", els que volien desacreditar-lo per ser crític amb el règim que Berlusconi havia instaurat.
L'equip de TV3 que el volíem entrevistar vam arribar a l'hora acordada a casa seva, en un passatge tranquil al cor de Milà. La infermera que el cuidava ens va advertir que Bocca estava cansat i que la cadena de televisió Al Jazeera l'estava entrevistant en aquells moments. Teníem només deu minuts. Vam esperar el nostre torn i quan vaig començar a parlar i entrevistar-lo, com per art de màgia, es va oblidar del cansament i la conversa va transcòrrer per camins prou diversos, tots amb una conclusió: poca cosa es pot fer si no hi ha un periodisme compromès que denunciï. El periodisme avui s'acomoda al poder, viu dels comunicats que emet i no es planteja cap crítica ni molt menys una investigació. Sense aquesta labor, la democràcia perd un dels seus pilars fonamentals .
Al cap d'una hora, ara ja amb senyals clars de cansament, ens acomiadàvem amb unes paraules senzilles i emotives. Tots dos haviem gaudit de la conversa i jo em sentia honrat i agraït per aquella oportunitat. Alguna cosa em va dir que potser no el tornaria a veure. Era gran i estava malalt.
Bocca era potser l'últim exponent d'una època del periodisme, com ho va ser Indro Montanelli des de posicions molt més conservadores, un Montanelli que també vaig conèixer a Milà fa molts anys i que desprès de tres hores de conversa, convertides en una classe magistral, em va fer obrir els ulls sobre els cinc anys perduts estudiant en una facultat amb molta teoria, poca pràctica i gairebé cap mestratge.
Amb Bocca mor, doncs, un vell periodisme amb valors i compromisos. Una ploma admirable tot i alguns episodis homòfobs i fins i tot racistes fruit de l'època que li va tocar viure i l'entorn milanès, marcat per un cert odi xenòfob cap a la gent del sud. Al marge d'això, al diari "Reppublica", que ell va fundar al costat d'Eugenio Scalfari, i sobretot al setmanari "L'Espresso" (on fins un mes abans de morir publicava el seu article sota el títol de "L'antiitaliano"), Bocca repassava l'actualitat amb paraules i expressions fortes, arguments contundents contra el berlusconisme, el centre-esquerra i l'empresariat que ell veia sempre sotmès al poder de la Màfia.
Conèixer Montanelli i Bocca, els dos grans del periodisme italià dels últims temps, conèixer a França Hubert Beuve-Méry o el filòsof Edgar Morin (els artífexs de l'època daurada de "Le Monde"), ajuden a entendre aquest ofici de periodista amb una clau plena de compromisos per la independència i la llibertat d'expressió. Ha estat per a mi un plaer poder parlar, discutir, polemitzar fins i tot amb alguns d'ells. Eren periodistes gens dócils amb el poder, grans plomes que amb lucidesa van analitzar els difícils temps que els va tocar viure.
Per a tots ells els meu agraïment. Sense ells l'escala de valors del vell periodisme (el nou gairebé no en té) hauria estat molt diferent. Però a diferència de Bocca encara vull creure que hi ha futur. Vull creure que emmig de la buidor, de la falta de referents i la incultura del periodisme actual encara hi ha algunes persones (molts joves) que, si bé desconeixen en molts casos els antics mestres, són capaços d'anar més enllà d'un fax oficial o un despatx d'agència.
