La gestió econòmica de Gordon Brown manté el prestigi de Blair tot i ser-ne un rival intern
La guerra de l'Iraq, amb les seves víctimes britàniques incloses, és la creu de Tony Blair en aquesta campanya electoral. La cara, la part més positiva per a ell, seria la figura de Gordon Brown, rival dins el Partit Laborista però aliat circumstancial. La comunicació entre els dos homes més poderosos del Regne Unit no és fluïda, però es necessiten. Al canceller d'Economia, Gordon Brown, li agradaria ser primer ministre, però, precisament, són els seus èxits econòmics el que garantirà la gairebé segura victòria d'un desprestigiat Tony Blair.
Les enquestes indiquen que, en aquestes eleccions, els britànics votaran més amb la butxaca que amb el cor. Pesaran menys les aventures bèl·liques de Blair i més la sensació generalitzada que el país va bé. Un vot de confiança que capitalitza el canceller d'Economia i no pas el primer ministre que, en canvi, es val del prestigi de Gordon Brown per mantenir el seu propi. El més paradoxal, però, és que Brown voldria disputar el lloc de Blair al capdavant del Partit Laborista i convertir-se, algun dia, en el primer ministre dels britànics.
El bon estat de l'economia és l'eix principal de la campanya laborista. En l'àmbit macroeconòmic, el resultat és inèdit: després de vuit anys, el Regne Unit té un creixement sostingut del 2,4%. Una inflació de l'1,9 i unes finances públiques sanejades. Un atur del 4,7% i, sobretot, estabilitat i pocs sobresalts.
Amb aquest balanç, els laboristes han robat als conservadors la convicció centenària que eren els únics capaços de controlar l'economia. Però el nou laborisme, titllat més de centre que d'esquerres, també té punts negatius: els serveis públics milloren molt lentament i una quarta part de la població encara es considera pobra.
