"La ciutat dels nens" advoca per tornar als infants l'autonomia a les ciutats, perduda per la por dels pares
Són les ciutats d'avui en dia un lloc pensat per als nens? El psicopedagog Francesco Tonucci ho té clar: "No". Pare del projecte anomenat "La ciutat dels nens", Tonucci pretén tornar als més petits l'autonomia a les ciutats, que actualment estan perdent per la por -o les pors- que tenen els pares respecte als riscos de les ciutats. Vic forma part del projecte, i Tonucci hi ha passat aquest cap de setmana. Des d'allà reitera la seva recomanació de concedir la paraula als infants i, sobretot, d'aprendre a escoltar-los i tenir en compte les idees i propostes que facin.
Els nens ja no juguen a la vorera de sota casa, sinó que ho fan en espais especialment dissenyats per oferir-los la màxima protecció i seguretat. Però per a la tranquil·litat de qui? Segons el projecte de Tonucci, aquests espais pensats per adults volen satisfer els pares perquè als nens més aviat els poden semblar repetitius i poc motivadors (no hi ha amagatalls, no poden experimentar ells sols, etc.).
A més, traslladar el lloc de lleure a un espai separat i allunyat converteix el nen en dependent dels adults i els seus horaris i als pares en una mena de taxistes que es passen les tardes acompanyant els fills amunt i avall.
És només una de les moltes tesis sobre la ciutat i els nens que defensa el psicopedagog italià Francesco Tonucci. Assegura que els nens estan pràcticament exclosos d'unes ciutats pensades per a un prototip de ciutadà adult i treballador. Lamenta que les ciutats ja no són espais de trobada i intercanvi, i que patis, voreres, carrers i places han adquirit funcions associades a automòbils i comerç en comptes de ser patrimoni ciutadà.
Tonucci recomana ajupir-nos i veure la ciutat des de la perspectiva dels nens. Permetre'ls que s'expressin, que hi diguin la seva, i estar oberts a entendre i prendre's seriosament el que diguin.
Una altra de les seves peticions és deixar que els nens surtin sols de casa. Un infant que es mou sol, explica, és un nen que aprèn a controlar, que és responsable i que es cuida molt. Per Tonucci, el risc, òbviament adequat a l'edat del petit, és bo i si no s'assumeix es pot traduir en una acumulació del desig d'experiències i proves que algun dia acaba explotant. Accions que semblen incomprensibles en un adolescent poden haver-se originat, segons aquest psicopedagog, per la manca de llibertat i autonomia en la infància.
Una ciutat on els infants són al carrer és una ciutat segura, defensa Tonucci, que creu que s'ha invertit massa en l'àmbit privat, a convertir les cases en fortaleses. Assegura que la presència de més nens i gent al carrer seria un fre per als cotxes i per a altres perills externs, com la criminalitat.
El projecte "La ciutat dels nens" aposta per educar-los a confiar en la gent i desaconsella crear al seu voltant un clima de por, perquè significa fer-los més dèbils i deixar-los sense capacitat de reacció a l'hora d'afrontar-se amb un problema.
A més, traslladar el lloc de lleure a un espai separat i allunyat converteix el nen en dependent dels adults i els seus horaris i als pares en una mena de taxistes que es passen les tardes acompanyant els fills amunt i avall.
És només una de les moltes tesis sobre la ciutat i els nens que defensa el psicopedagog italià Francesco Tonucci. Assegura que els nens estan pràcticament exclosos d'unes ciutats pensades per a un prototip de ciutadà adult i treballador. Lamenta que les ciutats ja no són espais de trobada i intercanvi, i que patis, voreres, carrers i places han adquirit funcions associades a automòbils i comerç en comptes de ser patrimoni ciutadà.
Tonucci recomana ajupir-nos i veure la ciutat des de la perspectiva dels nens. Permetre'ls que s'expressin, que hi diguin la seva, i estar oberts a entendre i prendre's seriosament el que diguin.
Una altra de les seves peticions és deixar que els nens surtin sols de casa. Un infant que es mou sol, explica, és un nen que aprèn a controlar, que és responsable i que es cuida molt. Per Tonucci, el risc, òbviament adequat a l'edat del petit, és bo i si no s'assumeix es pot traduir en una acumulació del desig d'experiències i proves que algun dia acaba explotant. Accions que semblen incomprensibles en un adolescent poden haver-se originat, segons aquest psicopedagog, per la manca de llibertat i autonomia en la infància.
Una ciutat on els infants són al carrer és una ciutat segura, defensa Tonucci, que creu que s'ha invertit massa en l'àmbit privat, a convertir les cases en fortaleses. Assegura que la presència de més nens i gent al carrer seria un fre per als cotxes i per a altres perills externs, com la criminalitat.
El projecte "La ciutat dels nens" aposta per educar-los a confiar en la gent i desaconsella crear al seu voltant un clima de por, perquè significa fer-los més dèbils i deixar-los sense capacitat de reacció a l'hora d'afrontar-se amb un problema.
