Kabul revisitada
El meu cervell fa exercicis de memòria cada cop que sóc a Kabul. No puc evitar-ho: la meva ment es posa al ralentí mentre mato els minuts –de vegades, les hores– en els múltiples punts de control i embussos de trànsit d'aquesta ciutat tan caòtica com vital. El cotxe esbufega com un animal ferit cada cop que ensopega amb un forat a l'asfalt, trinxat pels vehicles blindats i els tancs de l'OTAN. No puc evitar pensar en la Kabul que vaig conèixer durant la guerra l'hivern del 2001 i comparar-la amb la que tinc davant. Queda molt poc d'aquella ciutat que un dia va despertar-se del malson de la ignomínia talibana. Era una ciutat polsosa, però agradable. Ara només és polsosa. Aquells dies els homes i dones estrenaven un nou règim polític com qui estrena sabates noves un dia de festa. Les dones recuperaven certs plaers quotidians: deixar de ser invisibles, exhibir el seu decòrum personal, anar a la perruqueria, escoltar una mica de música... Les més conscienciades somiaven a ocupar espais de poder i ascendir en l'escala social. Els homes s'afaitaven les barbes i tornaven a omplir les cases de te i els cinemes. Però el més important de tot era celebrar que continuaven vius després de dos mesos de combats i bombardejos. Tots es felicitaven mútuament per haver vist i sobreviscut –això és el que pensaven– a l'última batalla de la seva vida després d'un serial llarguíssim de guerres civils i ocupacions militars.
Treure's la burca, escoltar música de Bollywood, fer volar estels... Al final tot allò van resultar plaers efímers, com el primer glop de cervesa després d'una jornada extenuant. La realitat ha resultat mediocre: un govern corrupte, una economia de supervivència i violència de totes les classes possibles: la "civilitzada", la de les armes intel·ligents i els uniformes lluents, la de la insurgència a les muntanyes, la del terrorisme suïcida, la que s'amaga dins de les cases... Kabul és una ciutat com qualsevol altra que s'ha lliurat de manera entusiasta a l'acumulació de capitals o –almenys– a intentar-ho. És l'aspiració dels representants de les grans corporacions internacionals, els venedors de fruita ambulants i els nois que piquen el vidre on he clavat el meu cap per pensar-hi millor. Les zones de més embussos, és a dir, les del centre i les entrades a la capital són les predilectes per la legió de nens i viudes tapades amb burca que demanen caritat als conductors. Són la prova que la prosperitat que s'exhibeix en els anuncis de telefonia mòbil és un miratge, sovint obscè. La capital ha perdut bellesa i tot s'ha tornat grisós... Tot? Doncs no. Acabo de travessar el barri on s'apleguen els restaurants especialitzats en banquets de casaments i celebracions. Sento els udols d'alegria de les dones. Una parella celebra les noces. Tot són coloraines i bombetes brillants. Resulta que hi havia felicitat en algun racó de la ciutat i que només calia anar a buscar-la. De sobte, un comboi de mitja dotzena de vehicles armats amb bandera turca entra per l'avinguda principal a tota pastilla, xafant la música i els crits. S'aixeca una mica de pols. Mal moment per demanar permís als familiars per fer fotos, però ho faig, i el resultat era l'esperat: em rebutgen. Suposo que ja n'hi ha prou d'estrangers; ja n'hi ha prou que ara també intentem envair el seu espai privat després d'haver arrasat l'espai públic.
Només seré uns pocs dies a Kabul, així que aviat s'acabarà aquest exercici de la memòria. Demà o demà passat em trasllado –em traslladen– cap a un dels PRT (Provincial Reconstruction Team) de l'OTAN. L'objectiu de la visita –suposo– és que la premsa sobre el terreny comprovi que la nova doctrina dissenyada pel president Obama va més enllà de les paraules. La Casa Blanca espera que la recepta que ha dissenyat li surti bona. Els ingredients són: 1) més seguretat i, per tant, més tropes; 2) menys víctimes civils i, per tant, més infanteria i menys aviació; i 3) més suport a la democràcia i, per tant, més pressió al govern de Hamid Karzai perquè combati la corrupció en l'administració, el contraban i l'exclusió social. Tot són bones intencions però el canvi és substancial: trencar amb la visió purament instrumental de la força militar. Reconstruir –en definitiva– no significa destruir. Ja sé que la frase és obvia però no ho semblava tant per a l'anterior administració.
PS: He conegut el fotògraf nord-americà Daniel Wilkinson, un home xerraire amb somriure de nen trapella i que fa més d'un any que documenta la transformació de la missió militar i diplomàtica nord-americana a l'Afganistan. Li he pregat que ens regali unes quantes de les seves fotos, i aquí les aniré posant. En té més de 20.000. És un privilegi, Dan. Tones of thanks!
Treure's la burca, escoltar música de Bollywood, fer volar estels... Al final tot allò van resultar plaers efímers, com el primer glop de cervesa després d'una jornada extenuant. La realitat ha resultat mediocre: un govern corrupte, una economia de supervivència i violència de totes les classes possibles: la "civilitzada", la de les armes intel·ligents i els uniformes lluents, la de la insurgència a les muntanyes, la del terrorisme suïcida, la que s'amaga dins de les cases... Kabul és una ciutat com qualsevol altra que s'ha lliurat de manera entusiasta a l'acumulació de capitals o –almenys– a intentar-ho. És l'aspiració dels representants de les grans corporacions internacionals, els venedors de fruita ambulants i els nois que piquen el vidre on he clavat el meu cap per pensar-hi millor. Les zones de més embussos, és a dir, les del centre i les entrades a la capital són les predilectes per la legió de nens i viudes tapades amb burca que demanen caritat als conductors. Són la prova que la prosperitat que s'exhibeix en els anuncis de telefonia mòbil és un miratge, sovint obscè. La capital ha perdut bellesa i tot s'ha tornat grisós... Tot? Doncs no. Acabo de travessar el barri on s'apleguen els restaurants especialitzats en banquets de casaments i celebracions. Sento els udols d'alegria de les dones. Una parella celebra les noces. Tot són coloraines i bombetes brillants. Resulta que hi havia felicitat en algun racó de la ciutat i que només calia anar a buscar-la. De sobte, un comboi de mitja dotzena de vehicles armats amb bandera turca entra per l'avinguda principal a tota pastilla, xafant la música i els crits. S'aixeca una mica de pols. Mal moment per demanar permís als familiars per fer fotos, però ho faig, i el resultat era l'esperat: em rebutgen. Suposo que ja n'hi ha prou d'estrangers; ja n'hi ha prou que ara també intentem envair el seu espai privat després d'haver arrasat l'espai públic.
Només seré uns pocs dies a Kabul, així que aviat s'acabarà aquest exercici de la memòria. Demà o demà passat em trasllado –em traslladen– cap a un dels PRT (Provincial Reconstruction Team) de l'OTAN. L'objectiu de la visita –suposo– és que la premsa sobre el terreny comprovi que la nova doctrina dissenyada pel president Obama va més enllà de les paraules. La Casa Blanca espera que la recepta que ha dissenyat li surti bona. Els ingredients són: 1) més seguretat i, per tant, més tropes; 2) menys víctimes civils i, per tant, més infanteria i menys aviació; i 3) més suport a la democràcia i, per tant, més pressió al govern de Hamid Karzai perquè combati la corrupció en l'administració, el contraban i l'exclusió social. Tot són bones intencions però el canvi és substancial: trencar amb la visió purament instrumental de la força militar. Reconstruir –en definitiva– no significa destruir. Ja sé que la frase és obvia però no ho semblava tant per a l'anterior administració.
PS: He conegut el fotògraf nord-americà Daniel Wilkinson, un home xerraire amb somriure de nen trapella i que fa més d'un any que documenta la transformació de la missió militar i diplomàtica nord-americana a l'Afganistan. Li he pregat que ens regali unes quantes de les seves fotos, i aquí les aniré posant. En té més de 20.000. És un privilegi, Dan. Tones of thanks!
