Josep Maria Ainaud de Lasarte, l'home que ens portava xocolatines per esmorzar
La feina de periodista té moltes coses bones, la millor, la possibilitat de conèixer grans personalitats i grans persones al llarg de l'exercici de la professió. Jo he tingut la sort de conèixer i poder tractar una mica Josep Maria Ainaud de Lasarte, una gran personalitat, una gran persona.
Vaig conèixer Ainaud de Lasarte quan ell col·laborava amb el programa "Bon dia, Catalunya" de TV3. Jo era molt jove, aleshores, i molts matins em quedava amb la boca oberta de veure amb quines personalitats coincidia, de vegades a maquillatge, de vegades al "tramvia", la saleta d'espera de l'entrada del plató en el qual ens posaven termos de cafè i ensaïmadetes. Parlo de quarts de vuit del matí, una hora en què acostuma a haver-hi gana.
Una de les personalitats més destacades amb qui coincidia era Josep Maria Ainaud de Lasarte, l'home que ens portava xocolatines per acompanyar l'esmorzar.
D'allà va sorgir una relació que ha durat vint anys. Sempre que vaig trucar el senyor Ainaud per fer-li una entrevista, demanar-li un contacte, o dir-li que li enviava una còpia d'algun exemplar de diari o d'un vídeo amb el contingut d'un programa en què ell havia col·laborat, sempre em va atendre amb una cortesia extrema i, goso dir-ho, amb simpatia.
Jo per ell sentia un profund respecte, mai no podia oblidar que estava davant d'un diputat de la primera legislatura de la nostra època del Parlament de Catalunya, davant d'un dels ponents de l'Estatut de Sau, "l'Esta de Sa", que li deia ell en referència al fet que mai no s'havia pogut aplicar en la seva totalitat, davant d'una de les personalitats de Catalunya que, durant la Segona Guerra Mundial ja havia col·laborat amb els aliats passant informació als anglesos sobre fugitius espanyols.
Però per damunt de la personalitat que tenia al davant, vaig descobrir-hi la persona. El detall de les xocolatines, el fet que sempre que hi coincidies actuava com si estigués content de veure't i et feia sentir important, la modulació d'una veu perfecta que mai no s'aixecava per res i que omplia de continguts apassionants. Ainaud de Lasarte era un home generós que et permetia gaudir de la seva conversa.
Un dia em va dir que la setmana següent no vindria al "Bon dia, Catalunya", ni l'altre tampoc. Home compromès amb el seu país i amb la seva gent, amant de la bellesa, s'havia d'operar dels ulls, perdia vista. Però primer, em va dir, m'enduc la meva dona a Venècia uns dies. Si em quedo cec vull recordar la seva imatge amb el rerefons dels canals, "les dues coses més boniques del món".
Ainaud de Lasarte era, malgrat la posició que tenia en la societat catalana, un home humil que gaudia de coses petites i grans. Un dia vaig anar a casa seva a fer-li una entrevista. Era la una del migdia. Ens va preparar al fotògraf i a mi un vermutet. Un cop parada la tauleta de la sala ens va demanar d'esperar uns minuts abans de començar. La seva dona estava a punt d'arribar i així faria el vermut amb nosaltres.
Vivien en un pis prop de l'Hospital de Sant Pau, un pis d'un edifici de La Caixa, que tenien impecable i ple de llibres.
Detalls, trossets de vida, exemples d'una manera de ser que han anat fent que hagi arribat a desitjar no haver d'escriure mai aquest article.
Ainaud de Lasarte va perdre la vista del tot, es va anar fent més gran, la seva salut era delicada. L'última vegada que vaig trucar a casa seva no vaig poder parlar amb ell, però la seva dona em va dir que estaria molt content de saber que havia trucat i, de fet, li anava "radiant" la conversa que vam tenir ella i jo.
Catalunya ha tingut la sort de tenir Josep Maria Ainaud de Lasarte com una de les seves personalitats destacades. Els que el vam conèixer hem tingut la sort de tenir accés a la persona.
Descansi amb pau, amb la certesa que no podia deixar un millor record.
Una de les personalitats més destacades amb qui coincidia era Josep Maria Ainaud de Lasarte, l'home que ens portava xocolatines per acompanyar l'esmorzar.
D'allà va sorgir una relació que ha durat vint anys. Sempre que vaig trucar el senyor Ainaud per fer-li una entrevista, demanar-li un contacte, o dir-li que li enviava una còpia d'algun exemplar de diari o d'un vídeo amb el contingut d'un programa en què ell havia col·laborat, sempre em va atendre amb una cortesia extrema i, goso dir-ho, amb simpatia.
Jo per ell sentia un profund respecte, mai no podia oblidar que estava davant d'un diputat de la primera legislatura de la nostra època del Parlament de Catalunya, davant d'un dels ponents de l'Estatut de Sau, "l'Esta de Sa", que li deia ell en referència al fet que mai no s'havia pogut aplicar en la seva totalitat, davant d'una de les personalitats de Catalunya que, durant la Segona Guerra Mundial ja havia col·laborat amb els aliats passant informació als anglesos sobre fugitius espanyols.
Però per damunt de la personalitat que tenia al davant, vaig descobrir-hi la persona. El detall de les xocolatines, el fet que sempre que hi coincidies actuava com si estigués content de veure't i et feia sentir important, la modulació d'una veu perfecta que mai no s'aixecava per res i que omplia de continguts apassionants. Ainaud de Lasarte era un home generós que et permetia gaudir de la seva conversa.
Un dia em va dir que la setmana següent no vindria al "Bon dia, Catalunya", ni l'altre tampoc. Home compromès amb el seu país i amb la seva gent, amant de la bellesa, s'havia d'operar dels ulls, perdia vista. Però primer, em va dir, m'enduc la meva dona a Venècia uns dies. Si em quedo cec vull recordar la seva imatge amb el rerefons dels canals, "les dues coses més boniques del món".
Ainaud de Lasarte era, malgrat la posició que tenia en la societat catalana, un home humil que gaudia de coses petites i grans. Un dia vaig anar a casa seva a fer-li una entrevista. Era la una del migdia. Ens va preparar al fotògraf i a mi un vermutet. Un cop parada la tauleta de la sala ens va demanar d'esperar uns minuts abans de començar. La seva dona estava a punt d'arribar i així faria el vermut amb nosaltres.
Vivien en un pis prop de l'Hospital de Sant Pau, un pis d'un edifici de La Caixa, que tenien impecable i ple de llibres.
Detalls, trossets de vida, exemples d'una manera de ser que han anat fent que hagi arribat a desitjar no haver d'escriure mai aquest article.
Ainaud de Lasarte va perdre la vista del tot, es va anar fent més gran, la seva salut era delicada. L'última vegada que vaig trucar a casa seva no vaig poder parlar amb ell, però la seva dona em va dir que estaria molt content de saber que havia trucat i, de fet, li anava "radiant" la conversa que vam tenir ella i jo.
Catalunya ha tingut la sort de tenir Josep Maria Ainaud de Lasarte com una de les seves personalitats destacades. Els que el vam conèixer hem tingut la sort de tenir accés a la persona.
Descansi amb pau, amb la certesa que no podia deixar un millor record.
