Jordi Lucea comenta la investidura de Barack Obama
Deia "The Economist" poc abans de les eleccions nord-americanes que l'atractiu d'Obama es deu més a la seva persona que no pas al seu programa. És probable. La biografia del 44è president dels Estats Units el descriu, sobretot, com una bona persona, i segurament això és el que per damunt de tot van valorar els electors nord-americans. Que quan en sortir de la Facultat de Dret renunciés al contracte que li oferia un prestigiós bufet d'advocats, i que s'estimés més dedicar-se a fer treballs socials a la seva comunitat de Chicago diu molt en favor seu. Però Barack Obama té altres trets personals que li seran molt més útils per governar. Alguns els hem pogut apreciar durant els 77 dies que ha durat el període de transició, unes setmanes durant les quals el nou inquilí de la Casa Blanca ens ha donat pistes molt valuoses per intuir el caràcter que tindrà la seva presidència.
Barack Obama és, sobretot, un polític pragmàtic. Com ell mateix ha reconegut, fuig de la puresa ideològica i l'ortodòxia perquè això li impedeix trobar solucions als problemes. No és, per tant, com Bush segon, que només impulsava aquelles iniciatives polítiques que quadraven perfectament amb el seu credo neocon. Aquest pragmatisme juntament amb el seu afany reconciliador l'han dut a confegir un govern amb un espectre ampli. Ha fitxat la seva antiga contrincant a les primàries, Hillary Clinton, i l'ha situada a la secretaria d'Estat. Ha mantingut a Defensa el republicà Robert Gates i ha nomenat el general James Jones, que va fer campanya a favor de McCain, assessor de Seguretat Nacional. De tots en tres valora la seva gran experiència política en qüestions estratègiques, matèries en què Obama, com és ben sabut, està més aviat peix. Amb això demostra que creu fermament en el consens i que no és un sectari, que la seva intenció és envoltar-se sempre dels millors.
Els que el coneixen diuen que no li fa por treballar amb col·laboradors que en saben més que ell i que estan més ben preparats. Amb aquests nomenaments demostra també que és centrista, que fuig dels extrems. Si durant la campanya va prometre retirar les tropes de l'Iraq en setze mesos, ara precisa que no prendrà cap decisió fins que no pugui recollir tota la informació que li puguin brindar els assessors quan ja estigui instal·lat a la Casa Blanca. Malgrat que això pugui haver desil·lusionat algun dels seus partidaris, no ha perdut ni molt menys la confiança majoritària del seu poble. Els seus nivells de popularitat són impressionants, tant és així que avui el "New York Times" explica que a l'estat d'Alabama –un tradicional feu republicà- un 53% de la població blanca li dóna suport, quan abans de les eleccions aquest percentatge era de només del 13%.
Obama, doncs, està en estat de gràcia i tant de bo que el seu crèdit no s'esgoti ràpidament. Diuen els experts que històricament després d'una presidència espantosa -abans de George Bush van ser presidents Richard Nixon i Harry Truman- venen períodes on els presidents gaudeixen d'altes i perllongades dosis de popularitat. Es més, hi ha qui traça similituds entre la situació actual i la dels anys de la Gran Depressió, i asseguren que de la mateixa manera que Roosvelt, Obama pot inaugurar un llarg període de predomini demòcrata. Prediccions al marge, el nou president té molta feina. Bush li deixa un país deprimit econòmicament, empantanat en dues guerres, i sense crèdit internacional. Només un gran líder pot sortir-ne airós.
Assenyalen alguns analistes que el nou inquilí de la Casa Blanca pot entendre molt millor que altres que els Estats Units han deixat de ser la gran potència hegemònica i que el món és multipolar. Els estats han deixat de ser els principals actors i els grans desafiaments -el terrorisme, el fanatisme religiós i el canvi climàtic, entre d'altres- no es guanyen recorrent a l'ús de la força. Ell que de petit jugava als carrers de Jakarta, que té una àvia vivint en un poblet de Kènia, que ha treballat als suburbis de Chicago per ajudar els més desafavorits i que, per tant, ha vist amb els seus propis ulls la misèria, pot entendre molt millor com funciona el món que el seu antecessor, un home que se sentia orgullós de no tenir passaport.
El president Obama ha despertat tantes simpaties a dins com a fora del seu país i arreu esperen el canvi promès. S'ha escrit que tindrà més problemes amb els amics que amb els enemics. Fins i tot hi ha qui diu que Israel no tornarà a tenir tanta màniga ampla i que hi haurà molta tensió entre Washington i Tel Aviv. Està clar que la seva aposta pel diàleg no s'adiu gens amb la brutalitat de la campanya de Gaza. No obstant això, se sent molt compromès amb el poble israelià i aquest estiu a Jerusalem va proclamar que mai negociarà amb els terroristes de Hamas fins que no reconeguin l'estat d'Israel. La clau és l'Iran i diu que està disposat a parlar amb els aiatol·làs. Els experts li recomanen que ho faci, que només si arriba a un acord amb Teheran podrà millorar la situació al Pròxim Orient. Només l'Iran pot controlar les milícies xiïtes de l'Iraq, els guerrillers de Hezbollah del Líban i els activistes de Hamas i la Jihad Islàmica de Gaza.
L'exambaixador dels EUA davant de les Nacions Unides durant la presidència de Bill Clinton, Richard Holbroocke, ha escrit recentment un interessantíssim estudi en què fa diverses recomanacions al nou president. Holbrooke convida el nou mandatari a abordar el problema de l'Iran de la mateixa manera que ho va fer Richard Nixon amb la Xina. No li diu que viatgi a Teheran com va fer Nixon a Pequín, però l'insta a establir ponts de diàleg. En definitiva, que apliqui bones dosis de "softpower", un terme que ha posat de moda el professor de Harvard Joseph Nye i que es refereix a la capacitat que ha de poder exercir un polític de forma no violenta, a través d'eines culturals o ideològiques. I tot això mitjançant mecanismes multilaterals, amb el concert de les democràcies. Sembla bastant clar que les coses aniran per aquí, encara que sigui -i no en serà òbviament la raó principal- per causes econòmiques.
La setmana passada la nova ambaixadora dels EUA a les Nacions Unides, Elisabeth Rice, confessava al Senat que el multilateralisme surt caríssim, que seria molt més barat per als EUA que les missions militars les patrocinessin les Nacions Unides. Però això vol dir, també, més exigència pels que han viscut, com els europeus, molt còmodament sota l'aixopluc dels nord-americans. Si la UE aposta pel multilateralisme haurà d'assumir més costos polítics, alguns de derivats, fins i tot, de la seva participació en operacions de caràcter militar. A Zapatero, que està contentíssim amb el canvi a la Casa Blanca, ja li han començat a xiular les orelles. Molt probablement la nova administració nord-americana li demanarà un nou enviament de tropes a l'Afganistan. Ves que no acabin dient a Madrid que contra Bush vivien millor.
Els que el coneixen diuen que no li fa por treballar amb col·laboradors que en saben més que ell i que estan més ben preparats. Amb aquests nomenaments demostra també que és centrista, que fuig dels extrems. Si durant la campanya va prometre retirar les tropes de l'Iraq en setze mesos, ara precisa que no prendrà cap decisió fins que no pugui recollir tota la informació que li puguin brindar els assessors quan ja estigui instal·lat a la Casa Blanca. Malgrat que això pugui haver desil·lusionat algun dels seus partidaris, no ha perdut ni molt menys la confiança majoritària del seu poble. Els seus nivells de popularitat són impressionants, tant és així que avui el "New York Times" explica que a l'estat d'Alabama –un tradicional feu republicà- un 53% de la població blanca li dóna suport, quan abans de les eleccions aquest percentatge era de només del 13%.
Obama, doncs, està en estat de gràcia i tant de bo que el seu crèdit no s'esgoti ràpidament. Diuen els experts que històricament després d'una presidència espantosa -abans de George Bush van ser presidents Richard Nixon i Harry Truman- venen períodes on els presidents gaudeixen d'altes i perllongades dosis de popularitat. Es més, hi ha qui traça similituds entre la situació actual i la dels anys de la Gran Depressió, i asseguren que de la mateixa manera que Roosvelt, Obama pot inaugurar un llarg període de predomini demòcrata. Prediccions al marge, el nou president té molta feina. Bush li deixa un país deprimit econòmicament, empantanat en dues guerres, i sense crèdit internacional. Només un gran líder pot sortir-ne airós.
Assenyalen alguns analistes que el nou inquilí de la Casa Blanca pot entendre molt millor que altres que els Estats Units han deixat de ser la gran potència hegemònica i que el món és multipolar. Els estats han deixat de ser els principals actors i els grans desafiaments -el terrorisme, el fanatisme religiós i el canvi climàtic, entre d'altres- no es guanyen recorrent a l'ús de la força. Ell que de petit jugava als carrers de Jakarta, que té una àvia vivint en un poblet de Kènia, que ha treballat als suburbis de Chicago per ajudar els més desafavorits i que, per tant, ha vist amb els seus propis ulls la misèria, pot entendre molt millor com funciona el món que el seu antecessor, un home que se sentia orgullós de no tenir passaport.
El president Obama ha despertat tantes simpaties a dins com a fora del seu país i arreu esperen el canvi promès. S'ha escrit que tindrà més problemes amb els amics que amb els enemics. Fins i tot hi ha qui diu que Israel no tornarà a tenir tanta màniga ampla i que hi haurà molta tensió entre Washington i Tel Aviv. Està clar que la seva aposta pel diàleg no s'adiu gens amb la brutalitat de la campanya de Gaza. No obstant això, se sent molt compromès amb el poble israelià i aquest estiu a Jerusalem va proclamar que mai negociarà amb els terroristes de Hamas fins que no reconeguin l'estat d'Israel. La clau és l'Iran i diu que està disposat a parlar amb els aiatol·làs. Els experts li recomanen que ho faci, que només si arriba a un acord amb Teheran podrà millorar la situació al Pròxim Orient. Només l'Iran pot controlar les milícies xiïtes de l'Iraq, els guerrillers de Hezbollah del Líban i els activistes de Hamas i la Jihad Islàmica de Gaza.
L'exambaixador dels EUA davant de les Nacions Unides durant la presidència de Bill Clinton, Richard Holbroocke, ha escrit recentment un interessantíssim estudi en què fa diverses recomanacions al nou president. Holbrooke convida el nou mandatari a abordar el problema de l'Iran de la mateixa manera que ho va fer Richard Nixon amb la Xina. No li diu que viatgi a Teheran com va fer Nixon a Pequín, però l'insta a establir ponts de diàleg. En definitiva, que apliqui bones dosis de "softpower", un terme que ha posat de moda el professor de Harvard Joseph Nye i que es refereix a la capacitat que ha de poder exercir un polític de forma no violenta, a través d'eines culturals o ideològiques. I tot això mitjançant mecanismes multilaterals, amb el concert de les democràcies. Sembla bastant clar que les coses aniran per aquí, encara que sigui -i no en serà òbviament la raó principal- per causes econòmiques.
La setmana passada la nova ambaixadora dels EUA a les Nacions Unides, Elisabeth Rice, confessava al Senat que el multilateralisme surt caríssim, que seria molt més barat per als EUA que les missions militars les patrocinessin les Nacions Unides. Però això vol dir, també, més exigència pels que han viscut, com els europeus, molt còmodament sota l'aixopluc dels nord-americans. Si la UE aposta pel multilateralisme haurà d'assumir més costos polítics, alguns de derivats, fins i tot, de la seva participació en operacions de caràcter militar. A Zapatero, que està contentíssim amb el canvi a la Casa Blanca, ja li han començat a xiular les orelles. Molt probablement la nova administració nord-americana li demanarà un nou enviament de tropes a l'Afganistan. Ves que no acabin dient a Madrid que contra Bush vivien millor.
