Jordi Fernández, el nen que no volia tenir cicatrius

Inquiet i sorprenent, el Jordi sedueix amb la paraula i guanya amb el somriure als ulls. El vam conèixer al plató de La Marató explicant, a cor obert, la seva vida. Una vida que va decidir que havia de viure quan només tenia pocs mesos. L'acompanyem en un recorregut pels carrers de Badalona, que l'han vist créixer i omplir cada segon d'experiències.
Jordi Fernández, el nen que no volia tenir cicatrius
UNA ESTONA AMB

Jordi Fernández, el nen que no volia tenir cicatrius

Inquiet i sorprenent, el Jordi sedueix amb la paraula i guanya amb el somriure als ulls. El vam conèixer al plató de La Marató explicant, a cor obert, la seva vida. Una vida que va decidir que havia de viure quan només tenia pocs mesos. L'acompanyem en un recorregut pels carrers de Badalona, que l'han vist créixer i omplir cada segon d'experiències.
Una estona amb Jordi Fernández

Caminar pel centre històric de Badalona amb el Jordi és com passejar-se per un poble petit amb el veí més conegut. I com tenir un salconduit per entrar a llocs curiosos, amb caràcter badaloní, que un visitant de fora passaria per alt. Cada dues passes se saluda amb algú i va tancant cites pel carrer: "Quedem, eh? Et truco!".

Sempre ha viscut al centre, a dos carrers del mar. Aquí també hi havia la sabateria de l'àvia, amb un pati al darrere, on ell i els seus cosins passaven moltes hores de petits encistellant la pilota. Durant tota la infància aquell pati va ser la reduïda pista on podia jugar a bàsquet. Badalona és l'epicentre de la vida del Jordi.

Aquí hi té una gran xarxa d'amics i coneguts, teixida per 24 anys d'activitat imparable amb el teatre amateur i el món associatiu. Badalona li va oferir el teatre quan el bàsquet no podia ser una opció. Badalona és on interpreta millor el seu paper de jove inquiet, amb interessos constants, un tastaolletes de tot el que es cou al seu voltant. Badalona és també el refugi quan Barcelona li feia por, perquè era sinònim d'hospital, d'estar malalt.

Quan va néixer, al 1991, res no feia pensar que podria tenir la vida que té ara. Res no feia pensar que vint anys més tard participaria en La Marató explicant la seva experiència amb una cardiopatia greu i rara. Res no feia pensar a la seva mare que un dia el veuria com està ara i, per això, quan ell dubtava si donar el testimoni al programa, ella li va dir: "Per mi hauria sigut una tranquil·litat veure algú per la tele que està com tu. I t'hauria pogut dir: ‘Tranquil, veus? D'aquí a un temps podràs estar així.'" Allò el va convèncer. Ser una espurna d'esperança per a aquells que  tenen molts interrogants. I de segur que va despertar més d'un somriure amb la seva desimboltura i amb la frase del jersei que se li va ocórrer allà mateix i que ara la fa servir per presentar-se a Twitter.

Fem una ruta pels indrets de Badalona que tenen un significat especial per al Jordi. La primera parada és El Círcol, un lloc emblemàtic que ha estat escola de molts actors i on els badalonins van a veure els Pastorets per Nadal. En aquest escenari s'hi va estrenar com a actor fent de Lluquet fa un parell d'anys. Ara ha saltat a la banda de la direcció. La conversa es mou entre el teatre, el cor i la vida. Recordo la frase dels pantalons i li demano quan va començar a acceptar la malaltia. "En l'últim ingrés, per un episodi d'arítmies, fa tres anys. Vaig passar moltes hores sol i em vaig fer bastant còmplice de mi mateix. T'hauràs d'acostumar a viure amb això, em deia."

El Jordi és prim, bellugadís i àgil. Atent, curiós, reflexiu, observador. Es remou a la butaca vermella sovint, canviant de posició: doblega els genolls, s'asseu sobre una cama, sobre les dues. Rere les ulleres, els ulls vius no es perden cap detall del que passa al seu voltant. Parla molt i molt de pressa. Sovint esclata amb una rialla divertida. Confessa que és tímid i li costa mirar a la càmera quan li fem fotos.

Mentre hem caminat, ha dut les mans dins les butxaques de l'abric gris, però de seguida que hem començat a parlar les mans es converteixen en un tertulià més. Amb copets al respatller de la butaca, o la seva cama, marquen els tempos de les frases, ordenen les paraules que surten, a velocitat de llampec, de la seva boca. Les coses per explicar s'amunteguen al seu cap i es barallen per sortir. I quan surten, es trepitgen les unes a les altres, de manera que algunes queden ofegades. Qui l'escolta sent certa pena per aquelles frases que ha apuntat i que no ha acabat de dir.

Ara està en l'etapa de tenir els ulls oberts i encarar la baixada. Però durant anys, sent nen i adolescent, volia tenir els ulls tancats. O pensar que la malaltia era només un malson. "Recordo llevar-me de petit i anar corrents al mirall" – i fa el gest d'obrir-se la camisa.

Fa poc, en un control a l'hospital va trobar-se un pare a qui li acabaven de dir que operaven el seu fill. "Li vaig aconsellar que l'hi expliqués tot al nen. Jo tenia la sensació que m'amagaven coses, que em suavitzaven la realitat. I això em feia estar rebotat amb tota la família". L'escena del pare en estat de xoc li va recordar la viscuda per ell el 27 de gener del 2003, "el pitjor dia de la meva vida". Tenia aleshores 13 anys i li van dir que l'havien d'operar de nou. "Vaig esclatar: vaig plorar, cridar, tirar coses per terra. Pensava: si faig això, potser evito que m'operin...".

En la crònica de la seva vida, l'Hospital de la Vall d'Hebron hi apareix sovint, "una relació d'amor-odi en tota regla". Hi confia amb els ulls tancats; sap que allà li salvaran la vida, però alhora significa estar malalt. El nen que passava controls cada tres mesos, que els metges i infermeres passejaven "com un vip" pels quiròfans i l'UVI infantil, encara va amb por a les visites de seguiment. "Estàs sol quan t'enfrontes a això".

Repassar l'historial mèdic del Jordi és també reconstruir l'avenç de la recerca en les cardiopaties congènites. Als pocs dies de néixer, un metge acabat d'arribar dels Estats Units es va atrevir a operar-lo. Només havia operat cardiopaties en adults i era arriscat, però el Jordi no tenia cap possibilitat de sobreviure. I se'n van sortir. Tots dos. Quan va néixer el Jordi la unitat de cardiopaties infantils i adolescents de la Vall d'Hebron no existia. Han crescut junts.

Passegem pels carrerons de l'antic barri de pescadors de Badalona fins a la Minguella, l'escola on va anar el Jordi, a la Rambla. Aquest any celebra el 75è aniversari amb l'obra "La nit de Sant Joan" de Shakespeare, i el Jordi hi té un paper. Caminem pel passadís i assenyala una porta: "Jo anava a aquesta classe quan em van operar". Hi entrem i saluda la mestra, exprofessora seva, i els alumnes. Els nens tenen 13 anys, una edat màgica per a ell.

Va ser un sotrac. Avui dia encara porta la vàlvula que li van implantar en aquell moment i que li marca uns límits molt concrets: 58 quilos i 1.63 centímetres d'altura.

L'endemà d'aquella operació, a l'UVI, quan es va despertar, ja volia menjar. Les ganes de viure, de no tenir cicatrius, una enorme necessitat de normalitat movien aquell nen. I també al jove que fa tres anys, quan el cor se li va disparar amb arítmies, va voler creure i fer veure durant 4 dies que no passava res. Amb aquella frase al cap que ara veu com una inconsciència: "Si mostro que estic bé, acabaré estant bé. Tira fins on puguis, em deia. I vaig aguantar". Va arribar a l'hospital amb 290 pulsacions per minut. Va estar un mes ingressat.

Aquesta estada va ser molt diferent a la primera: les nits quan els deixaven tancar-se a l'habitació amb els companys, beure Coca Cola i mirar des de al finestra els concerts que feien al pavelló del davant. "Escenes tipus "Polseres vermelles"! Aquelles nits quan escoltava Sabina en eldiscman. I aquell vers que als 13 anys, sense entendre molt bé què volia dir, ja pensava que podia definir-lo: "Frente al cabo de poca esperanza arrié mi bandera, si me pierdo de vista esperadme en la lista de espera".

L'últim ingrés va ser un avís: de saber cuidar-se i escoltar-se, de no fer que no passa res i de treure suc a la vida, però estant atent a la malaltia. De valorar les coses xules que pot fer si es troba bé. Com anar a l'aeroport a buscar aquell grup de música que esperaven 40.000 persones en un festival.

Fem una última parada a la residència de gent gran on treballa la seva mare. Pugem al terrat, abocat al mar. Fa un matí assolellat i lluminós d'hivern. Observa complagut els terrats de Badalona, els carrers que tant ha trepitjat.

Tot i les aturades que ha hagut de fer, el Jordi no ha parat gaire quiet en els seus 24 anys de vida. Ni pararà. L'entusiasme i les ganes de viure mouen aquest jove. Quan intenta enumerar tot el que fa i ha fet d'una sola tacada no pot evitar entretenir-se en els detalls, les converses, les persones que ha conegut. Una gran memòria i una gran habilitat per narrar la vida, amb detalls acolorits i reflexions, i a tota velocitat. Ara treballa com a productor d'un fotògraf i combina feines de producció al Teatre Nacional de Catalunya, al Festival Grec, al BAM i a les festes de la Mercè. Alhora, escriu una obra per a microteatre, ha gravat una websèrie, organitza un premi amateur al Teatre Zorrilla de Badalona i una cursa i presideix una entitat centenària de cultura popular. Estudia Dret a distància i quan acabi, vol fer un màster en gestió cultural. De tant en tant esquitxa la narració amb alguna experiència com "aquell petit paper a ‘La Riera' o el paper protagonista en un "docufilm històric sobre un badaloní que van confondre amb un anarquista i van afusellar".

El Jordi està en plena ebullició. "Gaudeixo més creant i organitzant que no pas actuant". Es troba bé en aquesta faceta. Es troba bé amb ell. Ha trobat l'equilibri entre cuidar-se, escoltar-se, saber el que necessita i gaudir dels 20 anys.


Text: Míriam Rodríguez
Fotos: Raquel Vilella