Ja res no és com era

Ja res no és com era

Ja res no és com era

La consellera Irene Rigau avala la demanda d'un dels seus subordinats de Girona instant per carta els directors d'institut de l'Empordà a no parlar amb la premsa. I diu que no és censura perquè tan sols es vol evitar que es ventilin debats interns abans que siguin degudament canalitzats.

Doncs bé, caldrà buscar una nova paraula per definir "l'exercici del control i de l'expressió dels continguts dels missatges fets públics a través dels diferents mitjans de comunicació", que és com també defineix el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans la paraula en qüestió.

Però més enllà d'aquest absurd, el que resulta còmic és creure que així s'aconseguirà el silenci. I que el parer dels ensenyants o els seus superiors orgànics sobre la conveniència o no de fer jornada intensiva en la secundària serà convenientment controlat fins al dia que es vulgui fer públic oficialment. Com si no hi hagués mil i un mètodes de filtració o de manifestació anònima. Com si internet i les xarxes socials no facilitessin la llibertat d'expressió. Com si no existissin les declaracions no signades ni les fonts no identificades. Com si una carta fos innòcua. Com si el pas del temps no s'hagués emportat el pes de la por. Com si el nou govern fos hereu del darrer del mateix signe polític i cregués que els set anys que els separen han estat un parèntesi insignificant. Doncs no. No tan sols no és veritat sinó que hi ha dies que l'actual sembla voler mantenir viva la flama del permanent desori del tripartit. Una evidència que hi ha coses que han vingut per quedar-se.