Itàlia: ara tothom a córrer

Mai a Itàlia s'han vist tantes presses en un món, el de la política, especialment lent i costerut. La pressió dels mercats i el deteriorament definitiu de la credibilitat del govern Berlusconi han portat a una situació on l'abisme és l'escenari en què es mou en aquests moments la delicada situació italiana.

Poques vegades el president de la República, Giorgio Napolitano, ha hagut d'intervenir d'una manera tan contundent. Però ara s'hi ha vist obligat. Napolitano ha assegurat que Berlusconi plega (ell volia dilatar-ho almenys un parell de setmanes, tot plegat) i ha apostat per l'excomissari europeu, l'economista Mario Monti, per dirigir un govern tècnic i de consens de salvació nacional.

Les eleccions anticipades s'acabaran fent, però primer s'han de desenvolupar les reformes que s'aprovaran. Com en el cas de Grècia, les eleccions ara només crearien incertesa i un buit de poder que ningú es pot permetre.

Per divendres, la llei d'estabilitat (el paquet de reformes que exigeix la Unió Europea i els pressupostos) ha d'estar enllestida. Dissabte, el Senat l'ha d'aprovar i, diumenge, ho farà la Cambra dels Diputats. Per facilitar-ho, tots els partits (aquest cop s'han posat les piles i estan a l'altura de l'emergència) han retirat totes les esmenes.

Dilluns, Berlusconi ha de dimitir sí o sí. Així s'acaben disset anys de berlusconisme (només amb dos períodes curts sense ell al palau Chigi) i un malson per a molts italians i els socis comunitaris.

Però Berlusconi ha mort? El rei del funambulisme , l'"outsider" de la política , el populista… podria tenir asos a les mànigues. El successor que ell mateix ha assenyalat, Angelino Alfano, és un fidel que almenys (si guanyés i formés govern) li assegura que podria seguir fent lleis a mida perquè el capo continués evitant els tribunals i un més que probable ingrés a la presó.

Berlusconi sortirà per la porta del darrere i ho farà amb la imatge de l'home que ha posat els dos peus d'Itàlia al caire de l'abisme. La seva imatge està deteriorada i els "traïdors", com ell anomena els dissidents dins del seu partit i del govern, l'han deixat sol. Però que ningú descarti que el totpoderós Berlusconi (que seguirà dominant la impressionant maquinària televisiva) pugui no haver dit l'última paraula. La possibilitat de sortir-se'n no està clara, però amb ell res és descartable.

Itàlia, doncs, va de pressa, de pressa. La política de gestos, de discussions bizantines, de no dir el que es vol dir, els jocs de paraules… s'han hagut d'aparcar. Itàlia, en aquests moments, no sembla Itàlia, i així ha de ser perquè la caiguda sense xarxa d'aquest membre del G-7 implicaria una crisi mundial sense precedents.

El cèsar ha entonat el "tu quoque, Brute, fili mi" de l'obra de Shakespeare davant dels seus. La caiguda de l'imperi romà, corrupte, amb una economia paral·lela més poderosa que la real… sembla a hores d'ara inevitable. A Mario Monti se li ha girat feina, però posar pedaços i curar una per una les ferides del moribund no assegura que pugui sobreviure.

La forta societat civil italiana, sempre al marge del que es dicta en el món de la política, ha de demostrar un cop més i amb força que és viva i, molt probablement, ho farà.