Inaugurada la placa en homenatge als veïns de les barraques del Carmel

Aquest diumenge s'ha fet un nou pas important en la recuperació d'una part de la història de Barcelona, que havia estat oblidada durant molts anys, la dels barris de barraques. S'ha inaugurat, a l'espai patrimonial del turó de la Rovira, una placa commemorativa en homenatge als veïns dels antics nuclis de barraques del Carmel i de Can Baró.

A l'acte hi han assistit el primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, Gerardo Pisarello, la regidora del districte d'Horta-Guinardó, Mercedes Vidal, el comissionat de Programes de Memòria Ricard Vinyes, molts antics veïns de les barraques del Carmel i Can Baró i els membres de la Comissió ciutadana per a la Recuperació de la memòria dels barris de barraques de Barcelona.

Gerardo Pisarello ha destacat que "cal agrair i reconèixer l'esforç d'aquests veïns i veïnes. Que és una història de dignitat, de la gent que va fer ciutat, que va conquerir equipaments i un habitatge digne, i una memòria que no es pot oblidar. Volem estar a l'altura del vostre testimoni. No ens hem d'oblidar de les utopies, sempre es pot fer més. Volem ser hereus de la vostra lluita".

Aquesta és la desena de les plaques que ha impulsat la Comissió ciutadana per a la recuperació de la memòria dels barris de barraques de Barcelona amb el suport de l'Ajuntament de la ciutat. Un treball iniciat fa set anys, que va rebre un impuls important per la repercussió d'un reportatge del programa "30 minuts", "Barraques. L'altra ciutat"  i del documental de TV3 "Barraques. La ciutat oblidada"

L'acte d'avui ha estat important per a molts antics veïns de les barraques del Carmel. Van viure aquí molts anys i avui han tornat per la inauguració de la placa que els ret homenatge. Alguns, com Paco González o Esperanza García, van viure justament a la zona on s'ha posat la placa. La bateria antiaèria que protegia Barcelona dels bombardejos de l'aviació feixista durant la Guerra Civil, en la postguerra va acollir el barri dels Canons amb 110 barraques i més de 600 veïns.

La família de Paco González va ocupar una de les plataformes de tir de la bateria antiaèria. Van aprofitar l'estructura i la van convertir en el seu habitatge. Amb els anys la van anar millorant, a partir d'uns inicis molt durs: "Al principi això era gairebé inhumà. No hi havia llum, ni aigua, ni serveis de cap mena. S'havia d'anar a peu llargues distàncies i tot era molt precari."

Al conjunt dels barris de barraques del Carmel i de Can Baró hi van viure més de 3.000 persones en unes 600 barraques que s'enfilaven pel relleu accidentat dels turons i els sots d'antigues pedreres, amb carrerons i múltiples escales. Van sorgir diversos nuclis com el de Francesc Alegre, conegut també com "El Hoyo", Raimon Casellas, anomenat popularment "El Santo" o el barri dels Canons, al cim del turó de la Rovira.

Alguns dels que van passar aquí la seva infantesa senten una certa nostàlgia d'una vida a l'aire lliure i enmig de la natura, amb molta solidaritat. Com Present López que evoca un barri amb molta vida al carrer, poder jugar amb llibertat i un pati amb gallines i conills:

"Casa meva no era només fins a la porta, era el pati, les escales, tot el carrer. Tot estava com molt integrat a casa meva."

Als barris de barraques hi va sorgir tot un teixit social, i els mateixos veïns es van ocupar de fer més habitable el seu entorn. Hi havia bars i altres punts de trobada, i amb el temps es van desenvolupar llaços de solidaritat que després es van convertir en un fort moviment veïnal.

En una ciutat on l'habitatge era un problema crònic, per molts el barraquisme va ser l'única sortida. Més de 100.000 persones a Barcelona vivien en barris de barraques a finals dels anys 50, un 7% de la població de la ciutat.

Els veïns de les barraques del Carmel es van anar organitzant. Primer amb el Centre Social del Carmel i després, ja legalitzada, l'Associació de Veïns va iniciar una mobilització constant, amb moltes manifestacions i reunions amb l'administració municipal. De mica en mica van anar aconseguint millorar les precàries condicions de vida dels inicis.

La reivindicació més important era el reallotjament en pisos. Es van fer esperar dècades, i les barraques del Carmel van ser els últims grans nuclis de barraques de Barcelona. Poc abans dels Jocs Olímpics, aquí es va fer simbòlicament l'enderroc de les últimes barraques.

Els veïns de les barraques del Carmel van ser els únics que van aconseguir l'objectiu màxim de tots els habitants de les barraques, la construcció de pisos a la mateixa zona que ocupaven les barraques. Els "pisos verds", a la carretera del Carmel, són l'expressió d'un gran èxit del moviment veïnal. Altres veïns de les barraques del Carmel van anar a viure a nous polígons com el de Canyelles o Can Carreras, a Nou Barris.

Custodia Moreno, líder veïnal històrica del Carmel: "Aquesta placa d'avui, i tota la lluita que hem fet, ha estat conseqüència de la unió. Ens deien utòpics quan ens manifestàvem. Només amb la unió la ciutadania té la capacitat d'aconseguir que les administracions, quan hi ha un bon acord entre els uns i els altres, permetin conquestes como aquestes."

Després de l'enderroc dels últims nuclis, la història dels barris de barraques de Barcelona i dels seus habitants va quedar molt oblidada. Però, arran dels estudis impulsats per la historiadora i geògrafa Mercè Tatjer i els membres del grup Pas a Pas es va fer una exposició al Museu d'Història de Barcelona, "Barraques. La ciutat informal" i un llibre "Barraques. La ciutat informal del segle XX."

La repercussió dels programes de TV3 sobre el barraquisme van portar a la creació de la comissió ciutadana que va aconseguir alguns dels objectius que reclamava una de les protagonistes del documental, Julia Aceituno; el primer, que un tram de la platja de Barcelona recuperés el nom de Platja del Somorrostro.

El segon han estat les deu plaques inaugurades fins ara, en homenatge als habitants dels barris de barraques i per reconèixer el seu esforç en la construcció de la ciutat. Estan situades a la platja del Somorrostro, al Camp de la Bota, Rere el Cementiri del Poblenou, Poble-sec, la plaça Ángel Pestaña, Raimon Casellas, Can Tunis, la Diagonal, la placa monument a la muntanya de Montjuïc i ara al turó de la Rovira. Encara es preveu la col·locació de més plaques.

Ara el turó de la Rovira ja no és un lloc remot i oblidat del passat. És un espai patrimonial que gestiona el Museu d'Història de Barcelona i també un mirador sobre la ciutat que visiten milers de persones cada dia.