Hugo Chávez: l'inventor del socialisme del segle XXI
El president de Veneçuela ha mort aquest dimarts als 58 anys. Es va fer conegut al país després del cop d'estat falllit que va liderar el 1992. Amb una relació difícil amb la premsa i la justícia, el govern de Chávez s'ha caracteritzat per una inexistent diplomàcia amb els seus enemics i la influència en estats amics com Nicaragua, l'Equador i Bolívia.
RedaccióActualitzat
El càncer ha pogut amb el president de Veneçuela, Hugo Chávez, que ha mort aquest dimarts a les 22.25 hores - hora catalana- als 58 anys. A Veneçuela, van començar a saber qui era arran del cop d'estat fallit que va liderar el 1992, quan era tinent coronel de l'exèrcit. Però va ser el cop d'estat fallit del 2002, acció que va viure en la seva pròpia carn, el que va marcar la resta de la seva trajectòria. Els dos dies durant els quals el president de la Patronal, Pedro Carmona, va ocupar el seu lloc al Palau de Miraflores van marcar per sempre més l'odi del president cap als seus enemics.
Fins aleshores, Chávez havia guanyat unes eleccions prometent canviar el sistema bipartidista tradicional -instaurat el 1958 al Pacto de Punto Fijo-, amb el suport d'una gran majoria de l'electorat. Fins aleshores negava el socialisme amb la mateixa intensitat amb què renegava del capitalisme. "No, jo no sóc socialista. Anem més enllà del socialisme, fins i tot més enllà del capitalisme salvatge, con li diu el papa Joan Pau II", afirmava.
Malgrat les multitudinàries protestes en contra, Chávez es va atrevir a controlar la petrolera estatal PDVSA i a gravar amb més impostos les empreses estrangeres associades. Fins i tot després de l'intent de derrocar-lo, l'oposició encara el va reptar amb una llarga vaga del sector dels hidrocarburs, l'anomenat Paro Petrolero. Era l'inici d'anys de tensió i divisió en la societat veneçolana.
Hugo Chávez sempre ha tingut la premsa en contra, i només ha pogut minimitzar els atacs contra la seva gestió amb mesures que obligaven a l'autocensura. En el cas del poder judicial, va induir a empresonar alguns jutges que van aixecar temes de corrupció que podien esquitxar-lo.
Les missions Robinson, contra l'analfabetisme, i Barrio Adentro, que porta la medicina als turons més empobrits, han estat algunes de les iniciatives més exitoses del chavisme. Tot plegat, embolcallat d'una base ideològica anomenada Socialisme del segle XXI: s'ha exportat a Nicaragua, l'Equador i Bolívia, ha influït en els governs del Paraguai i l'Argentina, i té un enemic comú: el capitalisme i el govern dels Estats Units. Molt sonades van ser les seves declaracions quan va fer fora el representant diplomàtic nord-americà: "L'ambaixador dels Estats Units té 72 hores per abandonar Veneçuela. Vés-te'n a la porra, ianqui de merda!"
Però és l'intercanvi amb Cuba el que va més enllà del normal entre dues nacions amigues. Hi ha qui pensa que aquesta fidelitat de Chávez al castrisme és el que l'ha portat a la mort: per no voler menystenir la sanitat cubana, el president ha preferit fer-se curar a l'Havana, on els tractaments oncològics es fan amb maquinària que no és puntera, que quedar-se a la mateixa Veneçuela o acceptar la invitació de tractar-se al Brasil.
Fins aleshores, Chávez havia guanyat unes eleccions prometent canviar el sistema bipartidista tradicional -instaurat el 1958 al Pacto de Punto Fijo-, amb el suport d'una gran majoria de l'electorat. Fins aleshores negava el socialisme amb la mateixa intensitat amb què renegava del capitalisme. "No, jo no sóc socialista. Anem més enllà del socialisme, fins i tot més enllà del capitalisme salvatge, con li diu el papa Joan Pau II", afirmava.
Malgrat les multitudinàries protestes en contra, Chávez es va atrevir a controlar la petrolera estatal PDVSA i a gravar amb més impostos les empreses estrangeres associades. Fins i tot després de l'intent de derrocar-lo, l'oposició encara el va reptar amb una llarga vaga del sector dels hidrocarburs, l'anomenat Paro Petrolero. Era l'inici d'anys de tensió i divisió en la societat veneçolana.
Hugo Chávez sempre ha tingut la premsa en contra, i només ha pogut minimitzar els atacs contra la seva gestió amb mesures que obligaven a l'autocensura. En el cas del poder judicial, va induir a empresonar alguns jutges que van aixecar temes de corrupció que podien esquitxar-lo.
Les missions Robinson, contra l'analfabetisme, i Barrio Adentro, que porta la medicina als turons més empobrits, han estat algunes de les iniciatives més exitoses del chavisme. Tot plegat, embolcallat d'una base ideològica anomenada Socialisme del segle XXI: s'ha exportat a Nicaragua, l'Equador i Bolívia, ha influït en els governs del Paraguai i l'Argentina, i té un enemic comú: el capitalisme i el govern dels Estats Units. Molt sonades van ser les seves declaracions quan va fer fora el representant diplomàtic nord-americà: "L'ambaixador dels Estats Units té 72 hores per abandonar Veneçuela. Vés-te'n a la porra, ianqui de merda!"
Però és l'intercanvi amb Cuba el que va més enllà del normal entre dues nacions amigues. Hi ha qui pensa que aquesta fidelitat de Chávez al castrisme és el que l'ha portat a la mort: per no voler menystenir la sanitat cubana, el president ha preferit fer-se curar a l'Havana, on els tractaments oncològics es fan amb maquinària que no és puntera, que quedar-se a la mateixa Veneçuela o acceptar la invitació de tractar-se al Brasil.
