Galileo, l'alternativa europea al GPS, entra en funcionament amb 8 anys de retard

Galileo, el sistema europeu de navegació per satèl·lit, comença a partir d'aquest dijous a oferir els seus serveis a administracions, empreses i ciutadans. Aquest projecte de la Unió Europea, que vol ser el relleu del nord-americà GPS, ja és capaç a partir d'ara d'oferir una àmplia gamma de serveis avançats de posicionament i navegació a usuaris de tot el món.

El sistema europeu és totalment compatible amb el GPS però, asseguren des de Brussel·les, és fins a 10 vegades més precís i fiable. El projecte Galileo va néixer amb l'objectiu que Europa tingués un sistema propi de navegació per satèl·lit i no depengués dels d'altres, sobretot en cas de conflicte o guerra.

30 satèl·lits el 2020

La Comissió Europea ha destacat que els satèl·lits i la infraestructura terrestre de Galileo ja estan llestos des del punt operatiu, però també han admès que no estaran disponibles en tot moment. Per aquesta raó en aquesta primera etapa s'oferiran en combinació amb les dades del GPS nord-americà.

Actualment, la constel·lació Galileo ja té 18 satèl·lits en òrbita. Els anys vinents es llançaran nous satèl·lits, que milloraran la disponibilitat del sistema a tot el món. S'espera que el 2020 la constel·lació de 30 satèl·lits estigui completa i Galileo aconsegueixi la seva plena capacitat operativa.

Una llarga història i vuit anys d'endarreriment

El projecte Galileo es va aprovar el 2002 i preveia que el 2008 ja hi hauria en òrbita els 30 satèl·lits necessaris perquè funcionés a ple rendiment. Dos anys després l'Agència Espacial Europea, la ESA, se'l feia seu, i es pactava amb els Estats Units que el nou sistema seria compatible amb el GPS.

Aquell mateix any, el 2004, la Xina s'incorporava al projecte comprometent-se a aportar-hi 200 milions d'euros. Això va despertar els recels dels Estats Units. Un mitjà britànic va filtrar que l'exèrcit nord-americà preveia destruir els satèl·lits de Galileo en cas de guerra, perquè tot i ser un projecte civil, potencialment té aplicacions militars. Cal recordar que el GPS, en el seu origen, tenia una finalitat primordialment militar.

El 2005 el projecte va concretar-se amb la fusió dels dos consorcis que aspiraven a desenvolupar-lo, i a finals d'any es va llençar el primer satèl·lit des de la base de Baikonur, al Kazakhstan. En aquell moment la previsió de la posada en marxa ja s'havia endarrerit al 2010.

Un any després els ministres europeus de transport que impulsaven Galileo no es va posar d'acord en quina ciutat acolliria la seu. Llavors Barcelona era una de les candidates. El 2007 Espanya va votar en contra de com s'estava definint el projecte perquè les seus principals s'havien adjudicat a Itàlia i a Alemanya. 

El 2008, l'any que ja hauria d'haver estat operatiu, es va llançar el segon satèl·lit, considerat encara experimental. L'any següent el director del projecte de llavors, el català Javier Benedicto, va explicar a TV3 que Barcelona encara aspirava a ser la seu de Galileo, i llançava la hipòtesi que el 2012 ja podria funcionar. Benedicto va defensar la viabilitat econòmica del projecte, assegurant que per cada euro invertit se n'obtindrien 100 de beneficis.

Però a principis del 2011 els problemes de finançament frenaven el projecte. Llavors la Comissió Europea va reclamar als països membres 1.900 milions d'euros més a afegir als 3.400 ja adjudicats pel període 2007-2013. Era la constatació que el pressupost inicial s'havia quedat curt. A finals d'aquell any s'enlairava un Soiuz des de la Guaiana francesa amb dos satèl·lits més, encara de la fase experimental.

No va ser fins a l'agost del 2014 que es van posar en òrbita els dos primers satèl·lits considerats ja definitius. No van acabar, però, els problemes pel Galileo, perquè en un primer moment no es van situar en l'òrbita prevista. Més de dos anys després, i amb la resta dels 18 satèl·lits ja situats a la seva òrbita, el projecte s'ha enlairat, per fi.