Fukushima, any primer
Ara fa un any, el Japó vivia els dies més difícils dels seus últims seixanta anys. Un tsunami d'una virulència descomunal va sacsejar la costa est del país. Va reduir al no-res pobles sencers, va causar més de 20.000 morts, va inutilitzar els sistemes de refrigeració de la central nuclear de Fukushima i va deixar tres dels seus reactors fora de control. El món va aguantar la respiració; més de 180.000 persones van ser evacuades de la zona situada en un radi de menys de vint quilòmetres de la central i el Japó va encetar una lluita contra rellotge per contenir el desastre. Un any després, la lluita encara dura. Però, a diferència del que es va arribar a témer aquella setmana de març del 2011, el Japó ha anat controlant a poc a poc aquell desastre.
Enllaç a altres textos de l'autor 
Lluís Caelles
Redactor d'Internacional de TV3
Què ens diu Fukushima, un any després?
Ens diu que un accident nuclear deixa un rastre de desolació descomunal en l'espai i en el temps. Desenes de milers de persones no tornaran mai a casa seva. I desenes de milers de persones hauran de treballar –potser només uns dies, per no superar la dosi autoritzada de radiació– per poder netejar la zona. El desmantellament de la central s'allargarà, com a mínim, fins al 2064. I la gestió dels residus radioactius es convertirà en una operació tecnològicament complexa i políticament inflamable.
Ens diu que el binomi avarícia-risc no sol acabar bé. Naoto Kan, el primer ministre que va haver d'entomar la crisi, ara ja descavalcat del càrrec precisament pel tsunami nuclear, ho té clar. Fa uns dies assegurava que l'administració no havia fet bé la feina de control de seguretat de Fukushima. Afegia que els governs eren culpables; que el seu govern era culpable; que ell mateix era culpable. TEPCO, l'empresa que explotava Fukushima, presentava un historial d'enganys esfereïdor. Ja l'any 2002, la cúpula directiva va haver de dimitir en saber-se que s'havien falsificat més de dos-cents informes de seguretat. Els moviments de gestors de TEPCO cap a l'alta administració de l'Estat i viceversa formaven part del paisatge polític habitual al Japó.
Ens diu que el risc zero no existeix. Ja ho sabíem. És veritat. Però ara ho hem notat a la pell. Txernòbil va ser una catàstrofe nuclear. Però va passar a Ucraïna, darrere el teló d'acer, en una andròmina nuclear que mai hauria estat homologada a Occident. Fukushima, en canvi, és al Japó, un país... "dels nostres".
Ens diu que el Japó s'ha trobat de patac davant d'un debat que tots tenim pendent, però que ajornem amb un diletantisme immadur i vergonyant: quina és la nostra aposta energètica? Els defensors de l'energia nuclear en lloen les nul·les emissions, l'estabilitat i l'abundància del combustible. Els detractors en denuncien el risc i la generació de residus molt nocius i de llarguíssima durada. Uns i altres, sovint, amaguen cartes quan juguen. Hem basat la nostra existència en el creixement econòmic i de confort personal. I per això necessitem energia i, alhora, seguretat. El que ens dóna energia no ens dóna prou seguretat. I viceversa.
Al món ara hi ha 436 reactors nuclears en marxa i 63 de projectats. Els sinistres de Harrisburg i Txernòbil van frenar la construcció de parcs nuclears i van dur el debat a l'allargament de la vida de les que ja hi havia. El Japó té 54 reactors. El dia del tsunami en tenia 36 en marxa. Ara mateix només en té dos. I està previst que els aturi abans de dos mesos. Serà una aturada definitiva? Estic convençut que no. El país rumia què ha de fer, però la maquinària productiva demana quilowatts. L'àtom els garanteix. El "lobby" pressiona. El govern dubta. I ha passat un any...
Ens diu que un accident nuclear deixa un rastre de desolació descomunal en l'espai i en el temps. Desenes de milers de persones no tornaran mai a casa seva. I desenes de milers de persones hauran de treballar –potser només uns dies, per no superar la dosi autoritzada de radiació– per poder netejar la zona. El desmantellament de la central s'allargarà, com a mínim, fins al 2064. I la gestió dels residus radioactius es convertirà en una operació tecnològicament complexa i políticament inflamable.
Ens diu que el binomi avarícia-risc no sol acabar bé. Naoto Kan, el primer ministre que va haver d'entomar la crisi, ara ja descavalcat del càrrec precisament pel tsunami nuclear, ho té clar. Fa uns dies assegurava que l'administració no havia fet bé la feina de control de seguretat de Fukushima. Afegia que els governs eren culpables; que el seu govern era culpable; que ell mateix era culpable. TEPCO, l'empresa que explotava Fukushima, presentava un historial d'enganys esfereïdor. Ja l'any 2002, la cúpula directiva va haver de dimitir en saber-se que s'havien falsificat més de dos-cents informes de seguretat. Els moviments de gestors de TEPCO cap a l'alta administració de l'Estat i viceversa formaven part del paisatge polític habitual al Japó.
Ens diu que el risc zero no existeix. Ja ho sabíem. És veritat. Però ara ho hem notat a la pell. Txernòbil va ser una catàstrofe nuclear. Però va passar a Ucraïna, darrere el teló d'acer, en una andròmina nuclear que mai hauria estat homologada a Occident. Fukushima, en canvi, és al Japó, un país... "dels nostres".
Ens diu que el Japó s'ha trobat de patac davant d'un debat que tots tenim pendent, però que ajornem amb un diletantisme immadur i vergonyant: quina és la nostra aposta energètica? Els defensors de l'energia nuclear en lloen les nul·les emissions, l'estabilitat i l'abundància del combustible. Els detractors en denuncien el risc i la generació de residus molt nocius i de llarguíssima durada. Uns i altres, sovint, amaguen cartes quan juguen. Hem basat la nostra existència en el creixement econòmic i de confort personal. I per això necessitem energia i, alhora, seguretat. El que ens dóna energia no ens dóna prou seguretat. I viceversa.
Al món ara hi ha 436 reactors nuclears en marxa i 63 de projectats. Els sinistres de Harrisburg i Txernòbil van frenar la construcció de parcs nuclears i van dur el debat a l'allargament de la vida de les que ja hi havia. El Japó té 54 reactors. El dia del tsunami en tenia 36 en marxa. Ara mateix només en té dos. I està previst que els aturi abans de dos mesos. Serà una aturada definitiva? Estic convençut que no. El país rumia què ha de fer, però la maquinària productiva demana quilowatts. L'àtom els garanteix. El "lobby" pressiona. El govern dubta. I ha passat un any...
