Final de cicle

Els debats parlamentaris s'han convertit, ja fa massa anys, en una litúrgia coneguda que, en lloc d'acostar el ciutadà a la política, l'allunya una mica més. Hi ha la sensació que no aporten res a la confrontació d'idees i que només serveixen perquè el partit de torn al govern lloï les excel·lències de les seves hàbils polítiques econòmiques i socials, mentre l'oposició busca la manera de trencar el discurs triomfalista que, invariablement, sosté l'executiu. Ha passat en aquest últim debat de política general al Congrés, com ha passat en totes les legislatures anteriors. Això sí, enmig d'una hora i mitja de discurs del president del govern desgranant les bondats de la seva gestió, un record de tres segons (sí, tres segons) pels cinc milions d'aturats que no saben veure com n'és de beneficiosa la recuperació i que -com va dir el ministre- ja no tenen por de perdre el seu lloc de treball.

I ja no parlem de l'immobilisme en altres temes...

Més enllà d'això, les rèpliques poden ser més o menys agres, i en elles segurament l'oposició té l'obligació de posar en dubte tot el que exposa el govern, però potser hi ha coses que s'haurien -uns i altres- d'estalviar. Els aplaudiments sistemàtics, les increpacions i xiulets, la ironia de Carpanta, que porta a la desqualificació i l'insult, no són dignes de mandataris democràtics. Anomenar "patètic" el líder de l'oposició i dir que no torni al Congrés pot semblar poca cosa, però no va merèixer la censura de la presidència de la cambra, que sí que la va merèixer Joan Coscubiela per dir que Rajoy era el "capo" de la família, en un dels pocs moments que la presidenta de torn aixecava el cap i abandonava la partida del Candy Crush que la tenia més entretinguda. Potser sí que tot plegat és patètic.