EUA: adéu a 70 anys de política exterior intervencionista

El cap de la secció d'Internacional de TV3, Xesco Reverter, analitza l'anunci de Barack Obama de retirar gradualment les tropes de l'Afganistan.
EUA: adéu a 70 anys de política exterior intervencionista

EUA: adéu a 70 anys de política exterior intervencionista

El cap de la secció d'Internacional de TV3, Xesco Reverter, analitza l'anunci de Barack Obama de retirar gradualment les tropes de l'Afganistan.
Obama anuncia la retirada de l'Afganistan. (Foto: EFE)

Obama anuncia la retirada de l'Afganistan. (Foto: EFE)

"Amèrica, és hora de centrar-nos en la construcció de la nació aquí, a casa". Paraules d'Obama que poden marcar un punt i a part en la història de la política exterior dels Estats Units. L'anunci de la retirada gradual de tropes a l'Afganistan que el president nord-americà ha fet aquest divendres va molt més enllà de la implicació dels Estats Units al país centreasiàtic: confirma el nou tarannà molt menys intervencionista de la potència mundial que durant els últims 70 anys ha dominat el món.

En el seu discurs a la nació, Barack Obama ha vingut a donar una lliçó de realisme polític i estratègic que inclou un canvi substancial per les relacions internacionals: 10 anys de guerra a l'Afganistan no han portat els Estats Units massa lluny. La factura humana, econòmica i política ha estat clarament desproporcionada per l'objectiu inicial de la guerra que era matar Bin Laden. L'altra guerra, la de l'Iraq, encara ha anat pitjor, de manera que no cal ser molt agut per concloure que no es poden assumir més aventures exteriors i les que hi ha obertes s'han d'anar tancant.

"A la darrera dècada hem gastat un bilió de dòlars en guerres, en una època de deute creixent i temps econòmics durs. Ara tenim l'obligació d'invertir en el recurs més gran d'Amèrica: la seva gent". L'altra frase d'Obama és el reconeixement que l'ambició internacional dels últims anys ha acabat debilitant el poder nord-americà i només podrà mantenir el que li queda si es replega, es reinventa i "se centra en la construcció de la nació" des de casa.

Aquesta nova "doctrina Obama" ja l'hem comprovat sobre el terreny. A diferència de les ingerències de l'era Bush o Clinton (pensem les intervencions a Bòsnia, Somàlia, Kosovo, Iraq, Afganistan) Obama no només es retira dels escenaris afganès i iraquià sinó que no té cap intenció d'implicar-se en la guerra de Líbia. No hi té cap interès vital i ja no se'n sent coresponsable. És un problema europeu, pensa i ell sols l'han de digerir; res a veure per tant amb els casos de Kosovo i Bòsnia, on Washington va venir a ajudar als aliats quan tampoc hi tenia grans interessos en joc. Llavors se sentia el gendarme del món, ara clarament canvia de rol i fins i tot deixa caure Mubarak, un aliat que semblava imprescindible per conservar l'hegemonia nord-americana al Pròxim Orient.

Aquestes conclusions (prou guerres exteriors i replegament) tenen una importància transcendental per l'ordre (o desordre) mundial ja que qui les fa és la potència fins fa poc hegemònica, que feia de l'intervencionisme arreu del món una de les seves pràctiques habituals i entenia les relacions internacionals com la defensa dels seus interessos si feia falta a milers de quilòmetres de distància. Aquest plantejament estratègic de gendarme planetari ha modelat el món des de la Segona Guerra Mundial, d'aquí que potser estiguem davant un replantejament històric.

Aquesta situació no és nova en la política nord-americana, de fet, durant quasi tot el segle XIX i el període d'entreguerres del segle XX, els EUA van ser clarament aïllacionistes. És curiós llegir ara un dels paràgrafs de l'anomenada "doctrina Monroe" del 1823 que preconitzava que Washington no havia d'intervenir en afers externs que no fossin una amenaça real per al país: "mai hem participat en les guerres entre europeus, en afers que només els afectin a ells, perquè no correspon amb la nostra política. Només quan els nostres drets es vegin danyats o seriosament amenaçats, serà quan ens ressentirem de les nostres ferides i farem preparatius per la nostra defensa".

Obama podria subscriure clarament aquest paràgraf. El president demòcrata no és pas un aïllacionista clàssic ni un realista (aquells que creuen només en els estats com a actors de les relacions internacionals) sinó més aviat un alumne de l'escola liberal i internacionalista (el que creu en la cooperació més enllà de la seguretat i en el paper dels organismes internacionals) però la crua realitat econòmica el fa replegar-se i centrar-se en els problemes a l'interior de país. Amb això de pas té molt en compte l'opinió pública cansada de guerres remotes i la campanya per la reelecció a un any i mig vista.

Els Estats Units segueixen tenint set flotes als principals oceans i mars del planeta i l'exèrcit més poderós i avançat del món però paradoxalment només es poden limitar a mantenir-lo, no pas a utilitzar-lo ofensivament. I això en un moment en què el creixement exponencial de la Xina posa ja en qüestió l'hegemonia nord-americana i instaura un nou equilibri mundial. La gran pregunta, per tant, és si els EUA comencen un replegament temporal o un que acabarà sent definitiu.