Es compleix un any de la immolació del jove tunisià que va inaugurar la revolta al món àrab
El 17 de desembre de 2010, Mohamed Bouazizi es va cremar a l'estil bonze davant de dos policies a Tunísia. Ho va fer per desesperació i com a protesta per la complicada situació econòmica i la corrupció del seu país, Tunísia. Sense saber-ho Bouazizi s'acabava de convertir en la flama que va il·luminar el món àrab. El seu final tràgic va donar pas a una revolta encara inacabada. La seva protesta ha desembocat en la caiguda del règim de Ben Alí a Tunísia, la guerra líbia, la revolta a Síria, i el símbol de Tahrir que ha fet caure el president Hosni Mubarak.
RedaccióActualitzat
De venedor ambulant a heroi nacional i símbol de tota una generació. És la història tràgica de Mohamed Bouazizi, el jove de 26 anys que es va cremar a l'estil bonze davant de dos policies a Tunísia. Treballava venent taronges i amb el que guanyava mantenia la seva mare i sis germans. Fins que el 17 de desembre del 2010, la policia li va requisar el carret ambulant. Quan es va queixar, el van fer fora de males maneres. Humiliat i desesperat, va comprar un bidó de gasolina i es va calar foc.
Bouazizi va morir uns dies després, a l'hospital. El seu gest tràgic i extrem va desencadenar protestes arreu del país fins a la caiguda del règim de Ben Alí el 14 de gener del 2011. I des de Tunísia va sacsejar tot el món àrab, detonant totes les revoltes al nord d'Àfrica.
La desesperació de Bouazizi es va convertir en la desesperació de la societat àrab, sotmesa a règims dictatorials i corruptes i que veia com estava perdent el tren de la modernitat.
Al poble de Bouazizi, Sidi Bouzid, les protestes van començar la mateixa tarda de la seva acció. El 24 de desembre hi va morir el primer manifestant. El 27, mil persones van fer la primera protesta a la capital. Alarmat, el president Ben Alí va visitar Bouazizi, en coma a l'hospital. Massa tard. El 4 de gener, la vida de Bouazizi s'apagava. La protesta va créixer i cada dia s'hi van sumar més sectors de la societat. Els tunisians havien perdut la por. I el 14 de gener, el president Ben Alí va fugir.
En l'era d'internet i d'Al-Jazeera, el clam de llibertat es va estendre per tot el món àrab, amb manifestacions, revoltes i fins i tot guerres civils. A Egipte va caure el president, Líbia va viure una guerra i es va desfer de Gaddafi amb l'ajuda de l'OTAN, al Iemen va dimitir el president i Síria camina cap a la guerra civil.
Altres governs han obert un període de reformes. Sotmès a règims autoritaris, les societats àrabs havien viscut dècades alienes a les transformacions del món. I els joves, sense feina i sense futur, han sortit al carrer contra l'atur, la corrupció i la falta de llibertats. Pel camí els han plogut premis, elogis, honors i fins i tot un reconeixment en forma de portada de la revista Time.
És un procés obert, ara ja conegut com La Primavera Àrab, una primavera que, curiosament, va començar al desembre. Les revolta està inacabada i avança a empentes i rodolons i a diferents velocitats. El 23 d'octubre, la mare de Mohammed Bouazizi va votar en les primeres eleccions lliures del seu país. El sacrifici del fill no havia estat en va. La victòria va ser per als islamistes moderats. Però gairebé tot està encara per fer. La Primavera Àrab és només un començament.
Bouazizi va morir uns dies després, a l'hospital. El seu gest tràgic i extrem va desencadenar protestes arreu del país fins a la caiguda del règim de Ben Alí el 14 de gener del 2011. I des de Tunísia va sacsejar tot el món àrab, detonant totes les revoltes al nord d'Àfrica.
La desesperació de Bouazizi es va convertir en la desesperació de la societat àrab, sotmesa a règims dictatorials i corruptes i que veia com estava perdent el tren de la modernitat.
Al poble de Bouazizi, Sidi Bouzid, les protestes van començar la mateixa tarda de la seva acció. El 24 de desembre hi va morir el primer manifestant. El 27, mil persones van fer la primera protesta a la capital. Alarmat, el president Ben Alí va visitar Bouazizi, en coma a l'hospital. Massa tard. El 4 de gener, la vida de Bouazizi s'apagava. La protesta va créixer i cada dia s'hi van sumar més sectors de la societat. Els tunisians havien perdut la por. I el 14 de gener, el president Ben Alí va fugir.
En l'era d'internet i d'Al-Jazeera, el clam de llibertat es va estendre per tot el món àrab, amb manifestacions, revoltes i fins i tot guerres civils. A Egipte va caure el president, Líbia va viure una guerra i es va desfer de Gaddafi amb l'ajuda de l'OTAN, al Iemen va dimitir el president i Síria camina cap a la guerra civil.
Altres governs han obert un període de reformes. Sotmès a règims autoritaris, les societats àrabs havien viscut dècades alienes a les transformacions del món. I els joves, sense feina i sense futur, han sortit al carrer contra l'atur, la corrupció i la falta de llibertats. Pel camí els han plogut premis, elogis, honors i fins i tot un reconeixment en forma de portada de la revista Time.
És un procés obert, ara ja conegut com La Primavera Àrab, una primavera que, curiosament, va començar al desembre. Les revolta està inacabada i avança a empentes i rodolons i a diferents velocitats. El 23 d'octubre, la mare de Mohammed Bouazizi va votar en les primeres eleccions lliures del seu país. El sacrifici del fill no havia estat en va. La victòria va ser per als islamistes moderats. Però gairebé tot està encara per fer. La Primavera Àrab és només un començament.
