Erdogan, l'otomà

Reveladora la imatge del primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, arribant de visita al Caire i sent rebut per una multitud entusiasta. Ha estat la primera etapa d'una simbòlica gira que el portarà per Egipte, Tunísia i Líbia, i que dibuixa un nou equilibri de poders al Mediterrani oriental al qual ens haurem d'anar acostumant. La multitud cairota donava la benvinguda al que potser és el líder musulmà del moment, un primer ministre que amb qüestió de mesos ha fet un gir contundent a la seva política exterior decidit a fer de Turquia la potència regional de l'est del Mediterrani. Alguns analistes amb perspectiva històrica parlen ja de política "neootomana"; és una altra de les conseqüències imprevisibles d'aquesta fascinant primavera àrab.
Erdogan, l'otomà

Erdogan, l'otomà

Reveladora la imatge del primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, arribant de visita al Caire i sent rebut per una multitud entusiasta. Ha estat la primera etapa d'una simbòlica gira que el portarà per Egipte, Tunísia i Líbia, i que dibuixa un nou equilibri de poders al Mediterrani oriental al qual ens haurem d'anar acostumant. La multitud cairota donava la benvinguda al que potser és el líder musulmà del moment, un primer ministre que amb qüestió de mesos ha fet un gir contundent a la seva política exterior decidit a fer de Turquia la potència regional de l'est del Mediterrani. Alguns analistes amb perspectiva històrica parlen ja de política "neootomana"; és una altra de les conseqüències imprevisibles d'aquesta fascinant primavera àrab.
Multitud d'egipcis han volgut rebre el primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan. (Foto: EFE)

Multitud d'egipcis han volgut rebre el primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan. (Foto: EFE)

Fins fa nou mesos, el lema de la política exterior turca que van idear Erdogan i el seu ministre d'Exteriors, Ahmet Davutoglu, era "zero problemes amb els països veïns". I durant 8 anys van aplicar amb prudència aquesta recepta que els va servir per fer negocis amb tota la regió i entendre's perfectament amb Síria, l'Iran, Israel, Egipte o Líbia. Però la primavera àrab ho ha canviat tot i, a Turquia, a més, ha coincidit amb l'any amb què Erdogan ha aconseguit controlar pràcticament tots els ressorts de poder. És a dir, de forma sorprenent, s'han donat a nivell intern i extern la conjuntura perfecta per fer un canvi de rumb.

Raons internes

La prioritat inicial d'Erdogan era el creixement econòmic de Turquia, conscient que sense prosperitat cap altre pla polític arribarà mai a bon port. I a jutjar per les estadístiques, el primer ministre ha fet molt bé els deures: només cal mirar el creixement econòmic d'aquest any: un augment de més del 8% del PIB, un dels més alts del món.

Això explica també el seu èxit electoral. Al juny, el seu partit democrataislàmic va guanyar la reelecció per tercer cop amb més del 49% dels vots. És remarcable que en cada elecció hagi tingut més vots que en l'anterior.

Però el cop de gràcia arriba a finals de juliol quan va dimitir en bloc la cúpula de l'estat major de les Forces Armades turques. L'exèrcit, amb un llarguíssim historial colpista, sempre havia vist amb mals ulls l'islamisme d'Erdogan i s'erigia en el garant de la laïcitat i dels valors del fundador de la Turquia moderna, Kemal Ataturk. Erdogan va acceptar encantat la dimissió de la cúpula militar i la va substituir per generals més afins, de forma que ja no havia de patir gaire més pel contrapoder que sempre havia estat l'exèrcit.

Arribem a l'agost i tenim un Erdogan més fort que mai, amb el suport incondicional de la majoria dels turcs i amb un exèrcit més obedient. El primer ministre té, per primer cop, les mans lliures i veu que és el moment de canviar la seva política de "zero problemes amb els països veïns". I ho fa oportunament en un moment en què la regió experimenta una transformació històrica i hi ha un buit evident de poder que Turquia, i Erdgona, estan disposats a omplir.

Raons externes


Malgrat ser membre de l'OTAN, tenir un poderós exèrcit, un peu a Europa i l'altre a l'Àsia, i quasi 80 milions d'habitants, Turquia portava 90 anys sense exercir de potència regional.

Però ara veiem com cauen els règims autoritaris àrabs inclòs el d'Egipte, la potència regional; veiem com Europa és incapaç de sortir de la crisi econòmica i com els Estats Units s'han de replegar a casa seva; si tots dos algun dia van ser referents per alguns àrabs ara segurament ho han deixat de ser. Com Israel cada cop està més aïllat i perd un darrere l'altre els pocs aliats regionals que tenia. I veiem, sobretot, unes masses àrabs revolucionàries a la recerca de referents propers i models a seguir.

I aquí és quan Erdogan s'adona que pot ser, salvant les distàncies, el nou Nasser del món musulmà, l'home que il·lumini tota una generació amb uns ideals i una determinació necessàries per un canvi d'època. És cert que és turc i no pas àrab però amb la globalització les diferències es difuminen i el seu model de país i de política encaixa perfectament en totes les repúbliques del sud i l'est del Mediterrani, justament aquells territoris que durant segles van ser otomans i governats des d'Istanbul.

Cal, doncs, estar del costat correcte de la història i adequar la política exterior a la gran oportunitat que s'obre amb la primavera àrab. Al principi, Turquia no s'hi va implicar massa fidel a la doctrina de "zero problemes amb els veïns". Però durant els últims dies de Mubarak, Erdogan ja va ser una de les primeres veus regionals que el va advertir que escoltés el poble, conscient que un demòcrata no podia defensar la repressió brutal en un país veí.

Però el gir més clar ve amb Líbia, primer, i amb Israel, després (l'enfrontament Turquia-Israel d'aquest estiu es mereix un article a part). Al principi, el govern d'Ankara va ser un dels socis de l'OTAN més reticents i escèptics a la intervenció líbia. En canvi, a poc a poc s'hi ha anat implicant més i més fins al punt que al juliol reconeix els rebels libis, és seu d'una gran conferència sobre Líbia i se sap, per fonts nord-americanes, que també juguen un paper important en els últims estadis de la guerra contra Gaddafi.

Turquia clarament està del cantó dels revolucionaris àrabs, "del cantó correcte de la història", i això és el que explicarà Erdogan durant la gira per Egipte, Tunísia i Líbia. De pas, hi vendrà el seu model, les seves inversions, el seu mestratge i la idea que és la nova potència imprescindible capaç fins i tot de cantar les veritats a Israel que d'altres callen.

És conscient que això implica refredar les relacions amb un veí poderós com el règim sanguinari sirià, situar les relacions amb el suposat aliat Israel al seu punt més baix en dècades, allunyar-se inevitablement d'Europa (després de tants desenganys, sembla que ja no li interessi entrar a una UE en crisi) i inquietar els Estats Units, però tot són riscos que Erdogan (que no amaga la voluntat d'estar al poder fins al 2023) està disposat a córrer en aquesta inèdita jugada que ha de tornar a situar Turquia al centre del poder del Pròxim Orient un segle després.