"Entre els nostres", un mes després dels atemptats de Barcelona i Cambrils

"Entre els nostres", un mes després dels atemptats de Barcelona i Cambrils

"Entre els nostres", un mes després dels atemptats de Barcelona i Cambrils

Esther Llauradó / Anna Teixido
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge

L'actualitat informativa és tan voraç que sembla que el doble atemptat de Barcelona i Cambrils hagi quedat molt llunyà, però avui tot just ha passat un mes. Encara estem impactats i mirem amb certa estupefacció aquest terrorisme de causes tan complexes i que malauradament, de moment, no té aturador.

Hem estat treballant tres setmanes recorrent de punta a punta el país a través de la cartografia de l'atemptat - Ripoll- Barcelona -Cambrils - Alcanar - i hem pogut constatar l'impacte emocional que ha causat també entre aquells que coneixien els terroristes.


Una de les idees recurrents i coincidents que ens han comentat educadors, professors, companys d'institut i de feina ha estat que els 10 joves estaven plenament integrats: parlaven la llengua, s'estaven formant i treballant i tenien certes perspectives de futur. Tots ells formaven part de les segones generacions d'immigrants, compartien aficions i temps lliure amb companys autòctons  i no vivien a cap gueto. A més, entre els terroristes, hi havia vincles familiars, d'amistat, des de la infantesa, i de veïnatge. Circumstàncies que van donar més cohesió al grup, que evitaven la dissidència i qualsevol deserció del projecte comú.

Les seves biografies no són gaire diferents de la de Mohamed Jarmoune, un italià d'origen marroquí que va créixer a la província de Brescia. També fill d'immigrants, tenia una feina ben remunerada i aparentment estava integrat. Tot i la seva gens menyspreable situació social i econòmica va patir un procés de radicalització violenta a través de les xarxes socials fins al punt que el van detenir en el moment de planejar un atemptat contra una sinagoga de Milà l'any 2012. Aquests exemples evidencien que la integració i els processos de radicalització són compatibles.

En el cas dels individus de Ripoll, el que realment ens ha de preocupar és la presència d'agents de radicalització que poden activar, accelerar i agreujar que aquests processos s'acabin convertint en violents. Perquè, en realitat, què fa que aquest fenomen tingui lloc en unes zones del país i en d'altres no, malgrat tenir potencialment els mateixos perfils de població? La resposta és la presència d'un agent de radicalització.

A l'espera que les investigacions acabin resolent tots els fils que encara queden per estirar, Abdeluaki es-Satti és el principal responsable de la radicalització dels joves. Per això, ens sembla de vital importància conèixer amb profunditat la trajectòria cronològica i ideològica d'aquest individu. Només així podrem desactivar d'altres Abdeluakis es-Satti que comparteixin les mateixes intencions.

 

Segons les nostres primeres indagacions, Es-Satti arriba a Catalunya almenys l'any 2000 i, algunes declaracions dels encausats en l'anomenada Operació Chacal, s'assenyala que exerceix d'imam. A Vilanova i la Geltrú comparteix domicili amb Belgacem Bellill, que s'immolaria a Nasiriya el 12 de novembre del 2003 en un atac contra una caserna de carrabiners.

A finals del 2005, se sospita de la seva vinculació amb persones relacionades amb els atemptats de Casablanca i l'any següent es relaciona amb un nucli de fidels que es queden després de la pregària a la mesquita de Vilanova i la Geltrú, on es comenta que és necessari fer el que ells entenen com a Jihad a l'Iraq, a l'Afganistan i a Palestina. 

El seu passat també està marcat pel tràfic de drogues, per l'estafa a veïns i coneguts i per múltiples viatges entre Catalunya, el Marroc i Bèlgica, on fa nombrosos contactes personals. La nostra hipòtesi de treball és que la seva radicalització religiosa és un procés lent i gradual, més d'una dècada, i el seu pas cap a la violència respon a un projecte personal a llarg termini minuciosament pensat.

Sabem que l'any 2009 viu a Segur de Calafell, on interpreta la seva concepció de l'Islam rigorosament. Vesteix gel·laba, porta barba llarga i evita mirar els ulls a les dones. La seva esposa segueix el mateix patró. Vesteix el nicab negre i no es barreja entre els homes.

El gener de 2010, detingut a Ceuta per tràfic de drogues i ingressat al Centre Penitenciari de Castelló, el seu rostre ha canviat. Encara que no podem precisar en qui moment, ja no porta barba i vesteix de manera occidental. En aquest sentit, ni tan sols es considera necessari que el seu nom passi a formar part del fitxer FIES, en què s'inclouen els interns que mereixen un especial seguiment per la seva vinculació amb el terrorisme.

Un cop fora de la presó, l'abril del 2014, aconsegueix anul·lar la seva ordre d'expulsió argumentant l'arrelament laboral i els esforços per integrar-se a Espanya.

Des de la seva sortida de la presó, creiem que té clar quin és el seu objectiu: aconseguir formar un grup amb qui, valent-se dels seus contactes, planejar un atemptat prou mortífer com per justificar i legitimar la seva visió bel·licosa de l'Islam. En un dels documents localitzats a la casa d'Alcanar, els terroristes de Barcelona i Cambrils es definien a sí mateixos com a soldats d'Estat Islàmic a l'Al-Andalus, una denominació similar a la dels terroristes de l'11-M que es feien dir brigada de l'Al-Andalus.

El relat cronològic d'Es-Satti, encara amb moltes llacunes, continua el 13 de novembre del 2014. Sabem que intenta convertir-se en imam en un oratori de Catalunya i que, de nou, entre el gener i el març de 2016 fa el mateix a Bèlgica. En els dos casos, les juntes respectives desconfien d'ell i, quan saben que té antecedents per tràfic de drogues, a través d'informacions policials, desisteixen de contractar-lo. No passa el mateix a Ripoll. Cap dels cossos policials alerta de l'historial d'Es-Satti a les juntes dels oratori i, tot seguit, es produeixen una sèrie de despropòsits que li permetran actuar amb tota impunitat.

Segons assegura l'entorn, ningú desconfia de l'imam que sap cantar l'Alcorà de memòria, fa una vida discreta i mostra un perfil baix. De fet, segueix al peu de la lletra alguns dels manuals que han popularitzat tant Al-Qaeda com Daesh. Es tracta de documents, que es poden trobar fàcilment a la xarxa, en què es fa creure als seus seguidors que han d'actuar com a espies a Occident i portar una doble vida. Com s'han de comportar i barrejar entre els europeus? Quins hàbits han de mostrar públicament? Quines mesures de seguretat han de prendre per no ser interceptats pels cossos policials?

Instruccions clares i precises que evidencien que Es-Satti no només  coneixia, sinó que va assimilar plenament. De fet, en un dels domicilis registrats dels encausats en l'operació Chacal, s'hi va localitzar el manual de seguretat d'Al-Qaeda.

Amb aquests precedents, doncs, ens atrevim a afirmar que s'havia fet seva una de les accepcions de l'anomenada taquiya, l'acte de dissimular les pròpies creences religioses. Una pràctica que els grups d'Al-Qaeda i Daesh s'han fet seva en nom d'aquesta concepció bel·licosa de l'Islam que estan utilitzant per aconseguir els seus objectius militars.

A mesura que anem assimilant com el 17-O ha canviat la percepció de la nostra seguretat, ara en cal temps. Temps per continuar treballant i reconstruint els fets precisos a l'entorn de la figura de l'agent de radicalització i de la investigació, però també temps per tenir una necessària perspectiva històrica d'aquests fets. Una distància tant amb els fets com amb l'impacte emocional que ens ha de permetre reflexionar per saber com hem de neutralitzar aquest discurs de la por i del tot s'hi val per una visió extremista i bel·licista.       

Mentrestant, Europa manté l'alerta terrorista davant d'una amenaça que difícilment es pot prevenir i un mes després dels atemptats, Ripoll encara s'està recuperant de la commoció. A pesar de les moltes preguntes que ens fem a l'entorn del procés de radicalització dels nois i d'Es-Satti, o bé, de les connexions internacionals de la investigació, n'hi ha dues que són especialment rellevants i immediates: Com podem superar la desconfiança que ha generat l'atemptat? Com neutralitzar el missatge d'aquells que legitimen la violència, però també d'aquells altres que condemnen tota la comunitat musulmana?

Fernando Reinares, del Reial Institut Elcano, ens deia que els atemptats poden accentuar la fractura perquè, de fet, es tracta d'una jihad per dividir-nos davant de la desmembració territorial del califat. I, en aquest sentit, la batalla real, que ens toca de més a prop no és només als carrers de les capitals europees, sinó en les ments i en els cors d'aquells que creuen fermament que la violència es pot legitimar en nom de Déu.

 

Aquest article parteix de l'elaboració del "30 minuts", titulat "Entre els nostres" i emès el 17 de setembre, un mes després dels atemptats de Barcelona i Cambrils.

TEMES:
Terrorisme

VÍDEOS RELACIONATS