Els ulls al final de l'ona

Els ulls al final de l'ona

Els ulls al final de l'ona

Actualitzat
Encara que pugui semblar estrany una de les feines més dures que tenim quan entrem en un estudi de ràdio no és la de llegir ni la d'improvisar. No és endevinar-la amb la música, ni tampoc triar bé el to, el ritme o la velocitat. Més difícil que tot això és prendre consciència que hi ha gent escoltant allò que dius. L'esforç d'imaginar-se els oients que són a l'altra banda no és ni fàcil ni balder. Tot al contrari. D'això en depèn precisament l'èxit mateix de la comunicació. Si un és capaç de parlar a algú a qui no veu serà també capaç d'explicar-se millor. La comunicació sempre és cosa de dos. En cas contrari, el perill és acabar fent monòlegs adreçats a ningú, amb la fredor que això provoca. Una fredor que arriba inevitablement al mateix oient. I és evident que el que cal és una comunicació càlida i no pas tenir-los congelats.

No és fàcil l'exercici d'imaginar, pràcticament visualitzar en la distància, la gent que t'escolta. Aquí hi entra en joc la llegendària solitud de l'estudi. Habitualment sol, o amb visites puntuals. Parlant a un vidre a l'altra banda del qual hi ha algú que no et contesta i que a vegades ni acabes de veure bé per culpa del reflex dels llums. És clarament una invitació, pràcticament una temptació, a acabar parlant sol. I més si un porta posats els auriculars. Els famosos "cascos" són realment unes eines molt útils, que t'ajuden a sentir-te millor. Però a vegades t'aïllen encara més i et deixen la resta del món absolutament desenfocada.

Per lluitar contra això necessites moltes eines. Tot un còctel de cataplasmes. D'entrada ho has de descobrir. A vegades t'hi ajuda ser en un lloc no habitual a l'hora que tu hauries d'estar sortint per antena i comprovar que hi ha persones amb l'orella enganxada al que els diu la ràdio. Aleshores penses que ahir eres tu qui els estaves parlant i que hi ha algú sempre a l'altra banda. Primer, per tant, la descoberta. Un cop conscienciat has de plantar-li cara. Amb gran disciplina. Obligar-te sempre a pensar en qui t'escolta.

Tradicionalment la ràdio ha tingut un antídot sensacional per ajudar-te a imaginar el qui t'escolta: les trucades dels oients. Durant molts anys han estat el pont al món real. Era un recurs molt utilitzat, però del qual no es podia abusar. A més tenia algunes limitacions: no a tothom li ve de gust parlar per la ràdio, no sempre lliguen les ganes d'intervenir amb les d'obrir telèfons... Ara, la tècnica ha vingut en auxili nostre. Mails, SMS, Facebook, Twitter... la frontera "nosaltres-ells" s'ha volatilitzat. I també les obligacions: no has de "parlar" per antena, no hi ha esperes, escrius el que vols, en el moment que ho necessites, podem recollir moltes impressions alhora... És comunicació amb majúscules.

El 8 de març d'aquest any vam prendre consciència d'aquestes majúscules. El país estava col·lapsat per una nevada i aquell dia tots aquests instruments van entrar en acció. Tots alhora. Junts vam fer ràdio, sense límits. Ja no va ser "nosaltres i ells", no va ser el "parlem-ens escolten", vam fer un programa total. Immediatesa, presència total, coralitat, informació permanent, amb els oients fent alhora d'afectats i de periodistes improvisats. L'allau d'informació que vam rebre, especialment a través de les noves tecnologies, va ser tan brutal que va superar totalment la que donaven les administracions, que semblaven absolutament superades i més d'un cop anaven a remolc del que explicaven els oients-corresponsals. Més enllà del que va ser aquell programa, un autèntic servei per als que ens van escoltar, i del reconeixement afegit que ha vingut després, amb el premi Ondas a la millor cobertura informativa de l'any, aquell dia vaig prendre consciència del que ens venia a sobre. D'aquesta autèntica revolució en la manera de donar i rebre informació. I sobretot dels beneficis d'aquesta revolució. Dels més importants, dels més transcendents i també d'un de petitet. Gràcies a això ara serà més fàcil no parlar sol i imaginar-se uns ulls a l'altre cantó de l'ona.