Els reptes d'ERC, a partir de dilluns
Passi el que passi al congrés de demà, els reptes de la nova etapa d'Esquerra Republicana comencen el pròxim dilluns i són un camí de llarg recorregut i amb dificultats substancials en el trajecte.
És evident que d'entrada pels interessos d'ERC i de la seva imatge els seria desitjable que demà les quatre corrents enfrontades poguessin exhibir un principi d'acord o si més no voluntat d'entesa, ni que sigui mitjançant pactes d'última hora sobre les regles del joc, per oferir a la militància una imatge de voluntat d'esmena, d'autocrítica i de rellançament. No serà fàcil.
Però recomposar no ja la unitat, sinó la convivència, serà una tasca que no es resoldrà ni en una setmana ni en un mes.
La pluralitat d'idees al si dels partits polítics no només és inevitable, sinó democràticament saludable. Un altra cosa és quan la pluralitat esdevé enfrontament personal o qüestionament dels fonaments mateixos d'un partit. I en els últims dies és això el que Esquerra ha exhibit públicament. Per exemple, quan Josep-Lluís Carod-Rovira va admetre, en una entrevista a "Els matins" de TV3, que el seu enfrontament amb Joan Puigcercós no tenia a veure amb diferències polítiques o estratègiques, sinó personals. O quan tres de les corrents internes acusen conjuntament la direcció de Puigcercós i Ridao de manca de debat, pluralitat i democràcia internes. Altres símptomes de divisió són que no hi hagi acord, fins avui, ni sobre la mesa que ha de dirigir el congrés de demà, o que es presenti al congrés una esmena "ad hominem" destinada a impedir que Carod-Rovira pugui tornar a ser candidat electoral.
La unitat interna dels partits no ha de ser sinònim d'uniformitat. És cert. També és cert que en altres partits com Convergència o el PSC també existeixen veus que reclamen més respecte al pluralisme intern, més obertura. Però també és evident que tot partit, tota organització, requereix un rumb, cohesió i objectius compartits.
Esquerra Republicana, com a soci del govern català, té per endavant reptes de gran envergadura: la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, la negociació del nou finançament autonòmic i la gestió de la crisi econòmica, entre d'altres. Sense una mínima unitat interna, afrontar aquests desafiaments pot ser doblement difícil per als republicans.
En definitiva, ERC ha de clarificar tres qüestions:
En primer lloc, el seu discurs polític sobre el tripartit, definint un rumb clar i trobant el punt d'equlibri entre mantenir els principis i tenir capacitat negociadora, entre ser fidel a la coherència i alhora demostrar capacitat de gestió a l'executiu davant dels problemes i necessitats d'una societat en canvi constant. Una gestió que hauria de comunicar a l'opinió pública amb rigor i sense cops de timó.
En segon lloc, la nova direcció ha de fer un esforç per atendre i escoltar les tesis dels corrents crítics, les seves inquietuds i neguits. Això requereix un esforç de generositat personal per part dels quatre sectors. Els que no han obtingut la presidència ni la secretaria general admeten que el rumb l'han de marcar Puigcercós i Ridao, i aquests treballant diàriament per fer pedagogia davant les seves bases.
Finalment, però no per això menys important, Esquerra haurà de tancar ferides personals, especialment entre Carod-Rovira i Joan Puigcercós, però també entre altres dirigents, perquè el que més penalitza l'electorat dels partits són les divisions entre líders. No serà una tasca ràpida. Tothom sap que les ferides tarden a cicatritzar.
