Els oratoris musulmans i la seva credibilitat

Molts joves han donat més autoritat al que arriba a través de les xarxes socials que al missatge públic que es pot donar des dels oratoris
Imatge d'alguns fidels resant a la mesquita de Salt aquest divendres 26 de maig de 2017. Pla mig. (Horitzontal)

Imatge d'alguns fidels resant a la mesquita de Salt aquest divendres 26 de maig de 2017. Pla mig. (Horitzontal)

En Tarek és un jove que va sortir amb 19 anys de la província de Barcelona per viatjar a Síria a fer el que ell entenia com la jihad.

Era l'octubre de 2012. En aquell moment, es va unir a Jabhat al-Nusra, la franquícia d'Al-Qaeda a Síria. Han passat gairebé cinc anys i continua viu. Mai ha renegat davant meu de la decisió que va prendre, si bé crec que se n'ha penedit més d'una vegada. Arrenco amb aquest exemple perquè crec que és rellevant una revelació.

Quan li preguntava si, abans de prendre la decisió de viatjar a Síria, ho havia consultat amb un imam perquè l'aconsellés, contestava:

"Els imams són uns venuts. Ells ja saben que estan al radar de la policia i per tant mai et diran la veritat."

En Tarek, com molts altres joves, ha donat més autoritat al que arriba a través de les xarxes socials que al missatge públic que es pot donar des dels oratoris. Un dels fundadors de les mesquites de Reus i Torredembarra que es declara salafista assegurava fa temps que tenen problemes perquè els joves assisteixin a la pregària del divendres. Afirmava que patien una crisi de credibilitat davant el missatge procedent dels grups jihadistes.

En el cas de Ripoll eren joves que freqüentaven poc, segons diu la mateixa comunitat, l'oratori. Una estratègia més de l'imam perquè la seva relació amb els joves no despertés suspicàcies.

Tots els cossos policials i d'intel·ligència sense excepció tenen els ulls i les orelles en el més d'un centenar d'oratoris de Catalunya, fins i tot, les arengues dels divendres són gravades i traduïdes discretament per saber quin han estat el missatge que s'ha donat als musulmans.

Igualment, els agents fan seguiments periòdics als oratoris per parlar amb els responsables i analitzen cas per cas els membres de la junta i els imams que escullen. Tots els cossos -malgrat que alguns tenen accés a totes les bases de dades- asseguren que no van detectar que Abdelbaki Es Satti tingués vinculacions amb grups d'extremisme violent.

Durant aquests últims tres anys, hem trepitjat una vintena d'oratoris i de mesquites de poblacions d'arreu de Catalunya. Mentre que en alguns l'accés dels periodistes és complex, en d'altres hi ha moltes facilitats. Per tant, cadascun opera i es relaciona de la manera que vol o pot o segons li indica l'experiència prèvia. La majoria dels responsables de les juntes són aquells musulmans que han tingut un major èxit empresarial i, per tant, moltes vegades coincideix amb algú que exerceix una certa influència econòmica i social en la comunitat.

No hi ha un criteri únic a l'estat espanyol per al funcionament d'aquests oratoris, malgrat que hi ha una llei que regula la llibertat de culte i el dret a escollir els imams. A partir d'aquesta llei es va crear un registre d'entitats religioses en què les juntes poden inscriure, si volen, els seus imams sense que existeixi una obligació expressa.

Els imams reben formació en madrasses, o bé poden ampliar els estudis teològics cursant doctorats que duen a terme en universitats. Ara bé, no tots els imams tenen formació universitària. Els centres universitaris més prestigiosos en educació islàmica són els de la Meca i Melina, a l'Aràbia Saudita, però també són rellevants les de Qarawiyyin del Marroc o la de l'Al-Azhar d'Egipte. La majoria d'aquests imams i teòlegs tenen una gran mobilitat per Europa i reben una bona remuneració.

És el Ministeri d'Afers Religiosos del Marroc qui atorga la capacitació i autoritza aquests imams a convertir-se en líders religiosos. De fet, és el Marroc qui envia a l'estat espanyol els imams per reforçar la pregària dels musulmans durant el ramadà.

Si bé a la Península cada junta escull el seu propi imam, a Ceuta i a Melilla són designats pel Ministeri d'Afers Religiosos, que és el responsable d'escollir els líders espirituals que condueixen la pregària del divendres. A vegades ni tan sols viuen a les ciutats autònomes ni coneixen les seves circumstàncies específiques, i només creuen la frontera per resar i tornar a la seva població d'origen.

En el si de les comunitats musulmanes establertes a Espanya, hi ha algunes veus que asseguren que s'hauria de prescindir del control marroquí i que la capacitació d'aquests imams s'hauria de fer a través d'altres canals que no controlin governs de fora.

De la mateixa manera, són contraris al finançament del govern de l'Aràbia Saudita per construir mesquites a Espanya, en les quals introdueixen una concepció de l'islam tan controvertida com la wahhabita.

Per exemple, la mesquita de l'M-30, a Madrid, va ser finançada amb capital saudita i amb el suport explícit del govern i de la monarquia espanyola.

Un dels esculls, però, és que les mateixes comunitats musulmanes no estan unificades per les moltes desavinences personalistes que tenen. Són habituals les escissions i la falta de renovació. La cara més visible de la Unió de Comunitats Islàmiques d'Espanya fa més de trenta anys que ocupa el càrrec de president sense que hi hagi hagut cap relleu.