Els millors?

Els millors?

Els millors?

Hi ha eslògans electorals, frases, que comporten un alt risc si qui els pronuncia, els repeteix, després governa. És el que li ha passat a Mas a l'hora de complir amb el seu "govern dels millors". I no perquè les persones elegides no ho siguin, que això ho demostraran el temps i la seva activitat de consellers, sinó perquè objectivament i subjectiva el concepte sempre serà discutible. Des d'un punt de vista general perquè a mesura que s'ha anat coneixent el procés de selecció es va sabent que en alguns casos els elegits no eren ni els primers de la llista ni, possiblement, els més destacats del mercat, si se'm permet l'expressió.

I és que quan parlem dels millors inevitablement ens endinsem en el terreny personal, legítim per descomptat, de qui ha de fer la tria. I aquí entra en joc la subjectivitat de qui decideix. Una tendència humana, natural i lògica, a buscar entre uns determinats cercles per raons de proximitat, coneixença, obligació i confiança apriorística que, en conseqüència, no preveu la possibilitat d'anar a la recerca de qui es veu i creu allunyat dels plantejaments propis o distant de les simpaties personals per molt que se sàpiga que és dels millors. En canvi, per currículum, vivències, capacitat, difícilment se li negarà una posició avantatjada en aquest rànquing. A tot això hi hem d'afegir les negatives que també legítimament han pronunciat alguns dels sondejats. Ells i elles també, subjectivament, han tingut en compte altres condicionants, personals i/o professionals, per no donar el sí i optar a córrer menys riscos. Aquesta possibilitat sempre havia estat prevista pel candidat Mas i n'ha deixat constància prèvia reiteradament. Però això no treu que per trobar la persona adequada, al seu parer, per alguna de les disciplines a governar, la tria li hagi resultat molt més costosa del que ell s'esperava.

El president Mas ha format un govern de dotze persones, ell inclòs, seleccionant-les, entre els militants i càrrecs de la federació de CiU, un destacat membre del PSC i tres independents. L'oposició ja ha anat per feina i no ha trigat ni un minut a criticar-ho. Per raons diverses. És el seu paper, res a dir. Fins i tot els socialistes han hagut de desmarcar-se del fitxatge d'un dels seus i poder negar la sociovergència evident. No pel cas Mascarell, sinó pel document signat per la investidura. Però aquest no és el problema.

La qüestió, probablement, és que el "govern dels millors" només és possible en un cas excepcional. El de la unitat nacional, l'emergència puntual, que faria que inevitablement es formés una pinya a l'entorn d'un govern que volgués, decidís i actués com un govern de tots i per tots. I aquest no és el cas. Potser tampoc el moment malgrat que amplis sectors de la societat ho esperessin pensant en la crisi econòmica. Decididament, formar govern no ha de ser fàcil. Són moltes les variables a tenir en compte. I tot i les intencions preliminars, l'actiu polític i la condició humana hi posen el seu fre. Raó de més per ser prudent. En tots els sentits.