Els anys del nazisme a Catalunya

Hi va haver un temps en què els nazis i els feixistes italians van instal·lar-se a Catalunya. El franquisme tot just arribava al poder, en un clima de repressió sobre un país devastat. El suport aeri de les potències de l'Eix va ser decisiu per a la victòria franquista a costa de milers de víctimes civils.
Una exposició al castell de Montjuïc, "Nazis i feixistes. L'ocupació simbòlica de Barcelona", recorda aquest període que va dels 1939 al 1945. És la crònica gràfica de com l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista es van apropiar de llocs simbòlics de Barcelona i de Catalunya.

En recorrem alguns, acompanyats per Francesc Vilanova, catedràtic d'Història de la Universitat Autònoma i coautor amb Mireia Capdevila del llibre "Nazis a Barcelona", que inspira l'exposició.

El palau del Parlament de Catalunya, tancat pel franquisme, exhibia esvàstiques de grans dimensions a la façana l'octubre del 1942.

A l'interior, una espectacular exposició sobre l'arquitectura alemanya del Tercer Reich.

Un altre lloc ocupat: el Palau de la Música, tot un símbol de la cultura del país. La marxa "Victòria" va ser interpretada per la Banda Municipal en un escenari del Palau ple de parafernàlia nazi i també als teatres Coliseum i Tívoli, guarnits per a l'ocasió.

Es commemorava amb entusiasme el 20 d'abril de l'any 1943, l'aniversari d'Adolf Hitler. El fervor de la platea, amb part de la colònia alemanya i també molts barcelonins, és un senyal inequívoc de l'atracció que tenia el Tercer Reich per a alguns catalans.

Tampoc la Universitat de Barcelona es va escapar de l'ocupació. L'any 1941 s'hi va celebrar l'Exposició del Llibre Alemany. Al paranimf s'exposaven uns 3.000 volums, entre ells diverses edicions del "Mein Kampf" i obres dels dirigents nazis com Goering o Goebbels. Hi havia una guàrdia d'honor, bustos de Hitler i Franco. Una espectacular esvàstica presidia la sala.

L'exposició de Montjuïc fa una mirada al món esportiu i de la ciutat amb una fotografia del gener del 1941 al Camp de les Corts amb els dos contrincants del partit, el Barça i l'Stuttgart, fent la salutació romana:

Es mostra també una desfilada militar a l'Aeròdrom del Prat:

O imatges del comiat de la División Azul des de l'Estació de França, que anaven a lluitar al costat de les tropes de Hitler contra la Unió Soviètica:

El recorregut continua a Montserrat, on va tenir lloc, el 23 d'octubre del 1940, la visita a Catalunya del tercer home més important del règim nazi, Heinrich Himmler. S'ha escrit que buscava el Sant Grial a les muntanyes.

L'abat Escarré va fer tot el possible per ser fora del monestir i el va rebre el pare Andreu Ripol, que parlava alemany. Els familiars del monjo montserratí han fet públic el seu testimoni, que definia Himmler, que va abraçar la Moreneta, com un personatge arrogant, antipàtic i altiu.

Francesc Vilanova explica que en aquesta visita es fa patent l'antipatia de Himmler per l'Església catòlica:

"És una visita molt tensa, molt incòmoda, molt antipàtica, fins al punt que es posa en evidència les antipaties de Himmler en relació amb l'Església catòlica, que ja havia manifestat a Alemanya des del començament del nazisme i que reapareixen a Montserrat."

Aquells dies, al Poble Espanyol de Barcelona, el Reichführer va ser homenatjat també pels joves falangistes. La factura que va pagar l'Ajuntament de Barcelona per aquesta visita oficial amb estada a l'Hotel Ritz puja a més de 14.000 pessetes de l'època.

Altres llocs simbòlics com el Palau de la Generalitat, reconvertit pel franquisme en Diputació Provincial, van rebre la visita de jerarques nazis i també del feixisme italià, un règim que, a diferència de l'alemany, tenia una presència més discreta a la ciutat.

La visita del comte Galeazzo Ciano, gendre de Mussolini i ministre d'Exteriors del dictador, va ser tot un esdeveniment el juliol del 1939, l'any de la victòria del cop d'estat franquista sobre la República. El comte Ciano va pujar pel passeig central de la Rambla acompanyat per una multitud. Els crits de "Duce, Duce, Duce" per lloar Mussolini ressonaven per tot Barcelona.

Però el 1943 és deposat el dictador Mussolini, que serà afusellat i penjat el 1945 en una gasolinera de Milà al costat de la seva companya, Clara Petacci. Tot comença a canviar quan es veu també a l'horitzó immediat la fi del Tercer Reich.

"A partir del 1945, sobretot hi ha com una mena de consens implícit en certs sectors de la societat barcelonina per anar arraconant les mostres visibles del que havia estat aquesta complicitat i aquesta amistat amb l'Alemanya nazi i amb la Itàlia feixista."

Per Vilanova, més que enterrar aquest passat, s'arracona.

"No hi ha una consigna explícita d'enterrar aquest passat, sinó que el que hi ha és un discurs consensuat de diversos nivells de la societat barcelonina per explicar que, per una banda, gairebé tothom, excepte els franquistes més recalcitrants, havia estat aliadòfil des de primeríssima hora i, en segon lloc, perquè, naturalment, l'any 45, certes imatges i certes informacions més valia deixar-les en un racó."

Quan el règim de Hitler capitula i els diaris de Barcelona fan grans titulars que informen de la fi del malson de la II Guerra Mundial, les músiques i els himnes nazis i feixistes s'apaguen.

El franquisme, que encara perduraria tres dècades més, es quedaria sol a Europa i es distanciaria d'un Hitler i d'un Mussolini derrotats i morts.