El vinil ha tornat i les vendes se situen a nivells de fa 30 anys

L'any passat es van vendre més de tres milions de vinils al Regne Unit. És la confirmació d'una tendència que es va iniciar fa deu anys i que es dona també en altres països. Les vendes han arribat als nivells del 1989, però encara estan lluny del 1978 i el 1981, en què van arribar a màxims històrics, abans que l'aparició del CD en provoqués una gran davallada.

El vinil torna, però continua representant un percentatge petit respecte al CD. I tots dos sumats queden per sota de les descàrregues. Però els responsables d'algunes botigues de música assenyalen que aquest augment, que detecten des de fa pocs anys, els ha fet incrementar les vendes en general i fins i tot ha evitat que algunes haguessin de tancar.

Fins i tot això ha animat algunes persones del món de la música a emprendre aventures arriscades. Kike Pérez i Bernat Fayos són dos músics, editors de música i punxadiscos de Castelló de la Plana. El 2013 se'ls va acudir una idea agosarada: per què no fabricaven vinils? En aquell moment, totes les discogràfiques havien d'editar els discos a la República Txeca, Alemanya i el Regne Unit o, si volien la màxima proximitat, a les poques fàbriques que queden a Itàlia i França.

A finals del 2014, Krakatoa Records va començar a fabricar. Treballen en una nau en un polígon industrial de Castelló de la Plana, amb màquines comprades de segona mà als Estats Units, a un fabricant que es va jubilar. L'anècdota és que els van arribar sense instruccions i van haver de buscar llibres per aprendre'n el funcionament. I el fet que un dels quatre socis, en Radomir, sigui txec, els va permetre accedir a uns manuals tècnics en una biblioteca del seu país.

Krakatoa Records competeix amb empreses molt consolidades, amb maquinària automatitzada. Ells fan una feina totalment manual. I ofereixen un avantatge valorat per molts dels seus clients: surt una mica més car, però el tracte és directe, proper i molt més fàcil. De fet, només fan l'últim pas del procés de fabricació: el premsatge o planxament, a partir de l'"stamper", que conté el negatiu dels solcs del disc i que s'ha fet a Itàlia o a França. Després, acaben el procés amb l'enfundat, amb el disc preparat perquè el client el vengui a la botiga o directament durant els concerts.

A Catalunya també hi ha diversos segells que editen vinils. Fan tirades curtes i com que el marge és petit solen pagar una edició amb els pocs beneficis que ha deixat l'anterior. BCore, per exemple, edita entre dotze i quinze vinils a l'any i Famèlic uns quatre o cinc. Són tirades curtes, d'uns 500, per bé que alguns s'exhaureixen i es reediten.

Per aquests petits segells, el que és important no és tant el benefici com fer allò que els agrada i editar en un format que, per ells, a part de superar el CD en alguns aspectes, com ara els sons greus, ofereix molt més que la música que conté. Els vinils, amb el seu format, proporcionen fotos més grans, poden incorporar amb facilitat les lletres de les cançons o altres informacions i contribueixen a la imatge del grup.

Josep Maria Ganyet ho té molt clar. Ells és enginyer informàtic i director de Mortensen, una agència de comunicació digital. Explica que cada any utilitza més el tocadiscos, perquè el vinil fa recuperar el gust per la música per si mateixa. Gairebé obliga a seure i escoltar música sense fer res més, en comptes de córrer, passejar o cuinar amb uns auriculars.

Per Ganyet, el vinil no és només la música que porta enregistrada, sinó un arxiu que preserva una gran quantitat d'experiències personals.

"Un disc conté moltíssima més informació associada, metainformació, si n'hi vols dir així, que és immaterial i de vegades és única: on el vaig comprar, qui me'l va regalar, quina dedicatòria algú m'hi va escriure... Tot això es perd amb la digitalització. La més òbvia és que es perd la foto en gran, les notes de l'edició, la nota de la crítica, les lletres de la cançó. Tot això també es perd."

El vinil torna, tot i que diversos articles recorden que l'"streaming" encara supera vinils i CD junts i que les vendes, potser afermades, no necessàriament han de continuar augmentant al mateix ritme. Curiosament, ha estat la mort d'alguns cantants mítics, com David Bowie, allò que ha fet pujar molt les vendes. Aquest va ser l'artista que va vendre més vinils el 2016.

Tampoc el perfil del comprador està gaire definit. Hi ha les persones que n'han escoltat sempre. Hi ha els que es van vendre els vinils i ara volen refer la col·lecció. Hi ha els col·leccionistes que busquen rareses o edicions molt concretes. Hi ha els joves que els han descobert i que en valoren algunes característiques. I hi ha qui en compra simplement perquè s'ha posat de moda.

"És evident que el vinil ha tornat per quedar-se", diu Jordi Jover, encarregat de compres de Discos Revólver, del carrer Tallers de Barcelona. I a uns deu metres de distància, des d'una botiga de nom semblant, Revólver Records, s'hi mostren d'acord. Carles Pascual, l'encarregat de la botiga, hi afegeix que el vinil "és una obra que perdura, que li dones més valor i que té un caliu que no té el CD".