El Somorrostro en el record

El Somorrostro era el límit, el més enllà, allò que comença on tot s'acaba, del meu propi barri al parc de la Ciutadella.

Baixant Francisco Aranda avall, més enllà del Neurològic, més enllà de la Parròquia, més enllà de la gossera, més enllà de les casernes, travessant carrers ruïnosos plens de tallers i magatzems i vies de tren, s'arribava al més amagat dels barris de barraques de la Barcelona dels seixanta.

Sant Fèlix l'Africà, la parròquia del barri -que encara no s'havia distingit pels seus pintorescos funerals en sufragi de l'ànima de Hitler- era aleshores també la parròquia dels habitants del "Zomo", que quan sortien del seu barri per anar a la ciutat, sovint ho feien a través del meu.

La construcció del passeig Marítim va obrir al mar una porció, certament petita, de la façana marítima de la ciutat. Era tota una novetat, i en aquells primers anys del passeig sobre la sorra, molts barcelonins hi anaven sovint a passejar.

Però el passeig s'acabava bruscament, allà on es percebia l'inici del Somorrostro. Fet que el convertia en un balcó de dobles intencions: balcó sobre el mar, potser poètic, i balcó sobre la vergonya de la misèria urbana, que sempre és la més lletja de les misèries.

La Barcelona postolímpica ha intentat esborrar la memòria del Somorrostro: res no ens parla ja d'un barri on la gent també naixia, moria i s'esforçava per fer front a la tristor d'aquells anys.

Per respecte, per vergonya, per justícia... Cal esmenar-ho.