El significat de la mort de l'ambaixador Stevens

El significat de la mort de l'ambaixador Stevens

El significat de la mort de l'ambaixador Stevens

Actualitzat
L'onada de violència contra les ambaixades nord-americanes al món àrab i la mort de l'ambaixador Christopher Stevens a Líbia han estat com un doble despertar. Primer, perquè és com si els extremistes haguessin tret la vena ingènua dels ulls miops amb que Occident continua mirant-se el món àrab; i segon, perquè és com si al mateix temps hagués obert als ulls als nous governants àrabs sobre l'amença que l'extremisme també significa per ells. Han estat unes protestes vistoses que serveixen per veure els perills però també els avenços encoratjadors que es fan al sud del Mediterrani. I qui sap si de tot plegat, uns i altres en poden treure quelcom positiu que ajudi a apuntalar la nova etapa.

La mirada miop que busca un culpable

La història ens ensenya repetidament que les transicions de sistemes polítics són plens d'alts i baixos, mai són lineals i sempre són llargs. Creure que les primaveres àrabs i el pas cap a la democràcia seria relativament fàcil és confondre desitjos per realitat. De la mateixa forma, profetitzar que el comportament violent d'una minoria significa que les primaveres trontollen i acabaran segrestades per fonamentalistes també és pecar d'ingenuïtat i no conèixer els corrents de fons de la història.

De seguida han sortit veus alertant dels perills islamistes, agitant el fantasma del radicalisme i col·locant al mateix sac tot el que hem viscut aquesta setmana; com si el món àrab fos quelcom homogeni; com si l'atac amb armes pesades al consolat de Bengasi, o la crema del pàrking de l'ambaixada nord-americana a la cada cop més democràticaTuníssia, o l'assalt a tres seus diplomàtiques en plena dictadura sudanesa obeïssin als mateixos interessos i fossin obra d'una mateixa mà negra.

És cert que en totes la manifestacions hi ha hagut un component salafista agitador i que els seus canals de televisió van donar a conèixer la patètica pel·lícula islamofòbica, però en el cas d'Egipte també hi havia hooligans d'un club de futbol local i la ràbia acumulada contra la policia; a Tunísia, no només hi havia barbuts en els enfrontaments; o, al Iemen, la transició és massa complexa i feble, la pobresa massa generalitzada i els recels cap als nord-americans massa profunds perquè només sortissin a tirar pedres els fonamentalistes.

La incomprensió occidental

L'endemà de la mort de l'ambaixador Stevens, Hillary Clinton es feia una pregunta típicament americana: "com ens poden fer això si els hem ajudat a derrocar la dictadura i a enfilar el camí cap a la democràcia?". La frustració de la secretària d'Estat es comprensible però té un punt infantil. Es pensa que sense Bin Laden ni dictadors àrabs el terrorisme d'arrel islamista ja no pot argumentar motius per seguir existint? O pretén que l'animadversió que bona part dels musulmans senten per Washington fruït de mig segle de polítiques interessades s'esfumi amb 20 mesos de primaveres. No són tan fàcils d'oblidar per molts egipcis o iemenites 30 anys de suport incondicional als règims repressius de Mubarak o Saleh. Tampoc es poden obviar les contradiccions de la política exterior nord-americana: malgrat haver donat suport a les revolucions àrabs, ha girat l'esquena a les protestes de Bahrain; o, malgrat encoratjar la llibertat a Tunis, Damasc o El Caire segueix sent àmpliament permissiu amb Israel, quan l'opressió a Palestina encara ocupa un lloc molt important en l'imaginari àrab i dóna munició als integristes.

Transicions inestables, rumb segur

Les primaveres àrabs han significat el pas a la vida adulta dels països que les han protagonitzat. Han deixat enrere l'era de les tuteles, la societat ha pres consciència d'ella mateixa i està decidida a triar el camí que vol seguir, no pas abandonar-se a una elit corrupte. Els pobles sirians, egipcis o iemenites són per primer cop amos del seu destí. I des d'Occident no podem si no aplaudir-ho, donar consell només quan ens ho demanin, i acceptar que la influència que hi hem exercit durant dècades o segles s'està acabant. Que hi ha qui es decepciona quan guanyen els eleccions els islamistes conservadors, doncs quin remei! A qui no li agradi haurà de fer dues coses: acceptar-ho com qui accepta que el seu alcaldable preferit perd les eleccions; i preguntar-se com és que a la majoria de països són els islamistes els qui guanyen democràticament el poder.

L'onada de violència contra les ambaixades nord-americanes forma part d'aquesta transició que tot just comencen els països àrabs. No es representativa del pensament majoritari però tampoc es pot ignorar ja que és un senyal indicatiu que són processos lògicament fràgils i volàtils. L'integrisme no desapareixerà així com així en unes societats encara molt desiguals, per més eleccions lliures que neixin i Bin Ladens que morin, és una il·lusió poc realista. Però també li podem trobar el cantó positiu a tot plegat i pensar que els fonamentalistes i els oportunistes que han sortit al carrer aquests dies utilitzen la violència per fer-se notar i per guanyar un pes que les urnes, de moment, els hi han negat. Són un desafiament pels EUA però en primer lloc ho són pels partits islamistes moderats en el poder que quedaran molt malament davant el seu electorat si permeten que els extremistes sembrin el caos i marquin l'agenda. Potser els incidents a les ambaixades actuen com a toc d'alerta i serveixen per acotar el poder dels fonamentalistes en les noves democràcies.

Com deia l'Economist aquesta setmana, a la mateixa Líbia on es mata un ambaixador nord-americà i que sembla que caigui en mans d'Al Qaeda s'estan fent progressos encoratjadors polítics, socials i econòmics que permeten ser moderadament optimistes. O a Egipte, els Germans Musulmans van cancel·lar la manifestació de protesta que havien convocat contra la pel·lícula islamòfoba de Califòrnia quan van veure que se'ls hi podia anar de les mans i que era una batalla copada per salafistes. El president Mursi, com el primer ministre tunisià, van ordenar el que qualsevol líder responsable hauria fet: que es blindessin els accessos a les ambaixada nord-americana i que la policia s'esmerés amb els provocadors. Aturem-nos a pensar per un moment l'escena: un president islamista ordenant protegir les ambaixades nord-americanes! Líders islamistes que odiaven les ingerències de Washington ordenant protegir la mateixes seus diplomàtiques des d'on durant dècades es veia amb bons ulls la repressió contra persones com ells. Per qui ho vulgui veure, un altre signe encoratjador enmig de la imprevisible primavera àrab.