El preu de la coherència

El preu de la coherència

El preu de la coherència

Quina setmana!

He de començar reconeixent que jo no entenc res. Ho he de dir. Tants anys de democràcia i tants anys d'ofici ensenyen, si és que algú no ho sabia abans, que no sabem res. Potser és condició humana i tot plegat no té remei, però en política i en un règim de llibertats d'una certa maduresa, unes gotes de coherència haurien de ser norma per a tothom. Com pot ser que un bisbe, un apologeta de la pau i l'amor, digui que entre els immigrants que entren a Europa hi ha el caball de Tròia que acabarà amb la societat occidental? Ja no és la primera vegada que la cúria espanyola dóna mostres d'intransigència, avant-sala dels pecats d'arrogància i egoïsme.

Arrogància com la que va mostrar el ministre Montoro desdenyant els seus companys de partit i assegurant que quan es veu a la tele reconeix en el seu somriure l'expressió de la seguretat de la seva activitat política. Potser és un dels ministres que posa més de manifest que la coherència del discurs del seu govern ha estat sovint absent durant la legislatura: per a Pujol –va dir Montoro- no n'hi haurà prou que demani perdó. En canvi per a Rato, Bárcenas i d'altres casos, per Rajoy si que n'hi va haver prou. L'entrevista de Montoro ha deixat molta mala maror a Gènova. Tampoc ha ajudat la crisi del PP basc. Encara que la ja ex-presidenta del partit, d'Arantza Quiroga, ha estat molt coherent. Mai s'havia amagat de ser de la línia conservadora dels populars. Tot i això, ha hagut de plegar per proposar la reconciliació basca fora dels esquemes dels sectors més radicals del PP. Aquesta l'entenc. A mitges.

Tampoc entenc el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Ara resulta que les manifestacions són antidemocràtiques i que tanta gent al carrer els està pressionant. Home! Després de tants anys, amb jutges morts fins i tot, amb "escraches" de tota mena, amb tota mena crítiques a les seves sentències –prèviament acatades, naturalment-... ara, que cinc o sis mil persones es manifestin al costat d'Artur Mas resulta que és insuportable... O és que canviaran la seva manera de judicar segons hi hagi o no hi hagi manifestacions? Els feia menys influenciables als jutges... o és que potser si que ho són i no m'hi havia fixat.

Unes manifestacions que no han influït, en canvi, en la decisió de la CUP de no investir Artur Mas. D'això si que se'n pot dir coherència. Si la mantenen tindrem eleccions al març.

Potser a Catalunya Si que es Pot no els aniria malament unes eleccions. Tenen un bon "marron" en Marc Bertomeu i la Jèssica Albiach, després que Gemma Ubasart, que havia estat escollida no fa ni un any per dirigir la formació de Pablo Iglesias a Catalunya, els hagi deixat; hagi saltat per la borda abans de xocar amb l'iceberg electoral que té plantejat Podem. Sort que els d'Ada Colau ja han sortit al rescat. Segur que Ubasart té bons motius per plegar i deixar la formació sumida en una profundíssima crisi, però sorprèn enormement que ho hagi fet quan han passat de zero a sis, o set, (segons com es compti) diputats al Parlament de Catalunya. Tot plegat tampoc sembla molt coherent, i tampoc ho entenc.

Però per crisis, la Pedro Sánchez que vol segar l'herba sota els peus de Pablo Iglesias "fitxant" fora del partit. A Sánchez li ha sortit bé i ha seduït també la diputada d'UPyD, i flagell de socialistes i populars, Irene Lozano.  No sabem, però, el preu real que haurà de pagar a la federació de Madrid, que veu com els seus representants s'allunyen dels primers llocs de la llista a la capital espanyola, per la coherència renovadora del líder socialista.