El Mediterrani continua immers en vells conflictes que impedeixen una zona més unida i segura
La declaració de bones intencions amb què es tancava l'Euromed de fa deu anys no s'ha traduït en una àrea mediterrània més unida, més segura i amb més cooperació entre els seus països. Al contrari, hi ha conflictes oberts molt abans d'aquella cimera que es mantenen en major o menor grau i que necessiten alguna cosa més que diàleg i bones paraules per resoldre's. Les receptes que es donen per superar les bretxes obertes són moltes, però gairebé totes pivoten al voltant del diàleg, la cohesió social i, per sobre de tot, la democràcia.
El Mediterrani continua atrapat en les seves disjuntives, encara fent justícia al seu nom, al centre geogràfic de les civilitzacions cristiana, jueva i musulmana, cruïlla entre Occident i Orient, entre el sud i el nord. Hi ha, però, un grapat de conflictes, un munt de bretxes que impedeixen que aquest sigui un marc de cooperació internacional i intercultural.
A la riba sud, l'increment de l'integrisme islàmic en la versió més radical és un fet incontestable, especialment al Marroc, d'on van sortir alguns dels responsables dels atemptats de l'any passat a Madrid. Ceuta i Melilla, punt d'entrada d'immigrants sense papers, suposen un contenciós entre Espanya i el regne alauita. El conflicte sobre la sobirania del Sàhara Occidental continua separant Algèria i el Marroc.
A llevant, els rebrots periòdics de la violència integrista continuen comprometent l'estabilitat d'Egipte, el país que connecta l'Àfrica i el Pròxim Orient.
Xipre encara està fraccionada en dues comunitats irreconciliables: turcs i grecs. La solució definitiva pesa sobre la futura incorporació de Turquia a la Unió Europea.
El conflicte palestinoisraelià és, però, la gran ferida política de l'espai mediterrani i és el pretext que esgrimeix el terrorisme de signe islamista. La clau de la seguretat global radica, sens dubte, en la solució d'aquest conflicte.
