El decés de Rainier posa en primer pla Albert de Mònaco
Albert de Mònaco, de 47 anys, emergeix a primer pla amb la mort del seu pare, Rainier. La solteria d'Albert, que contrariava molt el seu pare, va obligar Rainier a reformar les lleis per evitar que els Grimaldi perdessin la sobirania sobre el Principat en cas que el seu fill no tingués descendència. Albert no es va enfrontar mai amb el seu pare en qüestions d'estat, i no per manca d'idees. De fet, se sap que, arran de la seva experiència esportiva i internacional, vol convertir el Principat en una capital de l'ecologia. A més, podria fer front a una reforma institucional.
Albert, als seus 47 anys, emergeix a l'escena política sota l'empremta d'un pare a qui mai no s'ha enfrontat en qüestions d'estat, tot i tenir idees pròpies.
El més conegut d'Albert és que és solter, estat civil que contrariava Rainier. Per això, fa tres anys, va modificar les regles successòries per assegurar-se que la sobirania dels Grimaldi sobre el Principat mai desapareixeria per manca de descendència d'Albert. Arran de les reformes, ara els poders de l'estat es transmeten per "descendència directa i legítima per ordre d'edat, amb prioritat -ja no exclusiva- dels descendents masculins". Albert ha respost sempre que només es casaria quan trobés una dona amb qui formar una parella com la que van formar el seu pare i Grace Kelly.
Pel que fa a les seves idees per al Principat, se sap que algunes es desprenen de la seva experiència esportiva i de la seva representació als fòrums internacionals. A causa de l'estat de salut de Rainier, Albert cada cop més ha anat desenvolupant un paper més destacat en afers d'estat. Fou ell qui va pronunciar el discurs oficial en l'entrada de Mònaco a l'ONU, el 1993, o al Consell d'Europa, l'any passat.
Es parla del seu projecte de convertir el Principat en una capital de l'ecologia i de l'acció humanitària, extrem que pot semblar paradoxal vista l'opulència de la "Roca", tal com es coneix popularment l'enclavament.
Un altre repte a què podria fer front és vèncer les resistències per dur a terme reformes institucionals en un país en què la sobirania resideix en el príncep, i no en el poble, com en les democràcies. A Mònaco, el príncep, que té la iniciativa legislativa, nomena el seu cap de govern d'una terna de funcionaris francesos. Un eventual canvi en aquest terreny haurà d'enfrontar-se amb els conservadors en un país en què tenen dret a vot poc més de 6.000 nacionalitzats dels seus 32.000 habitants.
