El comentari de Toni Cruanyes: "I si Bush tenia raó?"
El govern de Teheran ha demostrat ser molt hàbil amb el joc de cartes que l'enfronta a la comunitat internacional. Guanya temps, augmenta la tensió i posa en evidència els Estats Units cada cop que des de Washington es dibuixa un nou termini per imposar sancions a l'Iran. Barack Obama va allargar la mà al règim dels aiatol·làs perquè rectifiquessin en el seu el camí cap a l'arma nuclear.
La nova política d'Obama suposava un gir de 180 graus respecte de l'administració Bush. En el seu famós discurs sobre el nou "eix del mal", l'any 2002 Bush va posar l'Iran en el mateix sac que l'Iraq de Saddam Hussein i, l'aleshores ja nuclear, Corea del Nord.
Obama ha tingut un any per veure com les seves bones paraules no troben ressò a l'Iran. Només inicialment, la Xina i Rússia van veure amb simpatia les ànsies negociadores d'Obama.
Fa quatre anys que el Consell de Seguretat de l'ONU va aprovar una resolució demanant que l'Iran aturés l'enriquiment d'urani (imprescindible per obtenir combustible o per construir la bomba atòmica). El poder de veto de Pequín i Moscou al Consell de Seguretat ha aigualit les quatre resolucions preses fins ara, mentre que Teheran té ja milers de centrifugadores nuclears en funcionament.
L'Iran ha anat allargant les demandes d'inspecció occidentals i, fins i tot, ha intentat enganyar els inspectors amagant una nova planta il·legal d'enriquiment que es va descobrir la tardor passada. Ara, Obama ha accelerat el desplegament de defenses antimíssils al golf Pèrsic, de manera que des de Kuwait, els la Unió dels Emirats Àrabs, Bahrain i Qatar augmenta la pressió militar contra el règim dels aiatol·làs.
La resposta de Mahmud Ahmadinejad no s'ha fet esperar: ara es mostra disposat a enviar urani enriquit a un tercer país a canvi de combustible refinat. La tàctica dilatòria iraniana està deslegitimant la iniciativa de diàleg de Washington. Però si Barack Obama no envia un senyal de força –amb el suport de la comunitat internacional– pot acabar fent el ridícul.
És un joc difícil sense cap guanyador clar: si Obama no se'n surt, es convertirà en el blanc de les crítiques dels republicans nord-americans; en canvi, a Ahmadinejad li convé la tensió amb Washington per mantenir el discurs patriòtic que silenciï les crítiques de la seva pròpia oposició interna.
El temps s'esgota, i no hi ha cap sortida a la vista en el laberint iranià. Ahmadinejad ha posat al descobert les contradiccions del discurs d'Obama per al Pròxim Orient.
La nova política d'Obama suposava un gir de 180 graus respecte de l'administració Bush. En el seu famós discurs sobre el nou "eix del mal", l'any 2002 Bush va posar l'Iran en el mateix sac que l'Iraq de Saddam Hussein i, l'aleshores ja nuclear, Corea del Nord.
Obama ha tingut un any per veure com les seves bones paraules no troben ressò a l'Iran. Només inicialment, la Xina i Rússia van veure amb simpatia les ànsies negociadores d'Obama.
Fa quatre anys que el Consell de Seguretat de l'ONU va aprovar una resolució demanant que l'Iran aturés l'enriquiment d'urani (imprescindible per obtenir combustible o per construir la bomba atòmica). El poder de veto de Pequín i Moscou al Consell de Seguretat ha aigualit les quatre resolucions preses fins ara, mentre que Teheran té ja milers de centrifugadores nuclears en funcionament.
L'Iran ha anat allargant les demandes d'inspecció occidentals i, fins i tot, ha intentat enganyar els inspectors amagant una nova planta il·legal d'enriquiment que es va descobrir la tardor passada. Ara, Obama ha accelerat el desplegament de defenses antimíssils al golf Pèrsic, de manera que des de Kuwait, els la Unió dels Emirats Àrabs, Bahrain i Qatar augmenta la pressió militar contra el règim dels aiatol·làs.
La resposta de Mahmud Ahmadinejad no s'ha fet esperar: ara es mostra disposat a enviar urani enriquit a un tercer país a canvi de combustible refinat. La tàctica dilatòria iraniana està deslegitimant la iniciativa de diàleg de Washington. Però si Barack Obama no envia un senyal de força –amb el suport de la comunitat internacional– pot acabar fent el ridícul.
És un joc difícil sense cap guanyador clar: si Obama no se'n surt, es convertirà en el blanc de les crítiques dels republicans nord-americans; en canvi, a Ahmadinejad li convé la tensió amb Washington per mantenir el discurs patriòtic que silenciï les crítiques de la seva pròpia oposició interna.
El temps s'esgota, i no hi ha cap sortida a la vista en el laberint iranià. Ahmadinejad ha posat al descobert les contradiccions del discurs d'Obama per al Pròxim Orient.
