El comentari de Ricard Torquemada: "La derrota també existeix"
Un grup campió destaca per guanyar títols, però també per perdre'ls des de l'orgull i la personalitat. Ningú pot discutir que el Barça de les 6 Copes és el mateix que ha tornat a arribar a les semifinals, ha competit per la final i l'ha perseguit fins a l'últim minut defensant la seva identitat, consumint el partit a la recerca d'un altre miracle. De la mateixa manera que va caure eliminat a la Copa al Sánchez Pizjuán i va classificar-se per la final de Roma ara fa un any, quan va aparèixer San Andrés de Stamford Bridge. Això és impagable i un motiu de satisfacció per a qui se sent vinculat a aquest equip perquè el reconeix en la victòria i en la derrota.
Malgrat tot, l'Inter va fer millor que el Barça allò que cadascú sap fer; Mourinho va connectar amb les seves claus abans que Guardiola, que no va trobar mai la contrasenya que decodifiqués el sistema de seguretat italià, i el millor equip del món amb la pilota va topar contra la frustració i la impotència. Xavi no va trobar passades interiors, Messi no va poder desafiar cap rival en l'un contra un perquè estava envoltat d'ajudes defensives, Ibrahimovic comença a acceptar el rol de perdedor en el seu duel per reivindicar-se, Pedro no en va tenir prou, amb la disciplina tàctica, Keita no va entendre un partit tan enredat, Alves no va descobrir socis per a les seves centrades, Touré va viure en un neguit constant, Bojan no consolida aliances positives amb el destí, Valdés va sentir impotència per no poder actuar i només Piqué va tenir autoritat moral sobre el partit. La seva jerarquia és tan indiscutible que va ser el millor defensa i el millor davanter, i va firmar un gol de museu minimitzat pel seu poc valor.
L'equip no es va rendir mai, però va caure. Això sí, dret com fan els campions, fins i tot en una nit desagradable per no trobar la seva millor versió. Ara toca rebelar-se contra la inèrcia i guanyar la Lliga, com també fan els campions. Tot amb naturalitat, orgull, maduresa i un gran somriure. Les urgències són part del passat.
Malgrat tot, l'Inter va fer millor que el Barça allò que cadascú sap fer; Mourinho va connectar amb les seves claus abans que Guardiola, que no va trobar mai la contrasenya que decodifiqués el sistema de seguretat italià, i el millor equip del món amb la pilota va topar contra la frustració i la impotència. Xavi no va trobar passades interiors, Messi no va poder desafiar cap rival en l'un contra un perquè estava envoltat d'ajudes defensives, Ibrahimovic comença a acceptar el rol de perdedor en el seu duel per reivindicar-se, Pedro no en va tenir prou, amb la disciplina tàctica, Keita no va entendre un partit tan enredat, Alves no va descobrir socis per a les seves centrades, Touré va viure en un neguit constant, Bojan no consolida aliances positives amb el destí, Valdés va sentir impotència per no poder actuar i només Piqué va tenir autoritat moral sobre el partit. La seva jerarquia és tan indiscutible que va ser el millor defensa i el millor davanter, i va firmar un gol de museu minimitzat pel seu poc valor.
L'equip no es va rendir mai, però va caure. Això sí, dret com fan els campions, fins i tot en una nit desagradable per no trobar la seva millor versió. Ara toca rebelar-se contra la inèrcia i guanyar la Lliga, com també fan els campions. Tot amb naturalitat, orgull, maduresa i un gran somriure. Les urgències són part del passat.
