El comentari de Ricard Torquemada: "La derrota també existeix"

No ha pogut ser. El Barça ha quedat eliminat de la Champions contra un Inter que ha defensat millor el seu estil futbolístic. Encara que l'equip de Guardiola ens hagués instal·lat en un somni, fins al punt de confondre la realitat amb la ficció, l'esport et recompensa amb victòries i derrotes. I aquest Barça havia sumat tantes victòries que potser hi ha qui havia oblidat que es pot perdre sense traumes.
El comentari de Ricard Torquemada: "La derrota també existeix"

El comentari de Ricard Torquemada: "La derrota també existeix"

Ricard Torquemada

Ricard Torquemada

Un grup campió destaca per guanyar títols, però també per perdre'ls des de l'orgull i la personalitat. Ningú pot discutir que el Barça de les 6 Copes és el mateix que ha tornat a arribar a les semifinals, ha competit per la final i l'ha perseguit fins a l'últim minut defensant la seva identitat, consumint el partit a la recerca d'un altre miracle. De la mateixa manera que va caure eliminat a la Copa al Sánchez Pizjuán i va classificar-se per la final de Roma ara fa un any, quan va aparèixer San Andrés de Stamford Bridge. Això és impagable i un motiu de satisfacció per a qui se sent vinculat a aquest equip perquè el reconeix en la victòria i en la derrota.

Malgrat tot, l'Inter va fer millor que el Barça allò que cadascú sap fer; Mourinho va connectar amb les seves claus abans que Guardiola, que no va trobar mai la contrasenya que decodifiqués el sistema de seguretat italià, i el millor equip del món amb la pilota va topar contra la frustració i la impotència. Xavi no va trobar passades interiors, Messi no va poder desafiar cap rival en l'un contra un perquè estava envoltat d'ajudes defensives, Ibrahimovic comença a acceptar el rol de perdedor en el seu duel per reivindicar-se, Pedro no en va tenir prou, amb la disciplina tàctica, Keita no va entendre un partit tan enredat, Alves no va descobrir socis per a les seves centrades, Touré va viure en un neguit constant, Bojan no consolida aliances positives amb el destí, Valdés va sentir impotència per no poder actuar i només Piqué va tenir autoritat moral sobre el partit. La seva jerarquia és tan indiscutible que va ser el millor defensa i el millor davanter, i va firmar un gol de museu minimitzat pel seu poc valor.

L'equip no es va rendir mai, però va caure. Això sí, dret com fan els campions, fins i tot en una nit desagradable per no trobar la seva millor versió. Ara toca rebelar-se contra la inèrcia i guanyar la Lliga, com també fan els campions. Tot amb naturalitat, orgull, maduresa i un gran somriure. Les urgències són part del passat.