El català impassible
És de nit a Saigon. Des de la nova avinguda, recentment redissenyada per al passeig de vietnamites, i sobretot de turistes, la gegantina estàtua de bronze d'Ho Chi Minh, amb el braç enlaire mostrant-nos a tots el camí de la revolució, escolta atent, enmig de la gernació, les notes de les velles melodies dels Carpenters que sorgeixen de la immensa balconada de l'hotel Rex, al capdamunt del bulevard. Una banda local interpreta al peu de la lletra, i amb un impecable accent americà, algunes de les cançons que van estar de moda ara fa 40 anys, en el mateix lloc on l'alt comandament ianqui feia vida i oferia rodes de premsa als periodistes que seguien el dia a dia de la cruel guerra del Vietnam. Abans de pujar a la terrassa del Rex convidat per en Denis, un enginyer aeronàutic alsacià a punt de jubilar-se, que ha viscut a Saigon uns quants mesos i a qui tot el personal de l'hotel saluda, en Nham, un vietnamita d'uns cinquanta anys, m'ha advertit que en l'últim decenni la ciutat ha canviat molt. Des que als 90 el govern comunista, seguint els passos del soviètic, va començar una apertura a l'exterior, el sud del Vietnam ha recuperat el dinamisme, i ara les diferències amb el nord i amb Hanoi són tan evidents que et sembla estar en països diferents. Passejant amb en Denis, prop de la catedral de Notre Dame, rectifica la visió d'en Nham i diu que els canvis es donen dia a dia. Encara ara. Em mostra un edifici i em diu que l'han acabat fa poc i en un temps rècord. M'assenyala un solar i em diu que quan va marxar fa uns mesos encara hi havia un edifici de deu plantes. Els gratacels de vidre contrasten encara amb alguns vells edificis groguencs i desmanegats. Ningú s'hauria pensat mai que en tant poc temps el vell Saigon seria el que és ara, en alguns carrers, una ciutat més propera a Manhattan que als millors carrers de la decadent Hanoi.
Però en algunes parets, en algunes cantonades del centre, a la plaça que reuneix els històrics Caravelle i Continental, i el Teatre de l'Òpera, encara se sent el dringar dels "dry martini" nocturns i la flaire dels "chewing gum" dels soldats americans.
A la terrassa del Rex, amb en Denis assaborim qualsevol cosa líquida que serveixi per absorbir una porció de l'aigua que hem perdut durant el dia visitant la ciutat. A aquesta hora del vespre el clima es fa una mica suportable, però, malgrat tot, la càlida humitat de la nit ens deixa ben molls. Recuperem la conversa que vam abandonar a Halong Bay, quan ens vam conèixer una setmana abans. "Explica'm això que passa a Catalunya, sincerament, no n'havia sentit a parlar mai." El mundanal alsacià, que ha viscut en deu països i que, en alguns aspectes, coneix una realitat semblant a la del català impassible, sense presa, fa un glop i es disposa a escoltar la vella història.
