El 15-M s'ha atomitzat i ha impregnat moltes de les lluites sectorials dos anys després de néixer
El moviment 15-M ha passat d'ocupar places i fer assemblees multitudinàries a deixar la seva empremta en el dia a dia de molts barris i localitats a través de xarxes ciutadanes de solidaritat i de comissions que treballen en diferents àmbits. Més enllà dels èxits o fracassos concrets, van ser l'embrió d'un canvi de consciència social.
Eva ClotaActualitzat
Milers de persones d'arreu d'Espanya van sortir al carrer fa gairebé dos anys per protestar per la gestió de la crisi per part de partits polítics i poders fàctics. La convocatòria havia corregut com la pólvora a través de les xarxes socials i el boca orella, impulsada per un grup de ciutadans anònims aplegats en la plataforma Democràcia Real, Ja!. Les manifestacions van desembocar en acampades, que van ocupar durant dies les places de pobles i ciutats, i van acabar conformant un moviment heterogeni i divers que va rebre el nom del dia en què va esclatar, el 15-M, i que es defineix com el moviment indignat.
Dos anys després d'aquella "revolució", ja només ocupen les places en moments molt puntuals, com els aniversaris, però el moviment no ha desaparegut. Més aviat s'ha atomitzat, traslladant-se als barris, i ha impregnat moltes de les lluites sectorials endegades, com les marees blanca de sanitat o groga d'educació. Són menys visibles, però igual de reivindicatius.
Una nova mentalitat
Aquelles protestes van ser l'embrió d'un canvi de consciència. El discurs oficial que socialitzava les causes de la crisi, el que deia que s'havia viscut per sobre de les possibilitats, va deixar de ser l'hegemònic i es va assenyalar els polítics i els banquers com a promotors d'un gran festí de crèdit que va acabar en empatx en forma d'una crisi que a aquelles altures ja ningú podia negar i que no ha fet més que créixer.
Les mobilitzacions socials han esdevingut un actor més del dia a dia i en algunes de les seves manifestacions, com la de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, la viva imatge que unir-se per treballar plegats, alçar la veu, protestar, desobeir i sobretot no cedir pot obtenir els seus resultats.
La PAH, exemple de l'èxit
La Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i la lluita contra els desnonaments és probablement el que més "èxits" pot exhibir. Han aconseguit aturar centenars de desnonaments; impulsar iniciatives privades o públiques a favor del lloguer social i de la dació en pagament; han ocupat pisos buits per donar un sostre a famílies que s'havien quedat sense casa o que col·lectius de bombers facin objecció de consciència davant dels procediments d'execucions hipotecaries.
Amb la seva constància han portat una iniciativa legislativa popular al Congrés dels Diputats amb gairebé un milió i mig de firmes que va ser admesa a tràmit, tot i que va acabar retirant-la per considerar que la majoria absoluta del PP l'havia desvirtuat. Fins i tot el Tribunal Europeu de Justícia, a instàncies d'un jutge català, va acabar considerant que la norma espanyola que regula els desnonaments és abusiva i contrària a la legislació.
El moviment 15-M, en una tasca conjunta amb altres plataformes, "presumeix" d'altres fites com la de sensibilitzar la població de la necessitat de prohibir les bales de goma; la caiguda del conseller d'Interior Felip Puig a causa de la deslegitimització social del cos de Mossos d'Esquadra. En sanitat la tasca d'investigació i denúncia d'alguns periodistes i mitjans compromesos com ara Cafè amb Llet han aconseguit la dimissió del president de l'ICS, Josep Prat, o la imputació per l'Audiència Nacional de Xavier Crespo per nombroses irregularitats mostrades en l'informe de l'auditoria de comptes.
En motiu del segon aniversari del 15-M, el moviment ha creat un mapa espanyol d'assoliments on anar afegint informació del que s'aconsegueix.
Incidència política
La classe política no ha viscut aliena a la indignació popular. Alguns partits, fins i tot, han intentat "acostar-se" al moviment per guanyar-se els seus membres adoptant el llenguatge dels "indignats" o fent seves algunes de les reivindicacions.
Per maneres o per vergonya, que es diu, o perquè la realitat ja clamava al cel s'han adoptat algunes mesures incloses en l'ideari indignat. L'esborrany de la llei de la transparència, per exemple, inclou obligar els polítics a informar en què gasten els diners públics i a permetre als ciutadans que coneguin les subvencions, contractes o sous dels càrrecs públic. No diu res, en canvi, de la transparència en el finançament de les formacions polítiques.
S'han limitat els sous dels directius d'empreses públiques, s'han aplicat mesures d'austeritat institucional i s'han endurit les condicions en què pot operar la banca. Són algunes de les tímides concessions dels partits davant una societat que cada vegada exigeix i exerceix amb més força el seu poder.
Les retallades i increment d'impostos, però, no s'han aturat i encara hi ha la sensació que es colpeja més fort el més dèbil i que la crisi l'està pagant qui menys culpa en té.
Dos anys després d'aquella "revolució", ja només ocupen les places en moments molt puntuals, com els aniversaris, però el moviment no ha desaparegut. Més aviat s'ha atomitzat, traslladant-se als barris, i ha impregnat moltes de les lluites sectorials endegades, com les marees blanca de sanitat o groga d'educació. Són menys visibles, però igual de reivindicatius.
Una nova mentalitat
Aquelles protestes van ser l'embrió d'un canvi de consciència. El discurs oficial que socialitzava les causes de la crisi, el que deia que s'havia viscut per sobre de les possibilitats, va deixar de ser l'hegemònic i es va assenyalar els polítics i els banquers com a promotors d'un gran festí de crèdit que va acabar en empatx en forma d'una crisi que a aquelles altures ja ningú podia negar i que no ha fet més que créixer.
Les mobilitzacions socials han esdevingut un actor més del dia a dia i en algunes de les seves manifestacions, com la de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, la viva imatge que unir-se per treballar plegats, alçar la veu, protestar, desobeir i sobretot no cedir pot obtenir els seus resultats.
La PAH, exemple de l'èxit
La Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i la lluita contra els desnonaments és probablement el que més "èxits" pot exhibir. Han aconseguit aturar centenars de desnonaments; impulsar iniciatives privades o públiques a favor del lloguer social i de la dació en pagament; han ocupat pisos buits per donar un sostre a famílies que s'havien quedat sense casa o que col·lectius de bombers facin objecció de consciència davant dels procediments d'execucions hipotecaries.
Amb la seva constància han portat una iniciativa legislativa popular al Congrés dels Diputats amb gairebé un milió i mig de firmes que va ser admesa a tràmit, tot i que va acabar retirant-la per considerar que la majoria absoluta del PP l'havia desvirtuat. Fins i tot el Tribunal Europeu de Justícia, a instàncies d'un jutge català, va acabar considerant que la norma espanyola que regula els desnonaments és abusiva i contrària a la legislació.
El moviment 15-M, en una tasca conjunta amb altres plataformes, "presumeix" d'altres fites com la de sensibilitzar la població de la necessitat de prohibir les bales de goma; la caiguda del conseller d'Interior Felip Puig a causa de la deslegitimització social del cos de Mossos d'Esquadra. En sanitat la tasca d'investigació i denúncia d'alguns periodistes i mitjans compromesos com ara Cafè amb Llet han aconseguit la dimissió del president de l'ICS, Josep Prat, o la imputació per l'Audiència Nacional de Xavier Crespo per nombroses irregularitats mostrades en l'informe de l'auditoria de comptes.
En motiu del segon aniversari del 15-M, el moviment ha creat un mapa espanyol d'assoliments on anar afegint informació del que s'aconsegueix.
Incidència política
La classe política no ha viscut aliena a la indignació popular. Alguns partits, fins i tot, han intentat "acostar-se" al moviment per guanyar-se els seus membres adoptant el llenguatge dels "indignats" o fent seves algunes de les reivindicacions.
Per maneres o per vergonya, que es diu, o perquè la realitat ja clamava al cel s'han adoptat algunes mesures incloses en l'ideari indignat. L'esborrany de la llei de la transparència, per exemple, inclou obligar els polítics a informar en què gasten els diners públics i a permetre als ciutadans que coneguin les subvencions, contractes o sous dels càrrecs públic. No diu res, en canvi, de la transparència en el finançament de les formacions polítiques.
S'han limitat els sous dels directius d'empreses públiques, s'han aplicat mesures d'austeritat institucional i s'han endurit les condicions en què pot operar la banca. Són algunes de les tímides concessions dels partits davant una societat que cada vegada exigeix i exerceix amb més força el seu poder.
Les retallades i increment d'impostos, però, no s'han aturat i encara hi ha la sensació que es colpeja més fort el més dèbil i que la crisi l'està pagant qui menys culpa en té.
