Egipte, epicentre del món àrab
Mirat des d'Occident, Egipte és el país de les piràmides i de l'esfinx de Gizeh, dels faraons i de Tutankamon. Una civilització vella de 6.000 anys que fascina per la immensitat del seu llegat, pels monuments funeraris i els temples colossals i per la delicadesa dels objectes que havien d'acompanyar els morts en el més enllà. A més, és el país del canal de Suez. I, des de fa uns anys, també ho és del submarinisme als ressorts del mar Roig i als seus fons de coral.
Però, vist pels àrabs, Egipte és una altra cosa molt diferent.
Quan un àrab mira Egipte veu l'esplendor dels imperis dels fatimís i dels mamelucs, les seves mesquites i madrasses. L'època quan el Caire va prendre el relleu a Damasc, Bagdad i Còrdova com a centre del saber, el coneixement i la cultura dels musulmans.
La universitat d'Al-Azhar, fundada l'any 970, és encara el principal centre d'estudis religiosos de l'islam sunnita. Les fàtues dels seus ulemes són considerades llei per més de mil milions de persones.
La universitat és també el principal centre d'ensenyament de literatura àrab, a la qual Egipte ha donat l'únic Premi Nobel: Naguib Mahfuz. Els seus retrats dels desheretats i dels humils, de la vida al Caire Etern, han marcat generacions d'escriptors.
Però, a més, Egipte és l'epicentre polític, cultural i social del món àrab.
El 1952 els Oficials Lliures van enderrocar el rei Faruk I, i el coronel Gamal Abdel Nasser va llançar una revolució nacionalista, laica i socialista que va convulsionar la mentalitat àrab. Reforma agrària, nacionalització del canal de Suez, expulsió de les tropes britàniques... L'exemple egipci va ser seguit a l'Iraq i al Iemen, on l'exèrcit va derrocar les monarquies regnants, i pels algerians, que es van revoltar contra França.
Nasser va cridar a la unió de tots els àrabs per acabar amb segles d'humiliació i colonialisme. El panarabisme es va convertir en un credo per a milions de desheretats des de l'Atlàntic fins al golf Pèrsic, i Nasser, en el seu ídol.
I mentre Nasser inflamava les masses amb les seves proclames, la cantant Umm Kulthum les feia plorar amb les seves cançons. La seva actuació un cop a la setmana a la ràdio La Veu del Caire era seguida en directe per milions de persones des del Marroc a l'Iraq. El dia del seu funeral, el 1975, entre dos i quatre milions la van acompanyar pels carrers del Caire. Diuen que és una de les concentracions més multitudinàries de la història del món.
La influència cultural egípcia es manté a través del cinema: dels seus estudis han sortit tres quartes parts de les pel·lícules àrabs filmades fins ara. Són elles les que nodreixen els canals de televisió àrabs internacionals,. El mateix passa amb les telenovel·les i serials egipcis, seguits diàriament per desenes de milions de persones.
A més, des dels anys setanta, la música pop egípcia rivalitza amb la libanesa per l'audiència àrab. Durant els últims anys, igual que en el cinema, la creixent censura del règim i la pressió dels islamistes han fet baixar la quantitat i qualitat de la producció musical.
No obstant això, artistes trencadors com la cantant Ruby continuen lluitant per mantenir viva la flama creadora.
Per molts àrabs, Egipte continua sent el mirall en què s'emmirallen. I a partir d'ara, potser més que mai.
Però, vist pels àrabs, Egipte és una altra cosa molt diferent.
Quan un àrab mira Egipte veu l'esplendor dels imperis dels fatimís i dels mamelucs, les seves mesquites i madrasses. L'època quan el Caire va prendre el relleu a Damasc, Bagdad i Còrdova com a centre del saber, el coneixement i la cultura dels musulmans.
La universitat d'Al-Azhar, fundada l'any 970, és encara el principal centre d'estudis religiosos de l'islam sunnita. Les fàtues dels seus ulemes són considerades llei per més de mil milions de persones.
La universitat és també el principal centre d'ensenyament de literatura àrab, a la qual Egipte ha donat l'únic Premi Nobel: Naguib Mahfuz. Els seus retrats dels desheretats i dels humils, de la vida al Caire Etern, han marcat generacions d'escriptors.
Però, a més, Egipte és l'epicentre polític, cultural i social del món àrab.
El 1952 els Oficials Lliures van enderrocar el rei Faruk I, i el coronel Gamal Abdel Nasser va llançar una revolució nacionalista, laica i socialista que va convulsionar la mentalitat àrab. Reforma agrària, nacionalització del canal de Suez, expulsió de les tropes britàniques... L'exemple egipci va ser seguit a l'Iraq i al Iemen, on l'exèrcit va derrocar les monarquies regnants, i pels algerians, que es van revoltar contra França.
Nasser va cridar a la unió de tots els àrabs per acabar amb segles d'humiliació i colonialisme. El panarabisme es va convertir en un credo per a milions de desheretats des de l'Atlàntic fins al golf Pèrsic, i Nasser, en el seu ídol.
I mentre Nasser inflamava les masses amb les seves proclames, la cantant Umm Kulthum les feia plorar amb les seves cançons. La seva actuació un cop a la setmana a la ràdio La Veu del Caire era seguida en directe per milions de persones des del Marroc a l'Iraq. El dia del seu funeral, el 1975, entre dos i quatre milions la van acompanyar pels carrers del Caire. Diuen que és una de les concentracions més multitudinàries de la història del món.
La influència cultural egípcia es manté a través del cinema: dels seus estudis han sortit tres quartes parts de les pel·lícules àrabs filmades fins ara. Són elles les que nodreixen els canals de televisió àrabs internacionals,. El mateix passa amb les telenovel·les i serials egipcis, seguits diàriament per desenes de milions de persones.
A més, des dels anys setanta, la música pop egípcia rivalitza amb la libanesa per l'audiència àrab. Durant els últims anys, igual que en el cinema, la creixent censura del règim i la pressió dels islamistes han fet baixar la quantitat i qualitat de la producció musical.
No obstant això, artistes trencadors com la cantant Ruby continuen lluitant per mantenir viva la flama creadora.
Per molts àrabs, Egipte continua sent el mirall en què s'emmirallen. I a partir d'ara, potser més que mai.
