Dia 8: Debat democràtic
El debat a cinc celebrat a Brussel·les, i transmès a tot Europa, demostra que, ben estructurat, el col·loqui es pot convertir en un programa àgil i amè. Aquí no es tenien en compte blocs electorals o barreres idiomàtiques. Cadascú un minut -ben moderat per la periodista Monica Maggioni, que va ser generosa amb la cortesia i a penes es va perdre- i repàs de tots els temes que interessen a Europa: troica, problemes socials, símbols religiosos, les mancances de la mateixa unió..., i fins i tot el procés sobiranista de Catalunya. Un problema d' "envergadura" que fa temps ha traspassat fronteres i que ha ocupat prop de cinc minuts en el debat de candidats a presidir el futur "govern" dels 28. Els posicionaments, tots coneguts. Cap sorpresa més enllà d'un Alexis Tsipras (candidat de l'extrema esquerra), que ha tingut un posicionament sobre la llibertat dels pobles calcat al del popular Jean-Claude Juncker (i per a més coincidències, tots dos utilitzaven regularment el seu propi idioma nacional, grec i francès, en lloc de l'anglès, emprat pels altres).
Es pot dir que els que tenien més a perdre -el socialista Martin Schultz i el mateix Juncker- són els que van arriscar menys. Un dels dos serà -amb tota probabilitat- el president de la Comissió Europea després de les eleccions. Schultz no va arriscar ni en el vestuari, tirant de clàssica corbata vermella, mentre que el blau fosc de l'americana de Juncker perdia definició conservadora. Ska Keller, verda fins a la medul·la, i Tsipras simplement sense corbata, se'ls veia molt més relaxats i ferms a condemnar el funcionament d'una Unió allunyada de la ciutadania. Per això el liberal Guy Verhofstadt va sortir amb més empenta, marcant clares distàncies amb els grans partits europeus i aliant-se -a voltes- amb Keller, que va semblar la més còmoda parlant d'un europeisme social més just i democràtic.
Mentre a Brussel·les, els líders europeus posaven Espanya -una vegada i una altra- com a model i exemple dels problemes europeus, a l'altre punta de l'univers, Miguel Arias Cañete i Elena Valenciano van decidir participar en un monòleg per TVE on només es parlava de política interna. On els dos grans partits espanyols es mostraven més interessats a tirar-se els plats pel cap que destacar la influència de les polítiques europees a nivell regional. Quin interès pot tenir el que diguin dos candidats que repeteixen arguments domèstics -que podem sentir cada dia als informatius- sense que ningú els qüestioni quan resulta que el bipartidisme anorreador perd terreny dia a dia?
Està bé que els polítics vulguin copiar bons costums democràtics, però els debats "cara a cara" són bons per a les pel·lícules nord-americanes, un país on el poder se'l reparteixen bàsicament el partit demòcrata i el republicà. Un model polític i mediàtic molt còmode i pràctic, però que ara mateix no és reproduïble a Europa.
