Dia 8 a bord de l'Open Arms: som 422 persones

B. Grigelmo / J. M. PortaActualitzat

Semblava que aquest matí podria haver feina i Déu n'hi do si n'hi ha hagut. Ens hem aixecat per acompanyar l'última guàrdia de la nit. És la guàrdia de tres a sis, la que està a punt de començar un altre cop. La guàrdia d'un dels "Alberts", el què és l'home de confiança a bord del cap de missió, l'anomenat Field Coordinator, i la "watch" del Savvas, el company que tothom voldria tenir en una situació extrema, perquè protegeix amb la seva vida la teva –i a qui hem tingut la sort de tenir com a patró d'una de les llanxes semirígides on hem pujat més tard-.

Abans de sortir el Sol ens han explicat que estàvem només a vint-i-quatre milles de Líbia –superat el límit de les aigües internacionals, entràvem en àrea jurisdiccional-, i que anàvem a reduir la distància del continent fins a les dotze milles, que és on comencen les aigües territorials del país africà.

Hi havia hagut un avís del Centre de Coordinació Marítim de Roma. Hi havia un target, o el que és el mateix, una barca en perill de naufragi a la qual calia assistir. Tot i que el radar no ens donava cap "radiografia" exhaustiva del què hi havia al mar, un minúscul punt verd en pantalla que apareixia i desapareixia ha portat el Savvas a assenyalar la pantalla i a afirmar amb rotunditat que allò era el "distress" i que "en vint-i-cinc minuts" ens hi trobaríem.

Enmig del Mediterrani, amb les llums de les petrolieres líbies rebotant a l'horitzó, feia pànic pensar que entre aquelles llums i nosaltres podria haver-hi desenes de persones que ningú havia trobat encara a faltar. No ha calgut esperar 25 minuts. Els nostres caps aquí, capità i cap de missió, han afinat els prismàtics i han confirmat que calia sortir ja.

Una rubberboat estava a la deriva i no se sabia ben bé a on. Tothom a coberta, operació de rescat en marxa i en pocs minuts els pescants han deixat a l'aigua les dues llanxes. Una mica de música ha acompanyat el moment. Sonava el Mediterráneo del Serrat mentre els professionals s'acabaven de preparar. Hem sortit pràcticament alhora, el Josep Maria amb l'Òscar de patró, l'Ubay i el Joaquín de socorristes; jo, amb el Savvas, el Roma i l'Edgar. Abans, abraçades i petons d'ànims, d'ànims especials, d'aquells que només pot donar qui també necessita rebre'ls. I tots a la mar. I amb respecte i amb la confiança que emana de l'experiència de tots 6, hem anat tranquils a buscar el què a ningú li agradaria haver de trobar.

Han passat 30 minuts i no hem vist enlloc el vaixell de goma, no, però ha estat perquè abans hem topat amb quatre embarcacions de fusta, amb gairebé 100 persones cadascuna. Mortes de por la majoria, agraïdes, totes, desesperades, algunes. L'objectiu s'ha quedat entre nosaltres i elles, i els filtres han amortit el cop sobre les retines de plànols de cinema, però tan autèntics, que ni la millor ficció aconseguiria. I hem apartat les càmeres i ens hem mirat els ulls, i ens hem donat la mà, i ens hem abraçat. I els hem somrigut i ens ho han tornat. Alguns han plorat. I quan ja no ho esperàvem, també hem plorat nosaltres. No passa res. Tot és normal, tot és estàndard, com diu el Savvas. Tot el normal que pot esdevenir d'una situació tan anormal com deixar creuar el mar sense rumb centenars de milers de persones.

 

 

Avui han estat més de 2.000 mil. Totes les ONG a la zona treballant a tort i a dret. Nosaltres en portem 403 dalt del vaixell, més de 40 nens; el més petit té només 5 mesos i va néixer en una presó, on encara hi és el pare. La mare ha fugit sense mirar enrere, però sense oblidar-lo i els seus ulls no ho poden amagar quan t'ho explica clavant-los als teus.

 

 

Portem famílies senceres a bord, com la dels pares de l'Hiba, que té tres anys i s'ha fet un fart de demanar-me gomets, gomets que els meus fills em van donar abans de venir cap aquí per ajudar a enganyar el temps amb nens que ploren de gana, cansament i calor. O la família del Bouchal, que ha enfilat a la barca dona i tres fills petits perquè la d'un any té una malaltia que al seu país la condemnaria a mort. Mares que ens somriuen cada cop que et trobes amb la seva mirada. I també molts homes sols. I uns quants nois que de tant voler marxar de casa, farts de misèria sense companyia, al final ho han fet.

 

 

I després de fer lloc a tothom, socorristes, caps, metges i periodistes, tots, quan ha calgut, hem repartit aigües i barretes de cereals. I hem tornat boig al Fernando, que a més de tirar caps i assistir a les maniobres, avui s'ha quedat sol a la cuina: a l'hora de dinar, que s'ha convertit en deshora, i a l'hora de recollir, que directament s'ha esborrat del mapa; i el Daniel de màquines-que-tot-ens-ho-arregla i el mariner Juan -que no és cosí d'en Fèlix, per molt que comparteixin cognom, energia i amor pels animals amb Rodríguez de la Fuente- han estat també per endreçar la gent, per preparar entrepans i per passar una mà per l'esquena, quan ha calgut, i pel terra passar una escombra, que avui tothom havia marginat.

 

 

I sense poder celebrar que hem pogut explicar al TN Vespre el què ha passat avui, hem marxat a correcuita a buscar els passatgers d'una altra embarcació, aquesta sí, de goma, que ningú sap dir-me si és la que ha tret tothom del llit. I passada la mitjanit, cansat, però sense mirar el rellotge, amb mig minut de temps i un cartró de llet a la mà, el Gerard ha programat guàrdies de dues hores per vetllar la coberta. I ara la calma que el mar ha recuperat es respira a coberta. I som 422 persones al vaixell. 19 ja ens coneixem entre nosaltres. Els altres, alguns es coneixen entre ells; però per nosaltres només els identifica el seu gest, la seva cara, el seu estar i el què ens vulguin explicar; també una polsera: el color indica de quin vaixell ha vingut, i el número, l'ordre d'entrada al nostre.

 

 

A partir d'aquí, poques preguntes: d'on són, si viatgen amb algú i si tenen alguna malaltia. Qüestions, a vegades incòmodes per a ells, però necessàries per a nosaltres, per portar un control quan estan a l'Open Arms i per ajudar-los si necessiten res. Però quan preguntes, per molt que siguin la Núria i el Jordi –metges més dolços, pocs en conec- la por es converteix en desconfiança i la desconfiança en mitges veritats i a vegades costa saber de quan, d'on o de qui parlem, per molt que ningú pregunta cap dada personal. Bé, jo sí. Els hi pregunto si em volen dir el seu nom i explicar la seva història. Crec imprescindible posar-li cara a aquest drama. Per reivindicar que quan parlem de les víctimes de la ruta de la migració més mortífera que hi ha, la del Mediterrani Central, de més de 5.000 morts l'any passat i més de 2.000 ja des de gener, parlem de fills, de mares, de germans, de pares, que han deixat una família incomplerta, si no és que tota s'ha perdut al mar.

 

 

I que el seu dret a viure, com vulguin viure, és el meu. I que si ells perden drets jo també en perdo. I que és una obligació, com a mínim, aturar-se a pensar què estem fent. I també què no estem fent. Perquè com em deia fa unes hores un noi de Mali que es pensava que ja era a Europa:

"sabia que pujar a aquella barca per venir-hi era molt perillós, que podia morir, però és que si no hi venia així, com podria haver vingut?".

En un lloc com el Mediterrani Central, per aquells a qui les vies legals d'entrada a un continent estan vetades, cada dia compta. I si no meditem ara sobre què estem fent i què no estem fent, demà algú ens ho recordarà. Al menys a mi, m'agradaria que no fos la meva consciència.

Trobaràs tota la informació d'aquest viatge a Diari de bord: TV3 des de l'Open Arms

ESPECIALS RELACIONATS
Anar al contingut