Dia 10: deixem 386 persones a Sicília, sense poder explicar-los què passarà després

Dia 10: deixem 386 persones a Sicília, sense poder explicar-los què passarà després

Dia 10: deixem 386 persones a Sicília, sense poder explicar-los què passarà després

B. Grigelmo/J.M. Porta

Les jornades aquí al vaixell de Proactiva Open Arms es viuen diferents que a terra. És molt estrany. Sembla que les hores es multipliquin perquè el dia no acaba mai, però, en canvi, falta temps per tot. A mi me n'ha faltat. Sobretot per parlar més amb ells, per fer-los de canal transmissor, per projectar la seva veu:

"No som turistes, no som racistes, no som terroristes" em deia l'Amine, "només volem viure en pau".

Eren les 7 del matí i a coberta gairebé tothom estava despert; alguns havien dormit malament, però Ia immensa majoria s'havia adaptat a les condicions de falta d'espai i de comoditat. "Em podria quedar aquí tota la vida", em deia l'Ettehami. Ens acabaven d'aixecar d'una segona nit convivint 400 persones a bord. Havia fet una mica d'onatge i el matí es va aixecar amb moltíssima calor, tanta que alguna de les dones d'origen marroquí s'havien tret per primer cop alguna peça de la quantitat de roba que portaven a sobre. "Massa homes", deien. I era cert que n'hi havia molts, més de 300 a bord, i elles eren poc més de 50, i per a totes hi havia un espai condicionat on també anaven les famílies. Moltes ja han patit prou durant el trajecte pel fet de ser dones i cal ajudar-les, com a mínim, a treure's de sobre l'alerta permanent que tenen activada quan un home desconegut s'hi apropa.

 

 

Ara tocava estar atents per un altre motiu: per primer cop en dos dies tornaven a veure terra ferma. I el que veien era Europa. "És Itàlia?", ens preguntaven. I somreien, i el cansament s'esborrava. I la Fadwa em demana unes sabates. Les havia perdut a la platja abans de sortir i jo ni me n'havia adonat. I l'Aisha i el seu germà, els nens més grans dels petits, ens van venir a saludar. Sabien que ja baixaven del barco i estaven contents...

I poc després de les 8 ja érem al port d'Empedocle, a Agrigent, i una comitiva de sanitaris, funcionaris, periodistes i policies ens hi esperava. A dalt de l'Open Arms onejava una nova bandera, aquesta de color groc, que segons em va explicar el primer oficial significa que demanem "la lliure plàtica": a bord hi ha persones amb alguna malaltia i per qüestions sanitàries el vaixell està tancat fins que les autoritats autoritzin a embarcar o desembarcar ningú.

 

 

Amb la bandera els demanàvem permís. Llavors van pujar al vaixell metges i personal de la Creu Roja italiana per reconèixer els pacients i endreçar la sortida. I també van pujar al pont de comandament representants de Frontex, l'Agència Europea de Guarda de Fronteres i Costes. Ideada perquè els països europeus a primera línia de mar no es quedessin sols a l'hora de defensar les fronteres exteriors del continent, el seu responsable va arribar a culpar les ONGs que treballen al mar de facilitar la feina dels traficants de persones amb els rescats que fan.

Però la tensió que hi pugui haver sobre aquest tema ahir al vaixell no es va notar gens. Ens van demanar imatges. Les volen per investigar si hi ha algun traficant a bord de les barques a la deriva. Costa d'entendre que un traficant pugi a un vaixell on sap que té molts números d'enfonsar-se. I nosaltres els vam donar unes imatges. I tothom va poder seguir treballant.

 

 

Quan han autoritzat a baixar, ha començat el desembarcament a la segona coberta. Primer els nens i les mares, després la resta de dones. I entre uns i altres, abraçades i petons. Moltes abraçades, moltes mirades a càmera lenta i moltes paraules dolces que normalment només dius i només sents quan a algú l'estimes molt: "I Love you", "Mai t'oblidaré", "Et porto al cor"... i de sobte una de les dones marroquines, embarassada, em demana com es diu la doctora, i llavors la crida, de coberta a coberta, i quan la Núria es gira i la mira, la dona, assenyala la seva panxa i li diu "Núria". I una filera d'homes feien cua per sortir, però abans semblaven fer cua per fondre's amb el Fernando, a qui li faltaven braços, i per xocar les mans amb l'Albert i el Savvas, últimes baules de la nostra particular comitiva de comiat.

L'escalfor d'aquests instants contrastava amb la fredor del port. Un port lleig i fred, en una bella Sicília. Una nau on es fan els registres de qui arriba per mar els esperava. Només baixar del barco, l'atenció es va limitar a un got d'aigua per persona i, en el millor dels casos, una mà a l'esquena, que els acompanyava fins a un autocar. I de tant en tant veies que algú mirava enrere només per aixecar la mà i tornar a dir adéu, a nosaltres i segurament a tot el què ja havia passat.

Ells i elles ho imaginen, si no ho saben, que no ho tindran fàcil perquè Europa accepti formalment que es quedin aquí.  La serenor i la paciència de la immensa majoria de les persones que portàvem van demostrar a bord els serviria per seguir esperant una resposta. Fins quan caldrà esperar?

I més ràpid del que ens pensàvem ens vam quedar un altre cop sols. I sense respir, el cap de missió va llistar la feina, que començava per deixar polit el vaixell, com quan un aprofita per netejar la casa quan la resta de família surt al carrer. I entre mantes i ampolles d'aigua buides vam trobar una xancleta amb un peixet, i una muntura d'ulleres falses d'una coneguda marca, i també ens vam trobar a la teca de coberta dibuixat un cor amb el nom del país que els havia tret del mar. I els que ho vam veure, de cop, ens vam quedar callats.

 

 

I la tarda va passar entre escombres, baietes i converses que feien treure coses... no només la pols. I després d'una becaina més o menys llarga per a cadascú, vam veure com el sol es ponia en un mar immens, on tot sovint massa persones arrisquen la vida per poder-la viure.

I a mitjanit ens esperava Malta, i els companys del Golfo Azzurro ens donaven la benvinguda amb la casa oberta, i a punt d'arribar al port de La Valetta, una onada imprevista inundava la popa i ens acomiadava del Mediterrani, del Mediterrani amb qui hem crescut, amb qui hem passat tota la vida, però a qui, malgrat tot, no li coneixíem aquest rol cruel i despietat a qui les regles d'Europa obliguen a jugar al nostre mar preciós.

ESPECIALS RELACIONATS